Miro el paper que tinc a la mà i després la porta de ferro gegant que tinc davant. Estic súper nerviós. Aquesta casa no és una casa normal, és una mansió que flipes, d'aquestes que surten a les pel·lis dels rics de Beverly Hills. El camí de l'entrada és de grava blanca i fa soroll quan camines, com si avisés a tothom que hi ha un intrús. He deixat el meu cotxe, que és un trasto vell que cau a trossos i fa una vergonya increïble, aparcat a tres carrers d'aquí. No volia que la senyora de la casa el veiés i pensés que soc un mort de gana, encara que, sent sincer, ho soc bastant.



Aquesta feina és la meva última carta. Si no em surt bé, no sé què faré. Al meu currículum hi ha un forat de deu anys que no puc explicar gaire bé, perquè si dic la veritat, que he estat a la presó, no em donarien ni la feina de recollir brossa. Així que aquí estic, intentant posar cara de noi bo i treballador que mai ha trencat un plat. M’he posat la camisa més neta que tenia, però tot i així em sento fora de lloc en aquest barri tan pijo.



Truco al timbre i sona una música suau a dins. Al cap de poc, la porta s'obre. Apareix una dona que sembla una model d'aquestes de revistes de decoració. Es diu Eulàlia Garriga. Va vestida tota de blanc, amb un conjunt que segur que val més que el meu lloguer de tot l'any. Té una cara de cansada, com si no hagués dormit en una setmana, però somriu d'una manera que em posa una mica dels nervis.



—Hola, ets en Milo, oi? —em diu. La seva veu és molt aguda i parla com si li costés fer un esforç per ser amable—. Passa, si us plau. No et quedis aquí fora amb aquesta calor.



Entro i gairebé em quedo amb la boca oberta. Tot és blanc i súper brillant, gairebé enlluerna. Hi ha quadres moderns a les parets que segur que valen una pasta i l'aire condicionat està a tope, cosa que agraeixo perquè estic suant com un poll pels nervis. Ella em fa passar a una sala amb uns sofàs que semblen núvols i em diu que m'assegui. Estic tan tens que gairebé no puc ni respirar, tinc por de tacar alguna cosa només de mirar-la.



Mentre ella em pregunta coses típiques de "per què vols treballar aquí" o "tens experiència netejant i fent el manteniment", jo m'hi fixo en els detalls. La casa està impecable, però hi ha alguna cosa rara. L'Eulàlia es toca el cabell tota l'estona i mira cap a la finestra com si esperés que algú arribés o com si tingués por de veure algú. Me n'adono que hi ha una taca petita de vi (o això espero) a la catifa, just al costat del sofà. Una taca que algú ha intentat fregar però no ha marxat del tot. En una casa tan perfecta, això ressalta molt i em fa pensar que potser no tot és tan bonic com sembla.



—Necessito algú que s'encarregui de tot, Milo —em diu mirant-me fixament als ulls—. De la cuina, de la bugada, de la neteja a fons... i també de vigilar la casa i fer petits arranjaments. És molta feina, ja t'ho aviso, i soc molt exigent.



Jo li dic que sí a tot, gairebé sense pensar. M'és igual si he de fregar el terra de genolls, només vull els calés i un lloc on caure mort. Llavors em diu que m'ensenyarà on viuré. Pugem unes escales súper llargues fins a arribar a l'últim pis. Allà hi ha una porteta de fusta que s'obre a unes golfes.



Quan entrem, el contrast em deixa flipat. La casa era un luxe total, però aquesta habitació és súper cutre. És petita, fa molta calor i només hi ha un llit estret i un armari que grinyola quan passes pel costat. Però el que més em ratlla és la finestra. És minúscula i està molt amunt, gairebé no entra llum, sembla més un respirador que una finestra. I quan l'Eulàlia surt per deixar-me un moment sol per veure l'espai, sento com toca el pany de fora. És un pany d'aquests que es tanquen per fora, exactament igual que els que hi havia a les cel·les de la presó. Se m'ha tallat la respiració un segon.



Em miro al mirall vell de l'habitació. Tinc una cara de por que no puc amb ella, estic pàl·lid. Però llavors recordo la meva llibreta d'estalvis amb zero euros i la maleta al cotxe. He de fer-ho, no tinc cap altra sortida. M'és igual si la senyora Garriga sembla una mica boja o si l'habitació sembla una presó de luxe. Al cap i a la fi, ja estic acostumat a estar tancat i a rebre ordres. El que ella no sap és que jo també tinc els meus secrets, i potser en aquesta casa tan perfecta, jo soc el que millor sap com sobreviure quan les coses es posen lletges.



Agafo la meva bossa i torno a baixar amb ella. Em diu que començo demà mateix a les set del matí. Quan surto per la porta i sento el soroll de la grava sota les meves sabates, tinc una sensació estranya a l'estómac, com si els instints m'estiguessin cridant. Una veu dins del meu cap em diu que foti el camp d'aquí ara que puc. Però no ho faig. M'encamino cap al meu cotxe vell pensant que, finalment, he trobat un lloc on amagar-me del passat. El problema és que potser m'estic ficant directament a la boca del llop i encara no ho sé.