Parla'm de tu, Millie. Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

Trigo massa a respondre. Però la Nina no interromp el meu silenci. Fins que arriba el punt en què em decideixo a gesticular alguna paraula.

— No sé què vols sentir — dic, finalment.

— No vull sentir res en concret — respon: Vull saber com t’expresses quan no tens una resposta preparada. M’ajusto la faldilla sobre les cames. Em noto rígida, com si el sofà m’hagués absorbit una mica més del que em pensava. A la paret del darrere hi ha un quadre abstracte, massa gran per a l’espai. Em quedo una estona observant-lo per no haver d'aguantar-li la mirada.

— He estat molt de temps adaptant-me — dic—. A llocs, a persones. No se’m dona gairebé destacar. Nina assenteix, com si fos una dada útil per a ella.

— Aquí no cal destacar—diu—. Cal durar. No sé què vol dir exactament, però és com si tingués la necessitat de saber-ne més. Durar? Com si la feina no tingués a veure amb fer, sinó amb aguantar.

— Et trucarem—afegeix, aixecant-se per donar-me la mà. Ho diu amb naturalitat, com si la conversa fes temps que ja s’hagués acabat. M’aixeco també, per acomiadar-me. I m’indica la sortida. Quan surto, em sento estranyament buida.

Com si m’hagués deixat alguna cosa a dins, tot i que no he explicat gairebé res. Baixo les escales, cada graó fa un petit cruixit sota les meves sabates. No sé si és la casa o jo la que se sent fora de lloc. Obro la porta de l'entrada i l’aire fred m’acull com un record. Aquesta ciutat està tan viva com sempre o potser soc jo qui viu tancada dins el seu propi món. No sé si això que acabo de fer era una entrevista o un examen sense instruccions.

Camino uns metres abans de mirar enrere. La porta tancada em sembla més pesada del que hauria de ser. Alguna cosa dins meu em diu que tornaré. No per necessitat absoluta, sinó per curiositat, per entendre a què es referia amb la paraula ‘’durar’’. I mentre em perdo entre la gent del carrer, una part de mi sospita que, si torno, ja no només serà una feina. Serà una mena de joc del qual mai podré sortir. L’endemà, torno al mateix edifici. La porta s’obre amb el mateix clic fred que recordava.

Tot està exactament igual: el sofà de pell caramel, la catifa impecable, el quadre abstracte que segueix ocupant més espai del necessari. Però la sensació és diferent. La Nina m’espera al saló. No diu res al principi. Em mira com si m’hagués observat des del moment que he posat un peu en aquesta casa. El seu somriure és mínim, gairebé imperceptible.

—Has tornat—diu—.Bé. Això ja és un començament. M’assec al mateix lloc que ahir i la miro intrigada. Les mans al voltant del genoll, respirant un silenci de tensió. No hi ha preguntes.

—Avui veurem com duraries aquí—afegeix—. Però abans, vull que miris una cosa. M’entrega uns papers. Els miro sense moure un múscul més del necessari.

—Ves prenent nota—diu Nina, sense mirar-me. Però no escriguis. Només fixa’t.

Observo els marges perfectes, les línies rectes del document, l’espai entre cada objecte. La carpeta té un petit codi que jo no conec. Tot té un propòsit que jo no sé llegir. I mentre miro, alguna cosa dins meu m’alerta: aquí res no és casual. Intento recordar cada detall: la posició dels bolígrafs, papers llençats a la paperera...

—Ja ho veus, Millie—afegeix—.El més important no és saber fer, sinó saber veure. I cal recordar el que veus, encara que ningú t’ho pregunti.

No sé si entenc exactament què vol dir, però aquesta frase em continua quedant gravada: ‘’ El més important no és saber fer, sinó saber veure. I cal recordar el que veus, encara que ningú t’ho pregunti’’.

M’aixeco del sofà un moment per estirar les cames i ella no diu res, només m’observa. La seva presència és un record constant: qualsevol moviment meu està observat, fins i tot el més insignificant. Decideixo acostar-me a la finestra. A fora tot sembla viu, perfecte, alegre. Però aquí dins, cada detall té un pes que jo no sabria identificar. Em pregunto si la feina consistirà mai a fer alguna cosa visible, o si simplement consisteix a aprendre a no fer res malament. Nina tanca la carpeta que sostenia, no hi ha cap urgència sinó precisió. Es gira cap a mi i em mira com si m’estigués llegint una part de mi que jo mateixa intento ignorar.

—Avui no faràs més que observar—diu—.Demà ja veurem què pots fer. I mentre la miro, torna a les seves carpetes. No sé si qui està realment a prova és ella o jo. I em sorprèn adonar-me que no em fa por. Hi ha una mena de curiositat que em fa quedar més que qualsevol por.

M’assec de nou, respirant a poc a poc, intentant tornar a memoritzar cada petit detall. Sento que el silenci ja no és buit. És un espai que es construeix entre nosaltres, una mena de joc. I en el silenci només queda una cosa clara: tornaré demà, encara que no sàpiga del tot què espero trobar. Però aquest treball m’emociona, crec que puc arribar a construir una nova vida i deixar el passat enrere.