Tres dies han passat, des del moment que la Nina em va agredir, no havia formulat cap paraula amb ella només quan em donava petites indicacions. Però només perquè era el meu treball.
La Nina sempre tanca el despatx amb clau.
Deia que són “coses de feina”.
Però la porta està oberta.
Entro sense fer soroll. L’habitació fa olor de paper antic.
A la taula hi ha carpetes ordenades per colors.
Una cau a terra quan la toco.
A la portada diu: 2018.
L’obro. Hi ha denúncies. Fotografies. Informes policials.
El nom seu surt moltes vegades.
“Comportament obsessiu”
“Control extrem”
“Pressió psicològica”
Sento un nus a l’estómac.
En una foto surt una jove. Té els ulls cansats, els braços plens de blaus.
A sota hi ha una frase escrita amb bolígraf:
“Es va escapar”.
No és la primera. La casa perfecta. Les normes.
Tot ja havia passat abans.
— Millie.
La seva veu em gela l’esquena.
— Què estàs mirant?
— Per què tens això?— pregunto—.Qui és aquesta noia?
Tanca la carpeta de cop.
— Això no és cosa teva.
— Tu la vas fer fora —dic—. O va marxar perquè tenia por?
La Nina em mira fixament.
— Tu tens un passat —comenta—. Ningú et creurà abans que a mi.
— No vull seguir aquí—. Ho explicaré.
No crida, no s’enfada. Només somriu.
— No ho faràs.
L’endemà al matí, la policia truca a la porta.
Jo encara vaig amb pijama.
— Millie Carter? —diu un agent—. Ha d’acompanyar-nos.
— Què passa?
La Nina plora darrere meu.
— Ha trencat coses--. M’ha amenaçat.
— Tinc por — afegeix.
No era veritat. Ella tenia una casa perfecta i jo era una pobra.
Em posen les manilles.
Quan sortim, miro la Nina.
Ella ja no plorava.
Em diu xiuxiuejant:
—A casa meva tot ha de semblar perfecte.
A la presó, recordo la fotografia de la noia.
Ara entenc per què havia marxat. I també entenia una cosa més:
Jo no soc la primera.
Però ara ho sé tot.
Miro les reixes fredes de la cel·la.
El soroll de les claus i les portes m’envolta.
Tot és dur i silenciós, però dins meu tot bull.
Recordo un altre cop la fotografia.
Els seus ulls apagats, els braços marcats.
Ara ho entenc. No soc jo la primera víctima. Ni seré l’última.
El temps passa lent a la presó. Cada cop que tanco els ulls veig la Nina: el seu somriure fred.
Intento pensar com puc fer que algú la cregui.
Com puc provar que no soc jo la culpable. Que mai li he tocat un pèl.
Però el passat em pesa.
Em recolzo a la paret freda de la cel·la. El somni de llibertat sembla lluny.
Però dins meu hi ha una cosa que no poden tocar: la certesa que la Nina no és perfecta.
Que darrere de la seva casa impecable hi ha secrets.
I ara jo els conec.
I encara que estigui atrapada, sento una flama dins meu:
Un dia, si torno a sortir, la veritat sortirà a la llum.
Però ara només puc seure i esperar.
Esperar i aprendre.
Esperar i sobreviure.
I pensar que, mentre tot sembli perfecte a casa seva, ningú sabrà mai el que passa dins.
Excepte jo.
I això, malgrat tot, em dona força.
Una setmana després, una funcionària entra a la meva cel·la.
— Millie Carter, té visita.
No espero a ningú. A la sala hi ha un home amb un maletí negre.
Diu que és advocat.
Diu que ha rebut un paquet anònim. A dins hi ha la fotografia. La mateixa que jo recordo: la noia amb els ulls apagats, els braços marcats. Però ara hi ha una cosa nova: al darrere hi ha una data i una adreça.
La casa de la Nina.
La policia hi va. Troben més fotos i objectes.
La Nina plora davant les càmeres dient que tot és un malentès, que jo era perillosa.
Però aquesta vegada, no és la seva paraula contra la meva. No pot demostrar la seva innocència i l’envia a la presó.
Quan em deixen sortir, el sol em fa mal als ulls, fa massa temps que no el veia.
Ella ja no viu a la casa perfecta.
La porta està tancada.
La gent diu el seu nom amb veu baixa i no precisament amb admiració.
Jo marxo lluny. No torno a aquella casa.
Però abans de marxar, penso en la noia de la fotografia. En totes les que van venir abans i que no van poder parlar. Jo sí que puc. I ho faig.
I jo, encara amb por, però lliure, començo una vida nova.
No amb oblit, sinó amb veritat.
