No podia dir que fos dels sofàs més còmodes en què s'havia assegut. La sala no era més gran que una trentena de metres quadrats. En una tauleta de fusta convergien tríptics d'alguns dels tractaments que realitzaven a la clínica juntament amb revistes de decoració i premsa del cor.

Dos televisors. En un d'ells un canal de notícies en què cada trenta minuts començaven de nou. La pregunta era si es tractava d’una repetició en bucle o el pobre presentador havia de repetir, una vegada i una altra, els textos que sortien en el teleapuntador.

L'altre, anava mostrant els diferents tractaments o serveis que la clínica oferia. Un darrere l'altre, passant per logopèdia, reforç escolar, psiquiatria i d'altres que no tenia ni idea perquè servien, però que, del cert, els interessats ho devien saber.

A part dels dos aparells, un quadre pregant silenci a la sala. Unes cadires d'un color rosat amb potes de fusta i el sofà en què s'havia assegut.

Estava sol a la sala. A diferència d’altres vegades. Davant seu, quatre portes i, en cada extrem superior dret, el nom i l'especialitat del doctor o la doctora.

Porta 2: doctora Armengol. Psicologia.

Els seus ulls es van quedar fixats en la porta blanca. La cama esquerra va començar a utilitzar la màquina de cosir. Un moviment constant, vertical, accelerat. La visita era a dos quarts de set. Quedava tot just un minut per l'hora. No portava rellotge, però es va fixar en l’informatiu. “Ben aviat, la mateixa seqüència de notícies”, es va dir. Així va ser.

La primera notícia, la que encapçalava l’informatiu, era que havien trobat un cadàver esquarterat en un contenidor de brossa a la zona del barri de Gràcia. Una parella, que havia anat a passejar amb el gos i s'havien parat a llençar la seva bossa d’escombraries, van apreciar el que podien ser restes humanes.

Tot just a la part inferior de les imatges, apareixia un rètol que s'anava desplaçant de dreta a esquerra amb unes lletres en majúscula i vermell intens: “Última hora: trobat un cadàver a un contenidor del carrer Bruniquer. El cos sense vida presenta signes d’haver estat esquarterat, segons ha informat el cos de mossos d'esquadra. No es descarta que tingui relació amb els altres cossos trobats en les últimes setmanes”.

En aquell mateix moment, una de les portes es va obrir de bat a bat. Una noia d'uns quaranta-cinc anys aproximadament, de cabells rossos i rinxolats, ulls verds de vertigen, i una figura esvelta i treballada en el gimnàs, va acomiadar-se de la doctora. Va ser corresposta amb un “fins aviat, Laura”.

Era la primera vegada que la veia, i un calfred va recórrer cada porus del seu cos.

Anava cenyida. Pantalons texans blaus. Camisa blanca de màniga llarga i una bandolera d’un rosat intens.

—Màniga llarga, amb la calor que fa? —va xiuxiuejar mentre l’observava.

En aquell moment, van creuar les mirades. En l'últim moment, ella va abaixar la mirada i va accelerar el pas fins a la sortida. La cara era de remordiment. Com si hagués mirat alguna cosa prohibida.

En voltar novament el cap, va clavar la mirada buscant informació de què s’havia visitat.

—Bona tarda, Albert. Pots passar.

En aquell moment la veu dolça i calmada de la doctora va inundar els seus conductes auditius.

Ara no. Necessitava saber d’on havia sortit aquella deessa grega. Quina especialitat. Què podia necessitar.

Medicina general. Doctora Hernández.

—Albert? —va tornar a insistir la doctora, ara amb una veu menys càlida.

Va voltar de nou el seu cap, intentant retrobar-se de nou amb la bellesa que acabava de descobrir.

Ja havia marxat.

Per tercera vegada, la doctora va repetir el nom, ara amb un caire més seriós.

—Albert Ros Bellcaire? —va exclamar la doctora.

—Perdoni, estava pensant en les meves coses —va respondre amb veu de penediment.

Finalment, va seguir les seves indicacions i va entrar a la sala.

Una altra estança. Ample. Acollidora. Coexistien elements decoratius de fusta que transmetien una certa proximitat a la pau de la natura. Una olor lleugera de mirra o això és el que va pensar en un primer moment. Un divan de color negre i una butaca tot just al costat d'un color beix.

Era clar que l’elecció de cada element de la sala havia estat estudiat i executat per tal que l'usuari hi trobés un espai segur, tranquil i preparat per una bona estona de conversa o, en la majoria de vegades, de monòlegs.

A diferència del sofà de la sala anterior, en aquesta sí que s’hi podria fer una bona becaina, si no fos perquè l’hora següent estaria parlant i sentint-se observat per una figura que intentaria entrar en el seu cap i perfilar els motius que el portaven allà. Hi havia un dispensador d'aigua. Va demanar-ne un glop abans de començar. La doctora el va instar a agafar-ho ell mateix. Després va oferir-li uns caramels que tenia en una capseta de l'escriptori. Era circular i metàl·lica. Dins, un conjunt de pastilles d’una mida, que recordaven a un conjunt de bales de diferents colors.

—Un parell seran suficients. Gràcies doctora —va dir l’Albert.

Ja estava preparat per respondre a qualsevol pregunta.

—Digues-me, Albert, com ha anat des de l’última visita?

Era la mateixa pregunta de cada vegada. No en tenia cap altra de més original? Era la seva manera de trencar el gel? Quina originalitat.

—Molt bé doctora. Com sempre —va contestar amb un to força irònic.

—Molta feina?

—Sí, la veritat. Aquesta setmana hem tingut una auditoria en els laboratoris i ens hem esforçat moltíssim perquè estigués tot perfecte. Depenem molt del mercat xinès i no ens podem permetre cap error.

—Els companys, millor?

— Aquests dies hem de ser un sol cos i treballar tots a l'una.

—La veritat és que t’admiro Albert. Soc incapaç de tocar qualsevol insecte per més petit que sigui. I tu hi treballes—va dir la doctora amb un to, aquest cop, més irregular i vibrant.

—M’agraden molt. Sempre m’ha agradat tot el que està relacionat amb l'entomologia.

En aquell moment, es va quedar callat. Ulls clavats en el sostre. Mans entrellaçades i cames totalment immòbils.

La seva ment es va transportar a la seva infància. Recordava el primer maletí que el seu pare li va regalar. Un petit estoig de color gris. Obertura central amb dues ales que, en obrir-se, deixaven a la vista un microscopi i un conjunt de peces de tall, portaobjectes, lents augmentadores, i d’altres que en aquell moment desconeixia per complet.

El seu pare va ser un biòleg reconegut en l'àmbit nacional. Un prestigiós científic vinculat a estudis contra el càncer. Un pare idíl·lic. Sempre havia estat un referent tant per a la ciència com per a l’Albert. Aquell home que passava hores al laboratori, però que sempre tenia una estona per parlar, per escoltar, per estimar. Es va casar amb una joveneta que havia conegut a la universitat. Fruit d’aquell amor, un nen meravellós. Feliç. Afectuós. Melós.

Però al cap d’uns anys, la Maria, la seva mare, va perdre la feina. A més, el seu tiet Agustí va morir en un tràgic accident de cotxe. Una de les tantes nits que tornava a casa de la feina, el destí va decidir que en el seu camí es creués un altre cotxe conduït per una inconscient. Algú que va decidir que aquella nit podia beure l’alcohol que volgués, i després agafar el cotxe sense cap mena de miraments. Una noia d’una vintena d’anys. Gairebé amb el carnet acabat de treure. A més a més, l’ús del mòbil, va fer que no veiés al seu tiet. La col·lisió va ser dantesca. Ella va sobreviure. El seu tiet, no. De fet, va quedar desfigurat. Irreconeixible. Encara recordava els plors de la seva mare en el moment del reconeixement del cadàver. Era l’únic germà de la seva mare, i la pèrdua va suposar un canvi en ella. Hores a casa i una depressió que mai va poder superar.

Aquella princesa es va tornar una bruixa. Aquella mare es va convertir en una completa desconeguda.

Anys d’una cruesa extrema. Tristor. Soledat. Males paraules. Agressions verbals.

Finalment, un dia va decidir que la mort era la manera més fàcil i més egoista de marxar.

Una mort que va afectar el seu pare i a ell. El Joaquim es culpabilitzava de la seva mort. Interioritzava que no havia pogut fer res per retornar-li la felicitat.

El seu pare sentia una enorme culpabilitat i va començar a canviar. A pitjor.

Ja no era el mateix. Tenia una tristor que no podia suportar. Un dolor intens al pit que cada nit feia que plorés durant hores.

L’Albert a la seva habitació escoltava i plorava. Intentava esmorteir els plors en el coixí, per no fer a ningú més partícip dels seus mals.

Una de les nits, després d’una sessió desconsolada de plors, i palpitacions insuportables, es va llevar del llit, va obrir el maletí que li havia regalat el seu pare, va agafar amb les seves mans temoroses el bisturí, i va dirigir-lo al seu braç dret. Un petit tall, per intentar pal·liar aquell patiment.