El despertador del mòbil ha sonat a les sis del matí i gairebé el llanço contra la paret de la ràbia que m'ha fet. He dormit fatal, donant mil voltes al llit i pensant en la casa i en el pany tan raro de la porta de les golfes. He arribat puntual, a les set en punt, i l’Eulàlia ja m'estava esperant a la cuina. Portava un barnús de seda rosa i feia una olor de perfum d'aquest car que et tomba d'esquena. Tenia una llista de feines preparada que era més llarga que un dia sense pa.
—Milo, aquí tens el que has de fer —m’ha dit sense ni donar-me els bons dies—. Comença per la cuina. Vull que els armaris brillin tant que em pugui veure la cara. I després, la bugada. I vigila amb la meva roba, que és molt delicada. Si fas servir massa sabó, la faràs malbé.
M’ha deixat sol i m’he posat a tope. He passat tres hores fregant una cuina que ja estava neta, la veritat, però no volia que em busqués les puces el primer dia. Mentre estava amb el drap, he sentit uns passos forts per l’escala de fusta. De cop ha aparegut un home. Era en Marc, el marit. Déu n’hi do, el tio és alt i té una planta de model. Anava amb un vestit blau fosc que li quedava perfecte, però tenia una cara de cansat o d'avorrit que feia fins i tot una mica de pena. Quan m’ha vist, ha aixecat les celles, sorprès.
—Ah, tu deus ser en Milo —ha dit amb una veu força amable, gens pija comparada amb la de la seva dona—. Soc en Marc. Benvingut a la casa. Espero que tinguis paciència, perquè per aquí a vegades les coses es posen una mica boges.
M’he quedat una mica tallat, no sabia gaire què dir. Li he dit que hola i he seguit amb la meva feina de fregar els plats. M’ha semblat un paio normal, fins i tot m'ha caigut bé, però hi havia una cosa en la seva mirada que no m'acabava de quadrar. Semblava que estigués demanant auxili sense dir ni una paraula. Ha agafat un cafè ràpid, m'ha picat l'ullet i ha marxat cap a la feina. Després ha aparegut la filla, la Cecília. És una nena súper rara. S'ha quedat a la porta mirant-me fixament, sense dir res, i quan m'he apropat per saludar-la, ha marxat corrent cap al jardí. Quina família més estranya, tu.
A mig matí, l’Eulàlia ha baixat feta una fúria. M’ha dit que havia d’anar al súper a comprar unes coses per a un sopar important que tenien. M’ha donat una targeta de crèdit i m’ha dit que no trigués ni un minut més del compte. He aprofitat per sortir una mica d'aquella casa, que sembla una presó de vidre on tot és massa perfecte. Quan he tornat i he deixat les bosses, les coses s'han començat a espatllar de debò. L’Eulàlia estava histèrica al mig del passadís. Deia que li faltava un rellotge de plata que havia deixat al bany.
—On és, Milo? —m’ha cridat, i la seva veu ja no feia gens de gràcia—. L’has agafat tu, oi? Sé que els nois com tu no podeu evitar aquestes temptacions quan veieu coses de valor!
M’ha pujat una ràbia per la panxa que gairebé li foto un moc. "Els nois com jo?". Què se suposa que vol dir això? He hagut de respirar fons, comptar fins a deu i dir-li que jo no havia entrat al seu bany per a res, que havia estat a la cuina tota la estona. Hem estat buscant el maleït rellotge per tot arreu i, de cop, ha aparegut sota una revista al saló. L'havia deixat ella mateixa allà! Ni tan sols s'ha disculpat. Ha fet una rialleta tonta i m’ha dit que "vigilés més el que feia". Està com un llum, estic segur.
A la tarda m’ha tocat anar a les golfes a deixar la meva maleta. He tancat la porta i, quan m’he girat, m'he fixat en una cosa que ahir em va passar per alt. Hi ha unes rascades profundes al costat del marc de la porta, pel costat de dins. Com si algú hagués intentat obrir-la a la força amb una eina o amb les mans. Se m’han posat els pels de punta de cop. Qui vivia aquí abans? I per què tenia tanta pressa per sortir d'aquesta habitació?
He baixat a preparar el sopar intentant no donar-li voltes al cap, però era difícil. Mentre tallava la carn, he sentit crits al pis de dalt. L’Eulàlia i en Marc s'estaven barallant fort. Se sentien cops contra els mobles i vidres trencats. De cop, silenci total, d'aquells que fan por. En Marc ha baixat al cap d’una estona a buscar un got d'aigua. Tenia la camisa estripada i un tall a la galta que sagnava una mica. M’ha mirat amb una cara de desesperat que m'ha deixat clavat al lloc. "No diguis res a ningú, Milo", m'ha xiuxiuejat.
He acabat el torn i he pujat a les golfes. He tancat la porta amb el pestell de dins, però no puc deixar de mirar el pany de fora, el que ella pot tancar quan vulgui. Tinc la sensació que m'he ficat en un lloc on les parets amaguen moltes porqueries. He agafat una llibreta i he apuntat: "No et fiïs de ningú". Però la veritat és que el que més em ratlla ara mateix és aquest silenci de la mansió. Sembla que la casa estigui esperant que algú cometi un error. I sé que, tard o d'hora, algú el cometre.
