Era al matí, el cel estava ple de núvols, però no semblava que plogués. Estava al llit, no volia fer res. La meva situació era cada vegada pitjor, no tenia prou diners per menjar i el propietari del lloguer volia fer-me fora. Tot i així, el meu cap estava en Mike i en les nostres trobades.



Estava perduda en els meus pensaments, quan em va arribar un missatge…



-Estàs desperta?- em va enviar Mike i el meu cor es va accelerar.



-Potser…



-Vols sortir a córrer? Ahir vaig trobar un lloc preciós i vull mostrar-t’ho.



-Un lloc preciós? Ara m'has deixat amb curiositat.- Què vol dir un lloc preciós? Serà una manera de veure’m? Què vol realment?



-Hauràs de venir si vols conèixer-ho.



-Llavors, a quina hora ens trobem i on?



-Si et sembla bé, pot ser davant de la cafeteria on ens vam trobar per primera vegada, a les deu.



-D’acord, allà hi seré. Fins aviat.



-Fins aviat.



…



Després d’uns quants quilòmetres corrent vam arribar al llac més bonic que havia vist a la meva vida. L’aigua era d’un color intens que reflectia els arbres del costat i el cel, a més, també hi havia alguns ànecs i el soroll d’ocells.



Ens vam parar just a un banc i vam seure per contemplar les vistes. Inesperadament, la nostra conversa es va anar allargant fins que ja era hora de dinar.



-Vols que anem junts a dinar? Conec un lloc que fa unes amanides boníssimes.-Va dir en Mike mentre s’apropava una mica a mi.



-Clar, anem-hi.- Vaig dir mentre m’anava aixecant.



Vaig començar a caminar, però abans que pogués fer una passa, en Mike em va agafar pel braç i em va apropar a ell, sense timidesa, sense dir res, i em va besar.



El primer petó va ser intens. Els seus llavis es van connectar amb els meus i em van deixar gairebé sense aire, com si fes molt temps que esperava aquest moment. Em va subjectar la cintura, apropant-me més a ell. Jo vaig aprofundir la mà en els seus cabells.



No havia sentit res com això, tot el que estava al nostre voltant va desaparèixer. Només sentia la meva respiració i la seva, que ara eren una mateixa.



Però d’un moment a l’altre va canviar.



La intensitat va disminuir, i el petó es va tornar més lent i profund. Aquest segon petó va ser totalment diferent: ple d’amor, sensibilitat i vulnerabilitat.



Quan es va separar va descansar el seu front amb el meu, i va respirar profundament. La seva cara va canviar de sobte, amb una gran determinació i confusió alhora.



-Ho sento, no hauria d’haver fet això. Això no pot ser… Això està malament. Perdó, però he d’anar-me’n, no puc quedar-me.-Va dir mentre feia una passa enrere i s’anava pel mateix camí pel qual havíem vingut.



Jo em vaig quedar allà, amb el cor bategant intensament, esperant que en algun moment es tornés a girar i vingués cap a mi. Però no va passar.



Els dies següents van consistir en un silenci absolut. No vaig tenir notícies d’ell. Li vaig enviar diversos missatges, però cap d’ells va ser respost.



El 17 de gener va ser el dia que tot va canviar, el punt d’inflexió en la relació que tenia amb Mike. A la tarda, em va trucar un número desconegut, i per alguna raó, que encara desconec, vaig contestar.



-Millie?



-Qui ets?



-Necessito veure’t Millie, soc Mike.-Vaig deixar de respirar per uns segons, els suficients per adonar-me que no li havia respost.



-Què dius? Per què ara? Després de l’altre dia pensava que no volies res més de mi.



-Vull parlar d’això amb tu, davant de la teva cara, sense mentides.



-Crec que ja és tard per això. A més, suposo que la Nina no sap res d’aquesta trucada, ni de nosaltres, oi?



-Tens raó, no ho sap, però si us plau, deixa’m explicar-te tot.



-Adeu Mike…-així vaig acabar amb la trucada. Ell em va fer mal aquell dia al llac i ara no tenia força per continuar parlant amb ell.



Vaig deixar el mòbil al llit i quan estava a punt de ficar-me a la dutxa, em va arribar un missatge. El missatge deia: “Cleveland Ave St14 a les 20 hores, si us plau, vine”. El vaig mirar dues o tres vegades fins que vaig decidir que aniria.



Quan vaig arribar a la direcció que Mike m’havia dit, em va sorprendre que no era una cafeteria o alguna cosa semblant, sinó que era un hotel. L’hotel per dins era alt i gran, amb un estil seriós i elegant. A l’entrada estava Mike, amb el seu somriure característic.



-Millie! Gràcies per venir, espera’m aquí.



El vaig veure anar cap a la recepció i parlar amb la recepcionista. Després d’uns minuts, va tornar i em va fer un senyal perquè ho segueixi. Vam caminar per un passadís fins a arribar a una porta marró amb detalls daurats.



-Vine, aquí podrem parlar amb tranquil·litat.



-Doncs… Què és això que vols dir-me tan urgent?



-Des d’aquell dia al llac sento coses, coses que no hauria de sentir, però que ja hi són aquí dins del meu cor i no puc fer res.



-A què et refereixes?



-Vull dir que aquell petó va despertar unes emocions, una passió que pensava que ja no tenia, i sento coses per tu, Millie.



-De debò?



-Sí, i he intentat no tenir aquests sentiments, he intentat no trucar-te, però no podia.



-Pensava que només jo tenia aquests sentiments. No tens cap idea de la quantitat de nits que me n’he anat a dormir pensant en tu, en els teus ulls tan bonics i el teu somriure tan amable. Però, ara què fem?



-No t’agradarà, de fet, tampoc m’agradarà a mi, però no puc fer-li això a Nina, no puc deixar-la amb el cor trencat. Encara que he arribat a estimar-te, encara que tinc sentiments per tu. Per això, he decidit que no ens veurem mai més, no podem seguir així, no puc continuar amb les nostres trobades.-Va dir això amb una serietat devastadora. Com podia dir això sense demostrar cap emoció?



Escoltar això em va destruir, les mans en vam començar a tremolar i vaig sentir com les llàgrimes volien sortir, però no em vaig permetre demostrar aquest dolor.



-Has decidit això sense mi? Creus que no tinc sentiments o només t’importa el que sent la Nina? Per què m’has fet venir aquí, a aquest hotel? Ets un imbècil que no té cap idea que fer amb el que sent i encara pitjor, creus que pots decidir que he de fer jo, com si fos un objecte.-Vaig dir tot el que sentia i ell es va quedar allí parat sense paraules.



Després de dir això, vaig sortir de l'habitació i no vaig mirar enrere, no podia, perquè sabia que si ho feia, tornaria als seus braços encara que m’havia trencat el cor.



Vaig sortir de l’hotel i ja era de nit, el viatge de tornada va ser el moment clau, quan tot va canviar i es va tornar més fosc, perquè la realitat és que Mike m’estimava i tenia sentiments per mi, però era Nina i la relació que encara tenia amb ella que no ens deixava estar junts.



Aquella nit, amb la neu caient amb molta intensitat a fora, vaig seure al costat de la finestra mentre mirava la carretera. Els cotxes passaven lentament intentant esquivar tot el gel que anava formant-se. Tot era perfecte. De sobte, una idea es va encendre a dins meu amb tanta força que era impossible que em pogués tornar a sortir del cap: havia de preparar alguna cosa perquè la Nina desaparegués, i deixés lliure el meu camí, però sense que ningú sospités res. No podia ser una acció directa, sinó que hauria de ser un accident, que semblés que havia estat una fatalitat. Llavors és quan em va ocórrer: el cotxe, la neu, la carretera en mal estat, conduir sense frens amb aquestes condicions, i sobretot el camí que feia cada dia per anar a veure a la seva mare. La logística estava tota a la meva ment, i només tenia una cosa clara. Aquest accident, faria que la Nina mai tornés a interrompre en el seu camí.



Al llarg dels dies següents vaig observar cada moviment seu. Sabia quina era la seva rutina, l’hora en la qual anava a veure a la seva mare, quan la casa estava buida, els carrers que els veïns evitaven quan hi havien nevades, i tots aquests detalls me’ls vaig guardar a la ment. Tota aquesta informació me n’anava a servir en un futur no molt llunyà, en el qual la neu era la meva major aliada.

En Mike continuava sense donar cap senyal. No em contestava els missatges ni les trucades. Semblava com si estigués decidit a fer-me fora de la seva vida. Així i tot, sabia que quan passés l’accident necessitaria a algú que estigués amb ell i l’ajudés, i jo anava a ser aquella persona per a ell. La paciència era la meva arma.



El dia per fi havia arribat. Després d’haver-me dirigit a casa seva i haver aconseguit trencar els frens del cotxe, atentament vaig observar-ho tot. La Nina va sortir sola i va entrar al cotxe. L’aire era gelat i la neu començava a cobrir totes les carreteres. Les condicions eren perilloses, la carretera estava en obres, hi havia molta neu i poca visibilitat.



L’accident va passar molt de pressa. La notícia ràpidament es va escapar fins a arribar a la televisió local. “Conductora mor en un accident de cotxe a causa de la neu”. La identitat encara no s’havia identificat, i l’únic que sabia era que la Nina mai més seria un impediment pels meus objectius.



En Mike va rebre la notícia molt poc temps després i no va trigar gaire temps a trucar-me. La seva veu al telèfon sonava trencada i trista.



-No entenc com ha pogut passar…. -Va dir amb veu trista.



-No ho sé, hi havia molta neu, ha estat un accident, res més… - Vaig dir amb una falsa tremolor.



Ell em va escoltar. Vam estar hores en trucada i amb molts plors, ell buscant consol, i jo vaig ser aquella ajuda que necessitava en aquell moment. En Mike va confiar en mi i em va explicar com se sentia, sense saber que tot havia estat planificat.



Després de dues setmanes, vaig aparèixer a la casa Winchester i vaig picar a la porta. En Mike va obrir i amb una gran necessitat em va abraçar.



-Gràcies per haver vingut, agraeixo molt la teva ajuda- Va dir.



-No et preocupis, per això estic.- Vaig dir amb alegria.



Vaig somriure, amb calma, i vaig passar les motxilles cap a dins, posant-les al costat de l’escala, com si fos la primera vegada que hi era allà.



Vaig mirar cap endavant, la cuina il·luminada a un costat, el sofà ubicat davant de la televisió, totes les cadires ben col·locades, i la cambra ben il·luminada. Em vaig adonar que tot encaixava.

I mentre tancava la porta vaig ser conscient que jo pertanyia allà. I ara, no hi havia ningú que em pogués treure d’aquesta casa ni d’aquest noi.



Dos mesos més tard, a més d’haver passat molt temps ajudant-lo amb les tasques de la casa, la nostra relació es va desenvolupar. Ja que tot el que havia planejat, tots els moviments calculadors, i tot el treball durant aquests mesos per fi havia valgut la pena. En Mike mai va ser conscient de la realitat dels fets ni del que jo amagava dins meu.



Ara, tot era meu, i ningú no tornaria a posar-se entre nosaltres.