—El que pot ser evident per tu, Albert, pot no ser-ho per mi.

—Jo els estimava molt a tots dos. Però amb el meu pare era especial. Quan estava amb ell, estava tranquil. No dubtava a explicar-li les meves inquietuds. Les meves pors. Les meves il·lusions. Tot això es va esfumar. Va desaparèixer per complet.

—Amb la teva mare no et senties així?

—A vegades.

—Segur que t’estimava molt. Més del que segur et pensaves. L’amor d’una mare no té límits.

—I m’ho diu vostè que no en té.

—No és assumpte teu el que jo decideixi en la meva vida. Qui et diu que en vulgui o no? I per què creus que no en tinc?

—No ho sé del cert, però per com hem parlat en altres ocasions, la meva percepció em porta a pensar això. No estic equivocat, oi?

—No.

—Vostè és molt atractiva.

—Gràcies, però no és de mi que estem parlant.

—Segur que m’estimava, però no m’ho mostrava massa.

—A vegades la feina, el dia a dia, fa que no es pugui estar pel que realment volem.

—No és excusa. El meu pare treballava molt, i el tenia. Però ara ja no hi és. I és per culpa d’ella…

—Quan van morir el teu pare, van acollir-te els teus tiets, oi?

—La Montse i el Pere.

—I com va ser?

—Diferent. Ells em van acollir molt bé al principi. Tenia fins i tot una habitació per mi sol. Ells tenien un fill. L’Eduard. Més gran que jo. Cinc anys per ser més concret.

—I la relació amb ell?

—Intentaven que el meu rol en aquella nova família fos de fill menor. De germà petit.

—Tampoc devia ser una situació gens fàcil per ells.

—Ho sé.

—Però aquell benentès inicial no va durar molt. Ells tenien la seva vida feta. Jo era un afegit. Ho intentaven, però jo volia que fos tot igual que abans.

En aquell moment la doctora va començar a gargamellejar. Va disculpar-se i va instar novament a l’Albert a prosseguir la seva narració de l’origen de tot.

—Està bé doctora?

—Crec que sí.

—Té calor? Té el front suat. Si vol pot encendre l’aire condicionat. Per mi estaria bé.

La doctora va començar a fer moviments repetitius amb les seves mans. Les obria i les tancava com si volgués assegurar-se del fet que podia fer-ho. Va inclinar-se molt lleugerament cap al seu davant. Semblava que tingués dolors estomacals.

—Començo a no trobar-me bé, Albert. Potser haurem de deixar la visita aquí.

La veu de la doctora semblava feble. Entretallada. Com si la falta d’aire impedís la plena vocalització del que sortia de la seva boca.

—Sap quin és el meu animal preferit, doctora?

Un moviment d’esquerra a dreta del cap va denotar una negació a la seva pregunta. Però cap so va sortir de la seva boca.

—L’aranya. I en concret la vídua negra. Li explicaré unes coses que pot trobar a qualsevol pàgina d’internet on ho vulgui consultar. Sap que deuen el seu nom al fet que, de vegades, la femella es menja el mascle després de l’aparellament? El verí de les femelles és nociu per als humans, ja que conté una potent neurotoxina anomenada alfa-latrotoxina. Li sembla interessant per ara?

La doctora va aclucar els ulls. No gesticulava. No parlava. Semblava totalment immòbil.

—Sap quins són els símptomes d’una picada? Són diversos. Poden començar amb dolors a l’abdomen. Suor abundant. Sensació de malestar estomacal. Augment de la temperatura corporal. Cansament. Coloració vermella en la zona de la picada amb un lleuger dolor o picor. Paràlisis. I fins i tot, la mort.

L’Albert va aixecar-se d’una manera molt sigil·losa. Moviments molt lents. Un somriure va esbossar-se en la seva boca. Va caminar uns passos i va posicionar-se just darrere d’ella.

Les seves mans es van deixar caure sobre les seves espatlles i va apropar el seu cap a uns pocs centímetres de la seva orella dreta. Va mussitar-li unes paraules a cau d’orella.

—Ara ja podré explicar-li-ho tot amb més tranquil·litat. No pateixi. Serà ràpid.

La doctora seguia immòbil. Petites llàgrimes començaven a brollar dels seus ulls i corrien pels seus pòmuls. L'Albert i la doctora sols entre aquelles quatre parets. Dues vides diferents que convergien en aquell mateix espai temps.

—Sap una cosa més? Les vídues negres acostumen a viure en zones ombries. Llocs foscos. Apartats de la visió d’altres animals o espècie humana. Ja ho sé doctora. No cal que digui res. No esperava pas una visita com aquesta, oi?

Va tornar a esbossar un somriure.

—I es preguntarà què li està passant? Per què es troba així? Si no ho sap encara és perquè no ha estat atenta a l’explicació.

L’Albert va treure’s el jersei i es va situar tot just davant del camp visual de la doctora. La seva pell mostrava diverses marques circulars i irregulars. Sense una pauta establerta. Sobretot la zona abdominal. També s’apreciaven petits senyals de ferides mal cicatritzades que simbolitzaven la cosa més dolorosa que la pell podia suportar.

—Veu això, doctora? Són anys de dolor en silenci. De mancances d’afecte. D’odi. Creu que volia això per la meva vida?

La cara de la doctora ja no mostrava cap mena de gest. Tenia restes d'escuma vora el llavi inferior. Semblava un cos inert. Una simple espectadora d’una situació dantesca.

—Recorda fa una estona li he demanat uns caramels. Sap que treballo en uns laboratoris on tenim accés a diferents animals, insectes i en especial a aràcnids. De fet, treballem amb verí de diferents espècies. Tant per obtenir la cura, com a vegades per obtenir substàncies mortíferes. Per tant, sabrà, i si no li recordo jo, que tinc accés a totes elles.

Eren les vuit en punt. Quedaven trenta minuts de visita. Volia explicar-li-ho tot i ara tenia a la doctora en una situació de perfecta oient.

—Feia setmanes que preparava aquesta visita. Imaginava la millor manera d’explicar-li tot i que vostè no s’espantés. Que no fugis en sentir el que escoltaria. I la vaig trobar. La resposta la vaig trobar amb el que abans li he explicat. La vídua negra a vegades mata a la seva parella. Igual que va fer la meva mare. Si és veritat que no ho va fer físicament, però sí indirectament. La mort de la meva mare va provocar la mort del meu pare. I perquè no, utilitzar aquest mateix verí en vostè doctora. Em preguntarà com ho he fet?

Les preguntes no esperaven respostes. Era un monòleg per part de l’Albert. Seguia amb la part superior nua. Mostrant els senyals que la vida li havia donat, o més aviat que les seves mans havien provocat.

—Els caramels, sí. Quan me’ls ha ofert li he inoculat una dosi molt concentrada de verí. Una dosi no estudiada en els meus laboratoris però assegurant per part meva i de manera molt acurada els seus efectes ràpids i letals. Com? Tenia en els meus dits unes finíssimes escames rugoses, impregnades amb la toxina, que li han provocat unes microincisions gairebé indetectables a simple vista. Ràpidament, el verí s'haurà desplaçat pel seu corrent sanguini i haurà provocat tota la simptomatologia que ara pot estar sentint en el seu propi cos. No és una mort plàcida, és clar que no, però sí ràpida. Però no pateixi doctora. Encara no ha sentit el veritable motiu de tot això. El perquè de tot plegat.

En aquell moment es va sentir com la porta principal de la clínica es tancava. Sabia del cert que de les dues recepcionistes que treballaven al centre, una d’elles acabava la seva jornada a les vuit. Només en quedava una.

—Com ara ja sap, els meus tiets em van acollir després de la doble pèrdua. Després d’anys, la sensació de dolor, va convertir-se en odi. I més en concret cap a la meva mare. Odi per la conductora que va provocar la mort del meu tiet. Odi per la decisió de la meva mare. A poc a poc aquest odi es va generalitzar en les dones en general. Però tot aquest sentiment el portava en complet silenci. Ni una paraula a ningú. Ja feia anys d’aquell petit tall en la meva habitació. Però la necessitat d'amortir el dolor només l'aconseguia amb petits gests com aquell.

Un quart de nou. La maneta més llarga del rellotge accelerava el seu pas. Tenia pressa per arribar al sis. El número que marcaria el final de la visita i segurament el desenllaç de tot.

—Però eren gairebé imperceptibles. Els anys van anant passant. Majoria d’edat. Finalització d’estudis. Noves fites laborals. Noves amistats I aquelles petites dosis ja no servien. No servien en mi mateix. I aquí és on va començar el que volia explicar-li doctora. Quan ens vam conèixer tenia uns problemes, però no va saber resoldre’ls. No sabia què em passava. Allà vaig decidir deixar-la. Però va ser quan la decisió de tractar-me a mi mateix va agafar forma. Qui em coneix millor que jo mateix?

Un quart i cinc de nou.

—Les meves relacions amb les dones eren freqüents. Però sense desig. Era com si el fet de posseir-les, de tractar-les com a objectes, em donés plaer. I en un moment donat es van sobrepassar els límits físics i ètics.

Dos quarts menys cinc de nou.

—La primera mort va ser dolorosa però no buscada. Una noia d’uns quaranta anys que buscava en un jovenet com jo, una segona joventut per ella. Però es va trobar a un home ferit per la vida. Un final que no esperava. Soc un home meticulós. Però en aquella ocasió pecava d’inexperiència. No vaig ser molt acurat, però fins i tot així, va ser un bon treball.

El soroll de les persianes baixant, donava a entendre que ja era gairebé l’hora de tancar.

—Suposo que ha escoltat a les notícies alguna cosa sobre unes morts. Uns assassinats. Doncs bé doctora, per si encara no ho sap, li vull dir que és obra meva. Tots i cadascun dels cossos trobats. I, un secret, encara n’hi ha més. Però suposo que això quedarà entre vostè i jo.

Dos quarts de nou.

—Necessitava dir-li algú. El meu cos i la meva ment cridaven en silenci. Volia compartir el dolor i l’odi que m’havien portat a fer tot allò. I ho he fet amb vostè. Li vull agrair aquest temps doctora. Haver-me escoltat ha fet que madurés i que segueixi amb forces renovades per fer saber al món el meu dolor. No sé fins quan ho podré fer, però això ho dictaminarà el destí.

En aquell moment, l'Albert va mirar a la doctora, i no va veure cap signe de vida. Ho hauria escoltat tot? O hauria mort abans?

Llavors va fregar-se els ulls una petita tovalloleta que portava en una de les seves butxaques i les llàgrimes de manera quasi instantània van començar a brollar d’ells. A continuació, crits d’ajuda van sortir de manera entretallada i cada cop més audibles de la boca de l’Albert. Va dirigir-se a la porta, la va obrir de bat a bat i va exclamar:

—Ajuda si us plau. No sé què li passa a la doctora. Ha començat a treure escuma per la boca i s'ha quedat immòbil. Si us plau, truqui a algú.

La Cíntia, així ho indicava el petit rètol rectangular que duia en el pit, va cridar i es va dirigir al telèfon. Va marcar els tres dígits d’emergències i va explicar la urgència. L’Albert no parava de plorar i demanar ajuda. Van ser no més de deu minuts fins que van arribar els mossos d’esquadra i una ambulància medicalitzada, que en arribar només van poder certificar la mort de la doctora. Es va portar el cos sense vida al forense per tal d’esbrinar les causes. L’Albert, per altra banda, va anar a la comissaria per explicar els fets. En aquests casos, qualssevol hipòtesis és oberta i no se’n descarta cap.

Després d’unes setmanes, es va dictaminar que la causa de la mort no era clara. No es va trobar cap indici d'enverinament, ni de marques físiques que fessin pensar en un homicidi.

Per tant, l’Albert quedava fora de qualsevol sospita o això almenys li van transmetre a ell.

Hauria de ser més acurat, però del que estava segur era que la papallona que s’havia convertit, ja podia volar tranquil·la o almenys per ara.