Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



Tremolosa, m’assec, respiro i començo a explicar-li una mica sobre mi.



Bon dia, senyoreta Winchester, estic encantada de ser aquí, amb vostè, és un plaer. M’agradaria molt explicar-li la meva experiència com a psiquiatre professional i també com a mainadera.

Fa dos anys que assisteixo a pacients amb necessitats psiquiàtriques greus, treballant un total de deu hores al dia, sis dies a la setmana, de dilluns a dissabte.



Així mateix, treballo els diumenges cuidant a un parell d’infants en aquest barri.



La Nina sorpresa amb les meves habilitats, intervé – D'acord, llavors amb tota aquesta feina, quins dies tindries lliures per optar a aquesta feina?

Responc dubtosament a la Nina – Fa dies que no porto bé la feina al psiquiatre, i m’estava plantejant deixar-ho, i entrar en aquesta feina.

La Nina amb cara de plantejament, assenteix, i respon escrupolosament – Et veuries capaç d’ocupar el lloc d’assistenta de l’agència, en un torn de dos quarts de nou del matí fins a sis de la tarda?

Penso dues vegades la meva resposta i accepto la proposta que m’ha fet.



Un cop surto de l’establiment on la Nina m’havia atès, vaig rumb a casa meva.



Mentre camino decididament, reconec una figura molt familiar. Era just al carrer de costat de casa meva i un calfred va recórrer tot el meu cos. Es tractava del pare dels dos infants que jo cuidava cada diumenge. Ell només m’havia vist un cop, ja que sempre m’havia donat la benvinguda a la casa la seva mestressa, igualment jo l’havia reconegut degut a les fotos familiars que hi havia en el rebedor d’aquella casa tan gran i minimalista. Des d'aquell dia ja no l’havia tornat a veure.



“Soc al sofà de la casa, quan de sobte sento el soroll d’unes claus obrint la porta principal, m’hi dirigeixo per saber de qui es tracta. La porta s’obre de cop, sento com un dels nens em crida, i em giro per anar a veure a l’infant. En girar-me per pujar les escales, noto que dues mans m’envolten la cintura i sento que la meva sang cada cop és més freda. Intento escapar, però ja és massa tard, em trobo estirada al sofà on reconec un home alt i misteriós al qual no havia vist mai, però sabia qui era’’



Arribo a casa i em faig un te per relaxar-me, i em preparo per anar a treballar al centre psiquiàtric; em vesteixo amb l’uniforme blanc-i-blau, i surto per la porta de casa.

Ja soc allà, la secretària em dona un informe d’un nou pacient. Quan llegeixo de qui es traca, torno a sentir el mateix calfred que havia recorregut el meu cos hores abans. No m’ho podia creure, era el mateix home que aquella nit em va enfonsar la vida de cap a peus, i jo sabia que aquell trauma no se n'aniria.



Em llegeixo l’informe per veure de què tracta la situació: havia patit un brot psicòtic feia tan sols deu minuts, just, cinc minuts després d'haver-me'l trobat.



La secretària esperant la meva resposta, interromp el silenci que s'havia format a la sala principal – El pacient Michael Jacobs t’espera a la consulta 3.



Tot seguit, assenteixo amb el cap i sense poder parar de tremolar m’hi dirigeixo directament.



El pacient es trobava entre reixes, ja que era en un estat desesperadament urgent, em col·loco al davant, mirant-lo amb uns ulls on es pot veure la por que tinc.



Em quedo uns segons paralitzada, i el Michael lentament aixeca la mirada i els seus ulls es claven en els meus.



-Bon dia, doctora – diu amb una veu reflexiva.



M’assec mentre el meu cor batega nerviosament sense parar, tot i la por que tinc una frase recorre la meva ment contínuament: sóc aquí per ajudar-lo.



- Michael Jacobs, – començo amb la veu tremolosa – saps per què ets aquí?

Ell s’ho pensa, i es fa un silenci incòmode que s’interromp per la secretària.



- Millie, s’ha acabat la sessió.