El compte enrere era a menys de tres minuts.



I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.



Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.



Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.



La tripulació de la nau Hydra P-996 estava conformada per en Daniel Vallverdú, un home d’alçada mitjana, amb els cabells foscos, curts i ondulats, uns ulls clars que li donaven una mirada tranquil·la de pell clara i posseïa una barba curta. A més a més, era una persona atrevida, tranquil·la, valenta, que sabia afrontar el perill amb consciència, reconeix les pors, però no permetia que el dominin, era empàtic i protector amb els altres.



I també hi havia en Josep Calvera, un home de constitució forta, espatlles amples i postura ferma. Tenia els cabells molt curts, gairebé rapats, i uns ulls foscos i profunds que reflectien concentració i experiència. La seva pell estava lleugerament bronzejada per les hores d’entrenament a l’aire lliure, i el seu rostre solia mostra una expressió seriosa. Era una persona reflexiva i responsable, acostumada a treballar sota pressió i a no actua per impuls, sinó que analitzava cada situació abans de prendre decisions. Davant el perill, confiava en la seva preparació i en el treball en equip. Era reservat, però sempre estava disposat a ajudar els companys i a protegir-los quan calgués.



El final del compte enrere va arribar, el coet es va enlairar. Era un moment històric, l’home tornava a anar a l’espai, o almenys això és el que deien pel carrer.



De la Terra, ja no en veien res, perquè la poguessin observar, els calia ajustar-se les ulleres especials que creuaven l'atmosfera. En Daniel, juntament amb el seu company, es van descordar, comprovaren l'automàtic, la pressió i l'altitud. Tot això va comportar una gran dificultat pel poc espai on es trobaven, envoltats de màquines plenes de botons, palanques, llums i pantalles, on cadascun dels automatismes tenien la seva pròpia funció. Un autèntic mal de cap aprendre per a què servia cada. Tot i que havien estat en pràctiques durant dos anys, cent vint-i-tres dies i setze hores en el cosmòdrom de llançament.



En Daniel, cada dia a l’espai, seguia una rutina estricta.



Un cop despert, el primer que feia era comprovar els sistemes de la nau. Seguidament es rentava amb tovalloletes especials. També s’alimentava de menjar especial, píndoles.



A continuació, estudiava el planeta de destí, reparava o revisava equips i enviava informes a la Terra. A part d’estar pendent de tot el funcionament de la nau, es preocupava pel seu propi cos i de continuar mantenint el seu gran físic. Feia dues hores d’exercici per no perdre massa muscular i calia descansar prou hores per a cada dia següent rendir al màxim i no perdre la vista de res.



Passaven minuts, hores i dies. El temps a l’espai semblava avançar d’una manera estranya, lenta però constant. La foscor exterior contrastava amb la llum artificial de la cabina, sempre encesa, sempre present. El silenci només era trencat pel so suau dels sistemes en funcionament. Un record constant que la nau continuava viva i activa enmig del no-res.



Un sol error podia provocar el fracàs total de la missió. Tot semblava que anava bé, però de sobte, una nit, mentre els tripulants descansaven, la nau va detectar una anomalia; L’alarma va detonar.



La llum roja predominava dins la nau, els cors es van accelerar, els nervis es feien més forts.



En Daniel, juntament amb el seu company, van anar apressadament a la cabina.



Un cop allí, el silenci els va guanyar. El soroll de les alarmes es va esvair. Cap dels dos es creia el que tenien al seu davant.



Durant uns segons, cap dels dos va dir res. Només es miraven, intentant entendre la situació. La tensió era palpable dins la cabina, mentre els sistemes encara funcionaven com si res no hagués passat.



La incertesa flotava a l’ambient de la cabina.