No hi havia temps a perdre.



S’estaven apropant cada cop més a un forat negre. Només hi havia un problema: mai no s’havien enfrontat a una situació així i no tenien ni idea de què fer.



En Daniel es va comunicar amb la Terra, sintonitzant la radiofreqüència amb mans tremoloses. Va engegar l’equip i va dir amb veu tensa:

—Terra, aquí Hydra P-996. Estem en situació crítica. Codi roig. Demanem resposta immediata. Canvi i fora.



Silenci.



Cap resposta. Ni una interferència.



Els segons passaven i el forat negre creixia davant seu com una boca infinita, devoradora. Ja no hi havia temps per dubtar. En Daniel va prendre una decisió que marcaria un abans i un després. Va agafar el control de la nau i decidí entrar en la incertesa del forat negre. Un suïcidi, potser, però també l’única opció.



En Josep, desconcertat i ple de por, desconfiava del seu company, però no hi havia alternativa. La decisió ja estava presa.



La nau va començar a ser estirada per una força invisible i poderosa, com una mà colossal que l’arrossegués lentament però sense pietat. A mesura que s’hi acostaven, tot semblava alentir-se. Dins la nau, el temps avançava normalment, però a fora semblava que quedaven atrapats en el silenci etern de l’espai.



Finalment, van travessar l’horitzó d’esdeveniments, el punt a partir del qual no hi ha retorn. Des d’aquell moment, ningú a l’univers podria veure’ls ni ajudar-los.



Dins del forat negre, les lleis de la física deixaven de tenir sentit. Tot era desconegut, caòtic i inquietant. Segons els científics, la nau acabaria arribant a la singularitat, un lloc tan estrany que encara avui ningú sap què hi passa realment. Així, el forat negre guardava els seus secrets, com fa amb tots els qui s’hi endinsen.



O potser no.



Perquè el que va passar a en Daniel i en Josep no tenia res a veure amb el que deien els científics.



Un dolor intens els va travessar el cap. La nova gravetat els aixafava, l’oxigen era escàs, la visió borrosa. Els costava respirar, veure-hi i fins i tot mantenir-se drets. Era com si haguessin entrat en una altra realitat.



Van intentar posar-se les màscares d’oxigen, però les condicions feien la tasca gairebé impossible. Els nervis eren a flor de pell; cada segon que passava reduïa les seves possibilitats de sobreviure. Gairebé miraculosament, en Josep va aconseguir tocar una màscara, que va caure a terra a pocs centímetres d’ell. Amb un últim esforç, se la va posar.



Però el perill no havia acabat. En Daniel encara no tenia la seva. La seva cara es tornava morada, inflada, i els seus ulls mostraven desesperació. En Josep es va aixecar d’un bot i li va col·locar la màscara just a temps. Havia anat d’un pèl.



Si volien continuar vius i, amb sort, tornar a la Terra, haurien d’anar amb molta més cura.



Quan la nau es va estabilitzar, una calma inquietant va envair l’interior del mòdul. Els dos tripulants van decidir continuar investigant. Al cap d’una estona, la nau va quedar suspesa en un estat estrany, com si flotés enmig del no-res. Els motors s’havien aturat, les alarmes havien callat i fins i tot els llums d’emergència tornaven a la seva intensitat habitual.



Era massa tranquil.



En Daniel va revisar el panell de control, comparant pantalles. Tots els indicadors marcaven estabilitat, però cap sistema automàtic apareixia actiu.



—Això no té cap sentit —va murmurar—. Ningú ha ordenat aquesta estabilització.



En Josep es va descordar lentament les corretges del seient, movent-se amb extrema precaució.



—És com si algú hagués decidit que ja n’hi havia prou —va dir, mirant al seu voltant, com si el forat negre s’hagués aturat.



En Daniel va aixecar el cap de cop.



—Un forat negre no s’atura.



Les pantalles van parpellejar. Durant una fracció de segon, totes van mostrar el mateix símbol: una forma circular irregular, travessada per línies incomprensibles, alienes a qualsevol llenguatge conegut. Tot seguit, van tornar a la normalitat.



Un cruixit profund va recórrer l’aeronau, com si una estructura antiga s’estigués reacomodant. No semblava un error mecànic, sinó una resposta.



—Això no em fa bona espina —va dir en Daniel.



De sobte, un esclat ensordidor va sacsejar la nau. Una massa envoltada de flames havia impactat contra l’Hydra P-996.



El foc es va estendre. Fragments de metall flotaven per l’espai. El gran forat provocat per l’impacte feia força per expulsar els tripulants cap al buit. En Daniel i en Josep es van mirar als ulls.



Sense paraules, ho van entendre tot.



Havien arribat al final del seu viatge.



Els dos tripulants van afrontar el seu destí.