Aquella pregunta no parava de ressonar al meu cap; “Doctora… vostè confia en la seva secretària?”

Vaig intentar mantenir-me calmada, però dins meu, tot s’ensorrava. El tenia davant meu, amb les mans tremoloses i mirant-me fixament, com si estigués esperant alguna cosa més que una resposta professional. Vaig seguir en silenci, sense saber què dir durant uns segons més.

• Clar que sí - responc amb un fil de veu -. La Joana és molt treballadora i molt bona professional.

Al Michael se li escapa un somriure una mica estrany, molt subtil, però suficient perquè un calfred em recorregués per tot el cos.

• No tot el que sembla correcte és segur - murmura -. A vegades, la veritat està amagada on menys t’ho podries imaginar.

Abans de poder processar la resposta del Michael, el rellotge de la paret marca el final de la sessió. M’aixeco, una mica desconcertada. Ell s’aixeca també, es coloca l’abric de pell i, amb un peu fora la consulta es gira un cop més.

• Vigila, doctora - diu amb una veu molt baixa -. Amb mi… però sobretot també amb ella.

La porta es tanca i un silenci omple la consulta. M’assec a la cadira de nou, amb el cor que una mica més i em surt del pit. Intento convèncer-me que aquelles paraules eren fruit del seu estat, encara que una part de mi, no sé per què, sabia que no havia d’ignorar aquella advertència.

Vaig passar una molt mala nit. Cada dos per tres em despertava la ansietat, amb la sensació que algú m'observava. Records del passat tornaven a la meva ment: una veu que mai oblidaré, unes mans a la cintura, la casa silenciosa i fer-me càrrec d’un parell de nens.

Sabia que encara no havia deixat enrere tot allò, havia après a conviure amb por.

Al dia següent arribo abans a la consulta. La Joana encara no ha arribat, aquell buit i silenci absolut m’inquieta bastant. Sense saber per què, començo a revisar arxius antics. Carpetes plenes de papers molt antics, alguns fets malbé pel pas del temps, amb un color groguenc, informes oblidats i noms que no em sonen de res.

En trobo un que em crida l’atenció, aixi que sense pensar-m’ho dues vegades l’obro.

Era l’arxiu de la Joana, un dossier no gaire gruixut. El llegeixo amb atenció, no m’hagues pogut imaginar mai el que posava.

Anteriorment, ella havia treballat en un altre centre psiquiàtric. Sense pensar-m’ho dues vegades busco el nom de la consulta a l’ordinador del despatx. Aquell centre havia tancat a causa d’un greu problema mèdic. Molts dels pacients atesos havien estat diagnosticats amb dosis incorrectes de medicació, havien provocat molts brots greus, molts d’aquests pacients havien estat finalment hospitalitzats i en algun dels casos, havien provocat efectes mortals.

Tanco la carpeta amb les mans tremoloses. Ara tot encaixava molt bé. Aquella insistència amb la dosi exacta, el missatge insistint que em va enviar aquella mateixa nit, ella volia assegurar-se amb urgència que no fos modificada. I a més a més, les paraules del Michael.



Aquell mateix dia demano una reunió amb la direcció. Em va costar acceptar la realitat, em sentia exposada, però sabia que callar no era una opció. Mostro els documents, les incoherències i els informes. La investigació va durar unes setmanes, el centre era un espai immers en una investigació silenciosa i veritablement amb un ambient molt tens.

La Joana va desaparèixer d’un dia per un altre sense donar explicacions, l’últim cop que la vaig veure va ser aquella nit a casa meva.

En Michael va ser traslladat a un altre centre, sota una supervisió molt estricta. Abans de marxar em va deixar escrita una nota, encara la segueixo conservant. Costava una mica d’entendre, la seva lletra era una mica peculiar.

Aquella situació em va fer mal, però alhora em va obrir els ulls. Em vaig adonar que no podia seguir treballant allà. Dies després vaig deixar aquell càrrec.

Vaig passar uns mesos molt estranys. No sabia ben bé com em sentia, era una barreja de sentiments; em sentia perduda, però al mateix temps més desperta que mai.

Vaig seguir investigant el perquè d’aquella situació, se’m donava bé.

Em va servir per aprendre que no sempre la veritat és evident, no sempre les aparences són el que semblen, cal saber mirar més enllà.

I així vaig arribar fins aquí.

• Parla’m de tu, Millie.

Aquella veu de la Nina Winchester em fa tornar al present. És asseguda davant meu, en aquell sofà de pell de color caramel, una senyora molt elegant i amb una mirada capaç d’entendre a qualsevol ment.

M’inclino lleugerament cap endavant.

• Porto tota la vida escoltant la gent - començo -. Gent poc fiable, amb inseguretats, gent amb por, i que sovint amaga coses. Això m’ha ajudat a detectar qualsevol cosa que no encaixi.

Miro a la Nina Winchester.

• No sempre és suficient escoltar, si no que també a vegades cal observar atentament cada detall - continuo

Sense interrompre’m la Nina em somriu, la seva mirada em transmet molta calma.

Les seves mans estan perfectament col·locades sobre la seva faldilla.

• Bé Millie, tot això t’ha portat fins aquí. - Respon. No tothom té la capacitat de veure totes aquelles situacions que en un passat no tenen res a veure, però que al final, es comprova que sempre havien estat unides.

Assenteixo. Me n’adono que tot aquella experiència m’havia portat fins allà.

• Uns dies després de sortir del centre - continuo explicant - començo a adonar-me que no sempre el perill o la por ve de la gent que es mostra dolguda o amb alguna dificultat. A vegades ve de qui menys t’ho esperes; de qui només observa, i es mostra discreta.

• Això descriu perfectament a la Joana, no? - diu la Nina

• Sí, la Joana es mostrava sempre atenta, mai s’imposava. Sempre era una dona correcta i col·laboradora, molt discreta i sovint gairebé invisible. Ningú havia arribat a sospitar mai d’ella.

La Nina segueix escoltant-me.

• Aquesta situació t’ha fet aprendre molt, Millie - diu tot girant el seu cos, donant-me l’esquena, mentre mira per la finestra, no sé ben bé on.

L’entrevista va durar gairebé un parell d’hores més. Em va servir per reflexionar. Aquella mateixa nit, malgrat que ja estava bastant cansada de tot plegat, vaig voler seguir investigant que n’era de la Joana pequè la curiositat em superava.

Així que, obro el portàtil i el primer que faig és posar el seu nom en el cercador. Malauradament no hi trobo cap resultat, llavors m’enrecordo que m’havia endut l’arxiu de la Joana. El tenia guardat dins la bossa. El trec i el deixo sobre la taula. Me'l miro atentament.

Un paper em crida més l’atenció que la resta, perquè no recordo haver-lo vist mai abans. Al paper només hi veig anotat un nom escrit a mà i una adreça, que no era la de la Joana

Després de llegir el paper, obro de nou l’ordinador i busco aquella adreça, que resulta que concorda amb l'adreça d’un local antic, que a simple vista, des del cercador, sembla abandonat. Busco més informació sobre aquell local.

De cop i volta se senten unes passes al replà davant la meva porta. M’aixeco i miro per l’espiell. No hi ha ningú.

Torno al menjador, veig que sota el dossier sobresurt un paper que no em sona que abans hi fos, era un paper doblegat.

El desdoblego i sorprenentment la lletra em sona molt familiar, la reconec fàcilment. Era una lletra clara i neta, s'entén molt bé el que hi posa: “ Has arribat on volia, Millie”.

Les mans em tremolen més que mai. La Joana no era desapareguda.

Havia decidit continuar amb el joc, el problema es que pel que sembla aquest cop no només sóc una observadora.

La Joana sabia perfectament què feia.

Respiro profundament, intentant evitar entrar en un estat de pànic.

Miro l’adreça del local abandonat a la pantalla del portàtil, guardo el paper dins el dossier i el guardo en un calaix.

Aquella nit no dormo gens.

Són dos quarts de vuit del matí, torno a mirar l’adreça del local. Sense avisar a ningú, prenc la decisió de dirigir-m’hi.

Arribo al local poc abans de les deu en punt. A simple vista només es veu una persiana mig abaixada, bastant rovellada. Al costat hi ha una porta que és oberta. Entro.

Dins, l’espai és gairebé buit; només hi ha una taula, una cadira i varies prestatgeries a rebosar de carpetes plenes. Els reconec enseguida. Són còpies, còpies dels expedients de pacients de diferents centres.

A la dreta hi ha un passadís molt llarg on se senten unes passes cada cop més a prop.

I de sobte apareix. La Joana s’apropa lentament cap a mi.

• Has trigat menys del que m’esperava, ets bona - diu.

I segueix:

• He fet el que he fet. Sí, i ho tornaria a fer. Aquella gent no mereixia viure, ni pel seu propi infern ni pel mal que estaven fent a altres persones. I m’és completament igual el que pensis.

Em vaig quedar una mica parada, intentant assimilar la seva confessió. Però, realment, ja m’ho esperava… Li vaig contestar:

• Saps perfectament que així no es fan les coses, i el que has fet és molt greu. - de fons ja se senten algunes sirenes aproximant-se- Jo no sé el que et passa pel cap, però no entens res del significat de la nostra feina, nosaltres estem i vivim justament per adreçar i salvar aquestes persones amb dificultats i el seu entorn. Res justifica el que has fet. Ets una vergonya. Me'n penedeixo molt d’haver treballat amb tu, em sap molt greu no haver-me adonat abans de tot això.

Jo mateixa havia avisat a la policia i els havia explicat tot. També, que aniria al local aquest abandonat. Em van dir que endavant, que estarien vigilant. Ha estat una situació molt difícil de pair. Finalment, arriba la policia i se l’emporten. I a mi, em diuen que estigui tranquila.