Havien passat sis dies des d’aquella entrevista, i no havia deixat de pensar en ell. Pensava que era una cosa passatgera, que el fet de no treballar per a ells faria que m’oblidés d’aquella família, d’aquell home, però no va ser així. En canvi, cada vegada que tancava els ulls el veia amb aquell somriure encantador, a la cuina i amb aquella expressió concentrada, tot per a mi.



Vaig continuar passant pel seu carrer, davant de la casa, amb l’excusa que era el camí més curt, però mai era el camí més curt, encara pitjor, era el més llarg…



Tot això va canviar un matí, quan el vaig veure sortir per la porta de la casa sol, amb una roba diferent de l’habitual. S’havia posat unes ulleres de sol, encara que no hi havia, senyal que havia dormit poc, i portava una roba esportiva grisa. Estava diferent, però igual d’atractiu que sempre, la samarreta era ajustada, no molt, però el suficient perquè es notessin els seus músculs.



Es va dirigir cap al seu cotxe i va sortir de la casa. El meu instint em va dir que l’havia de seguir i no ho vaig pensar dues vegades. El recorregut no va ser massa llarg i vaig tenir cura de no ser evident, de mantenir-me a una distància adequada.



El Mike va aparcar el cotxe davant d’una cafeteria, i va entrar amb seguretat. Jo em vaig esperar uns segons abans de seguir-lo.



El local era bastant ample i tenia una gran lluminositat, semblava un lloc car, però a la vegada acollidor. A més, feia una gran olor de cafè i xocolata calenta. Ell estava assegut en una de les taules del final, mirant amb molta concentració el seu mòbil. Estava bastant diferent de com era en el seu dia a dia, mostrant una figura relaxada i lleugera.



Vaig anar a demanar un cafè, intentant passar a prop d’ell i que les nostres mirades es creuessin, fingint sorpresa un cop ho van fer.



-Millie?- va dir amb un to sorprès, com si no esperés veure’m allà.



Em vaig quedar paralitzada, no pensava que em reconeixeria de manera tan fàcil. De forma immediata, al meu interior va sorgir una determinació sobtada d’aconseguir els meus objectius i estar amb ell.



-Hola, com estàs? Mike, veritat?- Vaig intentar sonar tranquil·la, però per dins estava tremolant.



-Sí, Mike, de la casa Winchester, no sé si te’n recordes…



-Sí clar, ara que em dius em recordo.- Vaig dir de manera desinteressada.



-Volia dir-te perdó per no contractar-te, però era una decisió que no depenia de mi, i no tenia forma de contactar amb tu per dir-t’ho.- Va sonar genuí i amable, era realment un àngel.



Vam continuar parlant, mentre ell s’apropava a mi, i ens anàvem dirigint cap a l’aparador. No tenia clar que demanar, ja que els preus eren notablement alts. Així i tot, vaig demanar exactament el que ell, perquè em feia sentir més connectada amb la seva persona.



-Pago jo.- Va dir mentre treia de la seva butxaca una targeta de crèdit.



-Moltes gràcies, ho agraeixo molt.



No sabia com, però vaig aconseguir ocultar tots els sentiments que aquella acció havia provocat en mi.



Després d’una estona ens vam aixecar i vam sortir del local, dirigint-nos cap al meu cotxe. Em feia bastant vergonya, i tenia por de veure la seva reacció quan el veies, ja que era d’un model molt antic, i amb molta sort continuava funcionant. En canvi, ell no va fer cap moviment ni cara estranya, simplement es va apropar a ell.



-Una pregunta, encara cerques treball?- Va preguntar mirant-me als ulls, molt interessant en la meva resposta.



-Sí, però encara no he trobat. He tingut algunes entrevistes, però totes acaben amb el “ja et trucarem” i mai em truquen.- Tot el que vaig dir era veritat, no havia trobat treball i m’estava quedant sense gaires diners per continuar vivint.



-Perdó altra vegada, et vull ajudar. Mira, aquí tens el meu telèfon, jo tinc alguns amics que necessiten a una noia com tu i trobaràs treball molt ràpid.- Em va donar una targeta amb el seu telèfon, era evident que era una targeta del seu treball.



-Moltes gràcies, no calia.- Vaig dir amb molta tranquil·litat quan realment volia abraçar-ho i fer-li un petó.



-He d’anar-me’n, però si us plau, contacta amb mi. Va ser bo tornar a veure’t, adeu!- Es va acomiadar amb un moviment de mà i un somriure molt gran.



-Adeu! I moltes gràcies altra vegada.