Un somni pesant, dens, profund… l’havia atrapat. Què hauria passat si la Millie hagués sortit? La pèrdua de la noció del temps, aquella sensació de buit i el son acumulat, fan que es quedi immòbil, immersa en la calidesa del llit.



Podria ser el seu primer dia, sí, però també, podria ser l'últim. Tot i això, la seva ment adormida encara no se n’havia assabentat. La realitat per ara no li havia picat a la porta.



Es va llevar tranquil·la, amb una sensació de descans profund, com si hagués dormit durant dies. Estava llesta, o això és el que creia, per afrontar, el seu primer dia en la casa dels Winchester. Els nervis poc discrets encoberts d’una tranquil·litat i d’un control de la situació exclamen una colossal imprecisió.



Un cop d'ull al rellotge. Un quart de vuit. El cor li va fer un salt. Un ressò de culpabilitat li empeny la consciència en un carreró sense sortida. Ja no tenia temps.



S’empolaina ràpidament: res tardaner. Gairebé no té res amb què arreglar-se, feia temps que la seva imatge personal havia deixat de ser una prioritat. La roba escollida era senzilla, pràctica i còmoda. Tampoc hi havia temps per a dubtar.



Va baixar les escales a cuitacorrents, els seus passos ressonant en la gran mansió, tenia por.



No va tenir temps de reaccionar en veure en Mathew. Ell es trobava a la cuina, en veure-la aparèixer així, de sobte, els seus ulls es van obrir una mica més.



— Millie, tot bé?



— Em sap greu, ara mateix em poso a fer feina.



En Mathew va somriure, un somriure que semblava alleujar una mica la tensió.



— Tranquil·la, ja ho he fet tot jo



La Millie es quedà parada, confosa.



— Com?... Faig les...?



La pregunta va quedar a mig fer.



— No, no, no, no... Què dius? No facis cap maleta. Pots estar tranquil·la, que jo no diré res a la Nina. Serà un secret entre tu i jo, ja saps.



No era ni el primer ni l'últim secret que segurament guardarien tots dos. En el fons, sabien perfectament que les seves vides havien estat entrellaçades en el passat.



— Pots descansar, dia lliure.



Però la Millie, encara cohibida per la situació, va respondre automàticament:



— No, és clar que no, ara mateix em poso a fer el dinar, la responsabilitat és meva, pots estar tranquil.



En posar-se el davantal en Mathew s'acosta a ella, sense dir res.



—T’ajudo?



—És clar que no — va dir ella, intentant mantenir el control de la situació—. Agafa lloc.



— Insisteixo, avui no treballo. Fins a la setmana que ve no faré res de feina. Deixa’m ajudar-te.



La Millie va estar dubtant uns instants. Finalment, un petit somriure va aparèixer en els seus llavis, la resposta s’havia fet evident.

En Mathew va aprofitar el moment per treure-li conversa. Li va explicar els seus horaris de feina, irregulars i esgotadors, i com sovint els dies se li feien llargs. Entre una cosa i l’altra, es van quedar parlant una bona estona, sobretot de negocis i de projectes que tenia al cap.



Ell es va posar el davantal i va obrir el calaix de la pasta suaument, va remenar entre els paquets, buscant amb cura fins a trobar les tallarines preferides de la Chloe, aquelles que sabia que li encantaven.



Mentre continuaven parlant, li va comentar que marxaria uns dies per negocis. Aprofitava aquells dies de festa per preparar les maletes i deixar-ho tot enllestit abans del viatge.



La Millie s’hi va interessar més del que ell hauria esperat, fent preguntes i mostrant una accentuada curiositat. A en Mathew li va semblar una mica estrany aquell interès, però va decidir no donar-li voltes, deixar-ho passar…



— Tallarines vols fer?



— Em sembla una bona idea —va respondre en Mathew — Són els preferits de la Chloe, per què no?



—Perfecte, doncs, fem pasta… —va deixar anar la Millie amb un somriure radiant d’orella a orella—.



En Mathew va soltar un sospir content, un so de satisfacció que omplia la cuina. Es van repartir la feina i van començar a treballar tots dos junts, mans a l’obra, fent el dinar.