Una gran incertesa va despertar en Josep i un sentiment d’inquietud li va recórrer el cos. Milions de preguntes li venien al cap: on soc? Com he arribat aquí? Algú m’ha salvat? Això és el cel?

La reacció que va tenir va ser completament instintiva. Amb les mans tremoloses es va començar a palpar tot el cos. No es creia el que estava passant. Notava la pell freda, la roba humida i el batec accelerat del cor sota el pit.

Va obrir els ulls del tot. Una llum blanca i intensa l’envoltava. Durant uns segons va pensar que es trobava en un espai infinit, però quan la vista se li va aclarir va començar a distingir parets clares, cortines mig obertes i l’olor característica d’antisèptic. Allò no era el cel.

Ràpidament, va mirar que el seu company es trobés allí i, efectivament, en Daniel descansava en un llit al costat seu. Ple de cops, rascades i ferides mal embenades. El rostre pàl·lid evidenciava la duresa del que haguessin viscut.

—Daniel… —va murmurar Josep, amb un fil de veu.

Es va acostar i li va tocar l’espatlla amb cura. En Daniel respirava. Lentament, però respirava. Al cap d’uns instants va obrir els ulls, visiblement desorientat.

—On som…? —va preguntar, en estat de xoc.

Havien de descobrir on eren. Sense respostes, però decidits a trobar-ne, van prendre la decisió de sortir per la porta de l’habitació. Just quan en Josep allargava la mà per obrir-la, la porta es va lliscar cap a un costat amb un so suau i metàl·lic.

Davant seu van aparèixer dos éssers desconeguts.

Eren alts i escanyolits, amb extremitats llargues i uns ulls grans que ressaltaven pel color vermell intens de la seva mirada penetrant. Semblaven un home i una dona, però d’una altra espècie molt diferent de la humana.

—Oh, veig que ja us heu despertat! —va dir una veu suau—. No us preocupeu. Som l’Odald i l’Albarat, habitants del planeta POZZ532K, més conegut com a Garoz, situat a la galàxia 69.

En Daniel i en Josep es van mirar, cada cop més desconcertats.

—Hem vist el fatídic accident que heu tingut amb el meteorit X27 —va continuar l’altre ésser—. Per sort, una nau que passava per la zona us ha rescatat i us ha portat fins a nosaltres. Fa dotze hores que sou aquí. Els nostres metges us han atès; estàveu en estat crític.

Semblava una pel·lícula.

—No patiu —va afegir l’Odald—. La nostra tecnologia ha permès estabilitzar-vos. Tot i això, necessitareu uns quants dies de repòs. Si voleu, durant aquest temps us podem fer de guies i així descobrireu un planeta nou.

Durant els tres dies següents van visitar Garoz. Els dos tripulants al·lucinaven amb la tecnologia d’aquella civilització: ciutats suspeses a l’aire, edificis transparents que canviaven de forma, vehicles silenciosos que flotaven sense cap combustible visible. Estaven, literalment, a anys llum de la Terra.

Quan es van trobar al cent per cent recuperats, els habitants del planeta Garoz els van regalar una nau perquè poguessin tornar al seu planeta natal.

—És un obsequi per haver confiat en nosaltres —els van dir.

Els dos terrestres estaven profundament agraïts. Van donar les gràcies a l’Odald, a l’Albarat i a tots els que els havien ajudat, i van emprendre el viatge de tornada cap a la Terra.

Gràcies a la tecnologia de la nova nau, hi van arribar en tan sols deu dies.

Un cop a casa, després d’haver viscut una experiència que superava qualsevol imaginació humana, en Daniel i en Josep van prendre una decisió inesperada: jubilar-se. Havien vist prou món —i prou univers— per a tota una vida.

I així, lluny del soroll i de les aventures espacials, van acabar vivint una vida ben tranquil·la, amb el record permanent d’un planeta llunyà anomenat Garoz que, per sempre més, sabrien que no havia estat cap somni.