Parla'm de tu, Millie.

Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

Tanca la porta i deixa anar un sospir, s’asseu en una butaca i intenta deixar la ment en blanc. Es bloqueja, incapaç de continuar pensant. Un garbuix al seu cap, una suor freda que li rellisca pel front hi xopa les mans. Ja no sap què fer.



S'envaeix. Menja els macarrons reescalfats, mentre mira un punt fix. Intenta deixar de banda el succeït, però, un conjunt de mil i un pensaments negatius l’enfonsen, vol descansar, intentar-ho.



L’endemà, s’astora en sentir el soroll del telèfon, “trucada entrant de número desconegut”, llegeix amb els ulls entreoberts mentre es recolza en la seva tauleta de nit. No té pensat contestar: “Deu ser contingut brossa” pensa i es refrega els ulls amb les dues mans. Però decideix intentar-ho.



Una veu dolça a l’altra línia, se li fa coneguda, l’ha sentit fa poc:

-Millie, ets tu?

-Sí, sí… digues-me, qui ets?

-Soc la Nina, de l’entrevista de treball, recordes?

-Sí, ho recordo.

-Res. Era saber si continues interessada, jo m’ho he estat revisant…

-Sí!, és clar!

-Perfecte, el que et deia, ho he estat revisant i, seria tot un plaer contractar-te.

- No m’ho crec

-Si, avui pots començar, trasllada't a casa, el meu marit hi és. Ell t’indicarà què has de fer, quan jo arribi acabarem de fullejar alguns papers, ja saps.

-Encantada de servir-la, Nina.

-Un plaer, treballarem juntes.



Emocionada, sense creure-s'ho comença a fer la maleta. No tardarà massa, gairebé no té res.



D'ençà que la Millie intenta refer la seva vida, s'ha trobat amb més d’un impediment i no perquè no hagi canviat, sinó perquè el passat mai s’oblida, sempre queda allí, com un petit historial, una etiqueta. Et deixa empremta, és clar, i hi ha gent que ja no se’t vol apropar més, però, al cap i a la fi, la vida segueix, i ja no és cap excusa arrossegar traumes mal curats.



Està tota remoguda, nerviosa, no sap què li espera, sent por, intriga, desesperació... Un petit pensament apareix en el seu cap "Que hagués sigut de mi si no m'haguessin agafat?", inevitable pensar-ho. Inevitable no imaginar una vida diferent de la real. El regirament en el seu estómac es relaxa, fet que tolera la possibilitat de continuar fent la maleta. No li cal asseure's-hi damunt perquè tanqui, tanca sola.



Amb la maleta mig buida, però un futur incert, emprèn camí cap al barri de Pedralbes, casa número vint-i-nou, avinguda de la pau. Luxe. Viuen sense preocupacions, “Els diners no donen la felicitat” ressona en el seu cap. Quina ximpleria!, és clar que sí que els donen, si tingués tot el que ella té... patrimoni i un bon sostre, un marit, la filla perfecta, la figura desitjable per a qualsevol dona amb aquest món... ben bé que viuria.



La rep el majordom vestit d’etiqueta, amb hospitalitat, tal com li ha ordenat la senyora Winchester. Tot d’una, li mostra la llar: un gran vestíbul de tons clars, dotze habitacions de línia clàssica, vuit serveis, dos menjadors il·luminats de cap a peus, cinc sales d’estar, el cinema amb alta tecnologia, una piscina interior i un altra d’exterior i grans finestrals que deixen entreveure els quatre jardins que envolten la casa dels Winchester. Finalment, fan cap a la seva habitació a la penúltima planta, prop del cinema. Bocabadada, deixa en un racó el seu equipatge. S’entreté remenant l’habitació.

No es resisteix en veure l’immens bany del qual disposa, tot per a ella.

De cop i volta ja és dins, tanca els ulls, aguanta la respiració, l’aigua recorre el seu cos sensiblement. Ja no hi ha pensaments consumptius, només sumptuositat, opulència, indolència… De sobte, tres cops de porta interrompen l’estada al paradís:

-Millie, ets aquí?

La veu que reconeixeria entre mil més. Se hi para el cor.



S’embolica amb la tovallola amb mans tremoloses, l’aigua encara regalant-li per l’esquena. El mirall li retorna una imatge que no reconeix: ulls oberts de bat a bat, llavis pàl·lids, un passat que torna a trucar a la porta. Durant un segon pensa a no respondre, a fondre’s amb el vapor, però el silenci li pesa massa.