No he pogut esperar a la nit. Després de dinar, m'he tancat al bany i he tret la llibreta blava que havia trobat al soterrani. Les mans em tremolaven tant que gairebé em cau al vàter. He començat a llegir les últimes pàgines i se m’ha tallat la respiració. No eren notes de l’anterior assistenta per protegir-se de l'Eulàlia. Eren notes d'en Marc. En Marc explicava com l’Eulàlia el maltractava, com el tenia controlat i com ella estava obsessionada amb les assistentes que contractaven. "Tinc por que la pròxima no sobrevisqui", deia l'última frase.

De cop, he sentit un crit d'aquells que et deixen gelat des del pis de dalt. He sortit del bany corrents i he pujat les escales de tres en tres. Quan he arribat a l'habitació principal, la porta estava oberta. L’Eulàlia estava a terra, plorant i cridant, amb un gerro trencat al costat. En Marc estava dret davant d’ella, amb la cara vermella de ràbia i les mans tancades.

—Milo, ajuda’m! —ha cridat l’Eulàlia quan m’ha vist—. Està boig, em vol matar!

M'he quedat clavat a la porta. En Marc m'ha mirat i la seva cara ha canviat totalment. Ja no semblava aquell paio amable i trist del primer dia. Tenia una mirada de boig que feia por de debò. S'ha apropat a mi i m'ha agafat pel braç amb una força increïble.

—No l'escoltis, Milo. Ella és la que està malament. Sempre fa el mateix. Tu saps com són les dones com ella, oi? —m’ha dit amb una veu que em feia venir calfreds.

En aquell moment, tot ha encaixat al meu cap. Les rascades a la porta de les golfes no eren de l’assistenta intentant sortir per culpa de l’Eulàlia... eren per culpa d'ell. En Marc les tancava allà a dalt. Ell era el monstre de la casa, i l'Eulàlia només era una dona aterroritzada que intentava fingir que tot anava bé per sobreviure. Les pastilles, els crits, la por... tot era culpa d'ell.

En Marc m'ha empès cap a la paret. —Ets un exconvicte, Milo. Ningú creurà la teva paraula contra la meva. O m'ajudes a tancar-la a les golfes o trucaré a la policia ara mateix i els diré que m'has robat i que ens has atacat. Tornaràs a la presó per tota la vida.

He mirat l’Eulàlia a terra i després en Marc. M’estava amenaçant amb el que més por em fa al món: perdre la llibertat. Però llavors he recordat el que vaig aprendre a la presó. Allà vaig aprendre a identificar els tipus com en Marc de seguida. Tipus que es creuen superiors perquè tenen pasta i poder. Però jo tenia un avantatge que ell no s'esperava: jo no tinc res a perdre.

—D'acord, Marc. Tens raó. Truca a la policia —li he dit amb tota la calma del món mentre em treia el mòbil de la butxaca. —Què dius? —m'ha preguntat ell, confós. —Truca'ls. Però abans, potser vols saber que he estat gravant tota aquesta conversa amb el mòbil des que he entrat a l'habitació. I també he trobat la llibreta blava al soterrani, la que té la teva lletra explicant totes les teves paranoies.

La cara d'en Marc s'ha tornat blanca com un paper. Ha intentat prendre'm el mòbil, però jo soc més ràpid i més fort que ell. Li he fotut una empenta que l'ha enviat contra l'armari i he agafat l'Eulàlia del braç per aixecar-la.

—Marxem d'aquí —li he dit.

Hem sortit de la casa mentre en Marc ens cridava de tot des de la finestra. Hem pujat al meu cotxe vell i he arrancat cremant roda. A l'Eulàlia li tremolava tot el cos, però m'ha donat les gràcies amb un fil de veu. L'he deixat a casa d'una germana seva i jo he seguit conduint.

Ara estic en una àrea de servei de l'autopista, mirant com es pon el sol. No tinc feina, no tinc diners i la policia segurament em buscarà per preguntar-me coses. Però mentre miro el pany de la porta del cotxe, somric. Perquè aquest cop, ningú m'ha tancat per fora. Soc lliure. I en aquesta història, l'assistenta —o millor dit, l'assistent— ha estat el que ha obert totes les portes.