La temperatura de la sala era càlida. Hi havia un aparell d’aire condicionat, però no estava en funcionament. S’hi estava bé a la sala o almenys així ho percebia la doctora.

Hi havia hagut un silenci d’uns minuts, però finalment van sortir unes paraules de la seva boca.

—Albert, estàs bé? T'has quedat bocabadat mirant el sostre. Vols comentar-me alguna cosa?

L’Albert va girar el cap i va contemplar el rostre de la doctora.

Era una dona d’aparença juvenil. Vestida sempre amb colors crus. No acostumava a vestir cenyida. Més aviat vestia amb tallatges superiors. Tenia un rostre amb una pell fina, sense imperfeccions.

Calçat negre, pla, còmode. Era una preciositat. Era dolça. Les seves paraules acostumaven a transmetre pau. Segurament això la feia idònia per dedicar-se a la psicologia.

— Estic bé. Estava recordant.

— El teu pare? La teva mare? Me n’has parlat molt poc…

—I així continuarà sent.

—Tens por d’alguna cosa? Que jo sàpiga i pel que em vas dir, ja són morts, oi?

— Sí.

—Amb qui t’entenies més? Crec que amb el teu pare. Quan parles d’ell, ho fas amb dolçor. Però de la teva mare percebo un cert odi.

—He dit que no vull parlar d’ells.

—El meu pare era també psicòleg. Gràcies a ell, ho soc. Em va fer estimar aquesta professió i em va fer veure la importància que té i de la possibilitat que tenim, els que ens dediquem, de poder ajudar a la gent. Donar eines perquè la gent millori i pugui alliberar-se d’aquelles càrregues que moltes vegades destrueixen aquell equilibri interior.

—Hi pensa a casa?

—Què vols dir?

—S’emporta la feina a casa? Pensa amb els problemes que li expliquem? O els deixa entre aquestes quatre parets?

—Intento que s’hi quedin, però no sempre és fàcil.

—Amb mi?

—Per què em preguntes això? No crec que hagi de contestar.

—Què en pensa de mi, doctora?

—A què venen totes aquestes preguntes? Estàs bé?

La doctora va mirar de reüll el rellotge d’agulles que penjava d’una de les parets. Només havia passat un quart d’hora. Avui era estrany. Diferent. No li agradava el gir en l'actitud de l’Albert. A què es devia aquest canvi? Era tocar el tema del seu pare, i posar-se a la defensiva. Què buscava.

—Res, doctora. Perdoni. Només volia que parléssim els dos.

—No t'amoïnis, però m’ha sobtat i m’ha desconcertat una mica, si vols que et sigui sincera.

—Li agraeixo. M’estimava molt el meu pare. Per què va canviar tot? Els meus tiets per part de pare em van cuidar molt bé, però no era el mateix. No era just ni per ells ni per mi. Era una situació que ningú havia escollit. Bé, de fet, una sí. La meva mare. Per què va deixar perdre tot el que tenia? Per què doctora?, digui’m… Per què aquest egoisme?

—Potser no tenia les eines per poder fer-hi front. No es va deixar ajudar o no va demanar ajuda.

—Jo ho he fet. Per què ella no?

—No tothom és igual. No tothom té aquesta força interior.

—Sap quin és el meu problema?

—Amb la teva interacció amb les dones. Això és el que em vas dir la primera vegada que et vaig atendre.

—Sí, doctora… és precisament això.

A la doctora li començava a ser molt incòmode el caire que tenia la visita. A què es donava aquesta bipolaritat que estava mostrant l’Albert? Hi havia moments que s'expressava amb tranquil·litat i amb confiança, i d’altres que semblava que interrogués la doctora, i fins i tot tirava alguna pulla. Moments que es mostrava en silenci i d’altres que parlava pels descosits. Un comportament que la doctora, amb el temps que feia que coneixia l’Albert, no l’havia vist mai. O almenys, no en una mateixa sessió.

Començava a pensar que el problema de l’Albert, l’origen de la seva inquietud, podria estar vinculat amb els seus pares. Però com podria enfocar-li-ho?

La primera vegada que va visitar-se a la consulta, va fer entendre que tenia un lleuger distanciament amb el gènere femení, amb aquestes precises paraules ho va descriure el mateix Albert.

Semblava en un principi que era un problema d’autoestima. Era un noi amb faccions marcades. Difícils d'encaixar en un estereotip concret. La típica fisonomia que agrada molt o gens. Una persona infravalorada per ella mateixa.

Unes sessions per fer-li veure l’origen i d’altres més, per canviar-li aquesta percepció. Semblava un diagnòstic clar i unes poques pautes per la seva resolució. Però després de les primeres visites, hi havia quelcom estrany. A vegades semblaven visites guionitzades. Altres que hi havia una absència gairebé total de conversa, en què només la veu de la doctora era present. Semblava que serien més sessions que les inicialment caldrien.

Però llavors va desaparèixer. Cap trucada més. Cap cita. Fins i tot la doctora va enviar-li algun missatge per saber si hi havia hagut algun problema en alguna de les visites. Però cap senyal de vida. Això l’inquietava. Però va imaginar que necessitava espai i temps.

Era molt bona doctora i això feia, almenys en aquells moments, que les reserves per poder visitar-se amb ella tinguessin llargs períodes d’espera. Potser això va fer que s'oblidés de fer un seguiment més exhaustiu a l’Albert després de l'aturada en les visites.

Però després d’un llarg període, una reserva. Per què ara? Per què després de tant temps?

Ara es trobava davant d’ell.

Un Albert físicament diferent. Més atlètic. Amb una vestimenta més elegant que no aquelles dessuadores fosques i pantalons que, com a mínim, eren dues talles més grans que les que haurien de ser.

Ara lluïa uns pantalons ajustats beix, amb un petit plec, que deixaven entreveure els seus turmells, tot just abans d’arribar a les sabates negres, que vestia en aquesta ocasió. La part de dalt, un jersei fi de color verdós que marcava de manera molt fidedigna el relleu d’uns pectorals molt marcats i treballats.

Quin canvi. La veritat és que en obrir la porta i cridar el seu nom, no va poder evitar observar el canvi físic des de l’última vegada que va veure’l.

La doctora era una dona atractiva. Intel·ligent. Educada. Qualsevol persona amb un mínim de gust, desitjaria estar amb ella. No tenia fills. Sí que li agradaria tenir-ne, però no havia trobat la parella idònia. Era massa exigent?

Fora d’aquell àmbit, doctora i pacient, potser hi hauria hagut alguna cosa més que una simple relació professional.

—Em troba atractiu doctora?

—No soc jo qui ha de valorar aquestes coses Albert. Crec que has de començar per tu mateix a estimar-te i agradar-te més. La resta vindrà sol.

—No m’ha contestat o no vol contestar-me?

—No ho vull.

—Sap una cosa, doctora? Potser té raó en una cosa.

—Digues-me.

—Amb l’origen de tots els meus problemes amb les dones.

—I?

—Ja li he dit que no m’agrada parlar dels meus pares, però crec que és necessari que sàpiga algunes coses, perquè pugui entendre’m millor.

—Soc tota oïdes.

—Té alguna visita posterior a la meva?

—No. Per?

—M’agradaria explicar-li. Però no m’agrada massa està pendent del temps. Podria si us plau dir a les noies de recepció que hi estarem més estona?

—Crec que només quedaria una hora posterior a la teva. Tanquem a dos quarts de nou. Serà suficient, oi?

—Suposo que sí, doctora.

Va aixecar-se de la seva butaca per dirigir-se a la recepció. La porta va quedar entreoberta.

L’Albert va aixecar-se i es va dirigir a la font d’aigua i va treure un dels gots de cartó d’un dels laterals. Va prémer la maneta blava per poder omplir el seu got amb aigua ben fresca.

Podia ser una estona ben llarga de monòleg, i volia estar ben hidratat. En tornar, va caure sobre el seient de la doctora, però ràpidament va redreçar el seu camí cap al divan.

Després d’uns instants, la doctora va tornar al seu seient amb la intenció de reprendre aquella conversa que segurament suposaria trobar el perquè de tot plegat.

—He begut una mica més d’aigua doctora. No li importa, oi?

—I tant que no.

—Podria oferir-me de nou un d’aquells caramels, si us plau.

La doctora va agafar la capseta de nou i la va obrir. Va inclinar el seu braç i el va deixar suspès a uns pocs centímetres de l’Albert.

Ell va treure les mans de la butxaca i va apropar la seva mà dreta cap a la capseta.

De cop la doctora va fer un petit xisclet.

—Què passa doctora?

—M’has rascat la pell Albert. Quines ungles tens noi.

—Perdoni doctora. No era la meva intenció.

Va mirar-se la mà intentant veure si hi havia quelcom diferent. Però res. Tot estava igual. Una pell fina i unes ungles pintades d’un color rosat amb unes petites estrelles platejades. Un treball de manicura excel·lent.

—Seguim? —va instar novament la doctora.

No estava tranquil·la. Hi havia alguna cosa que no li agradava. Però en aquells moments va pensar que quan abans acabés aquella visita i quan abans sabés l’origen de tot, el problema quedaria resolt. Tenia les eines per fer front a multitud de situacions i persones. Havia estudiat per això. Aquest no seria diferent.

—Bé, doctora. Preparada?

—La veritat és que sí, però espero que siguis sincer. Serà la millor manera de poder-te ajudar. Saber el que et provoca aquest rebuig a les dones és el primer pas per ajudar-te a estar millor.

—Quan li he preguntat abans si em trobava atractiu, era per un motiu. Crec que sí que ho soc. Potser no l'estereotip de passarel·la, però penso que agrado. O almenys així m'ho fan sentir les mirades d’elles.

—Llavors?

—El desig existeix. Però quan començo a mantenir una conversa amb elles, aquest desig comença a transformar-se en rebuig.

—Per algun motiu? Creus que hi ha alguna cosa que diuen o que fan que et provoca aquest canvi?

—No ho sé. Però sí que tinc pensaments o records de la meva mare en aquells moments.

—Agradables?

—No precisament. Més aviat repulsius. No recordo els moments dolços.

—Vols parlar d’ella?

—Va treure’s la vida. Va escollir el camí fàcil. El meu pare al cap d’uns anys va morir d’una insuficiència cardíaca.

—Motius naturals.

—Si li vol dir així. Però va passar molts mesos de tristor. Soledat. Sentiment de culpabilitat. Aquest canvi va suposar un canvi directament proporcional a la relació amb mi. Era distant a l’inici. Cruel al final.

—Però m’has comentat que va ser el cor.

—Sí. Però tot va canviar. La seva alimentació era de menys qualitat i més escassa. Les ampolles d’alcohol eren més habituals a casa. I les converses i el temps amb ell, inexistents.

—No et segueixo Albert. No sé per on vols anar.

—Vaig perdre al meu pare per culpa d’ella. De la meva mare. Del seu egoisme.

—I?

—No m’escolta doctora. No ho veu? És evident.