És el meu primer dia treballant a la casa dels Winchester. Estic molt emocionada, sento que per fi he trobat el meu lloc.

Agafo el cotxe, ja que el viatge és d’una hora i mitja. Són quasi un quart de nou, he d’espavilar perquè començo a un quart d’onze. Condueixo, encara noto que la meva pell continua igual de blanca que sempre, però amb el maquillatge que porto dins la bossa es pot arreglar.

Ja he arribat. Estic just al davant de la porta de la casa. Em sento molt nerviosa pel que pugui passar. L’entrevista d’ahir va ser... interessant. La dona de la casa, Nina Winchester es comporta de manera estranya, com si jo fos l’única persona amb la qual ha parlat durant vint-i-cinc anys.

M’aixeco del seient del meu Toyota i em disposo a prémer el timbre. Ring. Silenci. Ring. Silenci. Ring. Silenci. He tocat durant bastant de temps i ningú em respon. Pot ser que no hi siguin? Impossible. Nina em va dir que ella sempre hi és, des que va deixar la feina perquè el seu marit li hagués demanat passa molt de temps a casa.

Torno a intentar-ho, però quan m’aguanto a la porta i s’obre immediatament, però no hi ha ningú al darrere. Ha estat oberta tot aquest temps i jo desesperada perquè no podia entrar?

Quan ja son a dins, veig a la meva dreta, el menjador. M’esperava que estigués tot més recollit però no és així. Hi ha mantes a terra, cereals amb llet que segurament fa setmanes que hi són, els quadres torts... És molt sorprenent com ho tenen tot. Ahir a l’entrevista estava tot més recollit i fins i tot perfumat.

Crido la Nina perquè em digui quina és la meva primera feina, però no em contesta. De veritat, tot això és molt estrany.

Avanço uns quants passos fins a arribar al despatx del senyor Winchester. La porta de l’entrada, es tanca sola darrere meu amb un cop sec. Em giro de cop, amb el cor accelerat.



—Nina?—crido amb veu tremolosa.

Cap resposta. Camino lentament pel passadís.

Les parets estan plenes de fotografies antigues. En totes hi surt la mateixa dona… la Nina, però molt més jove. A cap foto hi apareix el seu marit. Em sembla estrany perquè ahir no va parar de parlar d’ell.

Arribo al davant d’una porta tancada. Darrere se sent un soroll suau, com si algú arrossegués els peus.

—Hola?—dic, apropant-me.

El soroll s’atura de cop. Quan obro la porta, em trobo una habitació plena de capses de cartó amb objectes dintre. A l’aire hi ha una olor forta d’humitat. A terra hi ha una antiga nina amb un vestit blanc brut, deu ser de la nena dels Winchester, la Charlotte.

De sobte, noto una veu darrere meu:

—No toquis res d’aquí dins.

Em giro espantada. És la Nina. Està dreta al costat de la porta observant-me estranyament.

—Aquesta casa té molts records —afegeix—, i no tots són agradables.

Sento un calfred recórrer-me l’esquena.

—A què esperes, Millie, la casa no es neteja sola —afegeix.

—Sí, senyora, perdoni’m —dic.

—Espera, millor vull que vagis a buscar la meva filla a l’escola i també que vagis a comprar tot el que necessito per fer un dinar pels pares d’en Andrew, que venen aquesta nit.

—D’acord, senyora Winchester, ara ho faré.

—Si us plau Millie, no em diguis senyora, em fa sentir massa gran. Digue’m Nina—em diu—.

—Perdó, Nina —afegeixo—.



Agafo les claus del cotxe amb les mans tremoloses. La Nina no diu res, però noto la seva mirada clavada, observant-me.

—D’acord —dic xiuxiuejant—. Vaig a buscar la teva filla.

Quan surto al carrer, l’aire fresc em colpeja la cara, però no m’ajuda. La sensació de perill no marxa. És com si aquella casa se m’hagués enganxat a la pell.

Mentre camino cap al cotxe, em giro instintivament.

La Nina encara és a la porta. I continua mirant-me.

Deixo córrer aquests pensaments i em disposo a conduir.



Acabo d’arribar al col·legi de la Charlotte, estic esperant que arribi.

—Hola, Charlotte, soc la Millie. M’ha dit la teva mare que vingui a buscar-te.

—Hola Millie, soc la Charlotte, encantada— diu tímidament.

—Doncs… Estàs preparada per anar-nos-en a casa?.

—Em sembla bé.

Tot el trajecte per tornar a la casa dels Winchester és molt silenciós. Ni la criatura al costat meu ni jo decidim articular ni una sola paraula, com si ja ens ha haguéssim dit abans tot el que calia.

Una vegada hem arribat a la casa. La Charlotte llença la motxilla a terra, saluda la seva mare i puja corrents a la seva gran habitació. Sincerament, m’agradaria viure en aquesta casa, és tot com de la reialesa: els canelobres tenen una petita ornamentació que m’encanta, les habitacions, la cuina, el jardí i, sobretot, els cotxes. La Nina, a l’entrevista, ja m’havia dit que el seu marit era un fanàtic de col·leccionar cotxes, li agrada qualsevol mena de cotxe, sigui un Mercedes o un Ferrari.

Després de col·locar bé la motxilla de la petita de la casa, em dirigeixo a la cuina a preparar el dinar. Com bé m’havia dit la Nina, avui era un dia molt important perquè venien els pares de l’Andrew i havia de ser tot perfecte: no puc cometre cap error sinó mai m’ho podran perdonar.



Reviso per tercera vegada que els plats estiguessin ben col·locats. La Nina em mira des del marc de la porta, de braços plegats.

—Això no està bé— diu.

—Què?— pregunto—. Els plats?

S’acosta ràpidament i agafa un dels coberts.

—T’he dit que els posessis rectes.

Va deixar el ganivet a la taula amb un cop sec.

—Perdó, ara ho arreglo…

Quan m’ajupi per moure’l, em va agafar del canell.

—No, així.

M’estreny fort. Massa fort.

—Nina… em fas mal…

Em deixa anar de cop, com si no hagués fet res.

—Si avui surt malament, serà culpa teva—va dir amb veu baixa—. Tot ha de quedar perfecte. Ho entens?

Assenteixo sense mirar-la.

—No vull errors, Millie. No vull excuses.

Sento com si l’aire em faltés.

No vull més problemes així que em poso a tornar-ho a fer.

Però s’apropa molt a mi i em diu:

—Somriu—. A casa meva tot sembla perfecte.

Què volia fer-me entendre amb: “A casa meva tot sembla perfecte?”