-Em dic Millie Calloway, tinc 25 anys, soc de Florida i he treballat de mainadera, dependent, i netejadora. Em considero una persona bastant…organitzada -vaig dir amb veu tremolosa. Feia molt que no parlava amb ningú. No d’ençà que vaig sortir d’aquell psiquiàtric.



Mentre Nina feia unes anotacions, jo vaig analitzar l’habitació des del lloc on estava. Em trobava a un despatx blanc i amb molt espai. Sobre la taula hi havia un munt de papers, tots organitzats de manera quadriculada, i amb fotografies de diversa gent, una d’elles, la meva. Darrere meu es podia observar un gran moble amb diversos quadres i alguna imatge, principalment d’una parella, suposo que ella i el seu marit, encara que des d’on em trobava no ho podia observar nítidament. La casa estava sotmesa a un silenci total, no se sentia res més que la meva respiració.



-He estat mirant el teu expedient i la veritat és que m’ha sorprès bastant. És veritat que saps espanyol?-va dir la Nina mirant-me de manera expectant, com si estigués esperant que li digués alguna cosa.



De sobte es va sentir un soroll molt fort provinent de la porta principal i uns segons després, va aparèixer al seu costat un home musculós i seductor, que em va mirar fixament. Tenia els cabells foscos, els ulls d’un color blau cel, i la seva presència intimidava fins al punt de deixar-me sense parla.



-Millie, et presento al meu marit, Mike.-va dir la Nina ansiosa.



-Encantat -va dir ell mentre em donava la mà amb determinació.



Em vaig quedar sense paraules, mai havia vist un home tan perfecte, tan alt i amb aquell somriure encantador. No vaig dir res, però els meus ulls em van trair i se’m va escapar un somriure petit, insignificant per a ell, però un món per a mi.



-M’encantaria quedar-me, però he d’anar a cuinar el sopar, un plaer conèixer-te.-Va dir en Mike mentre anava apropant-se cap a la porta. No sense abans fer un petó a la Nina.



No sabia per què, però aquell gest va despertar en mi uns sentiments que mai havia experimentat. Cap d’ells positiu.



-Ara que estem soles, volia preguntar-te una cosa que he vist en el teu expedient i que no puc passar per alt.-va dir mentre treia un paper del calaix. No calia que digués res més, jo ja sabia exactament al que es referia. -Aquí diu que fa un mes vas sortir del centre psiquiàtric Ritchster, presumptament per un trastorn d’identitat dissociativa. És això cert?



-Sí, és cert, però ja fa molt temps que no pateixo cap altre episodi, i per això em van deixar sortir. A més, tinc unes pastilles que he de prendre cada nit i em fan sentir molt bé.-vaig dir nerviosa. No volia parlar d’això, no volia pensar en aquell lloc que semblava més un malson que la meva realitat durant 3 anys.



La Nina va continuar fent preguntes sobre la meva disponibilitat, horaris, experiència… Però jo no podia escoltar, no quan la meva ment no parava d’anar-se’n a aquell home que estava a la cuina. En el seu somriure, la seva amabilitat quan va parlar, i sobretot, la seva mirada, aquella que no havia tret els ulls de mi en tota l’estona que havia estat al despatx.



No podia oblidar-ho. Era com si des d’aquell moment alguna cosa s’hagués encès al meu interior, i que ja no s’apagaria. Era una necessitat. I les necessitats sempre busquen una forma de satisfer-se.



La Nina es va aixecar ràpidament amb un somriure amable i em va acompanyar fins a la porta principal. On em va acomiadar amb un fort estrenyiment de mans.



-Et trucarem al més aviat possible- va dir la Nina mentre tancava la porta, però no sense que pogués veure de reüll a en Mike fent les seves tasques a la cuina. No li vaig veure la cara, però estava segura que en aquell moment estaria concentrat i amb un aspecte seriós.



Vaig sortir de la casa amb un somriure, no perquè l’entrevista hagués anat bé, sinó perquè aquell home estaria en els meus pensaments per una llarga temporada.



Quan vaig arribar al motel ja era de nit i el primer que vaig fer va ser buscar el seu nom. Mike Winchester. Apareixien fotos, articles i entrevistes. Semblava que tenia una vida perfecta, amb la Nina, els seus companys o empresaris al seu costat. Encara així, ell sempre sobresortia.



Els següents dies, vaig continuar la cerca de treball, però cada dia em desviava del meu camí per passar davant d’aquella casa, la casa Winchester. No volia entrar, no volia trucar a la porta, només volia veure a aquell home, encara que sigui un reflex seu.



No em van contractar. No em van trucar. No vaig sentir res més d’aquella parella, però, tot i això, era aquella casa, aquella família i aquell home, l’únic que podia pensar.