El camí fins a Roma fou ser llarg i silenciós. El vent anava xiuxiuejant entre els boscos i les fulles dels arbres semblava que explicaven les històries de tota la gent que havien vist passar enmig d’aquells caminets fets de pedres i fang. L’Aurèlia anava vestida d’incógnit, amb una capa fosca sobre les espatlles. Avançava amb un pas decidit, però dins seu, la seva ànima, estava coberta de pors i de preguntes:

-Seré capaç de poder tornar a portar la pau al meu poble, un poble que ha patit tant per totes les desgràcies que els hi ha fet viure el meu pare?

A cada passa que donava l’Aurèlia sentia que cada cop era més a prop del seu destí. Sabia que estava deixant enrere la tranquil·litat i la llibertat que li havia donat aquella petita vall amagada entre les muntanyes i la gent que hi vivia. Sempre duria al cor a tots el habitants que l’havien ajudat amb tant d’amor i, sobretot, a Clàudia, la seva millor amiga.



En arribar a Roma, no es podia creure el que els seus ulls estaven veient. Encara que l’últim record que tenia de la ciutat no era gaire bonic, no s’espereva veure tant canviat, tant irreconeixible. Els carrers estaven deserts, la gent era amagada a les seves cases i amb les finestres tancades. Les tabernes i les places completament buides i les estàtues de l’emperador Constantí, que abans irradiaven llum, ara només eren un espai per acumular pols. L’Aurèlia no s’acabava de creure la magnitud del desastre que l’escuder Lucius li havia advertit, però ara ho podia confirmar: Roma, ja no és el que era.



Sota la llum de la lluna va acostar-se al palau imperial. Les portes estaven tancades i vigilades per soldats cansats. Lucius, fidel a ella fins al final, les va obrir, i l’Aurèlia entrà, amb nervis, per un corredor secret que coneixia de primera mà gràcies a temps antigs.



Els pasos d’Aurèlia ressonaven pels passadissos del palau. Cada pedra li recordava un instant del seu passat: La seva infància feliç, les riatlles esvaïdes, i tots els somnis trencats i perduts juntament amb la dulçura i la innocencia d’un poble trencat i cobert d’ombres per la por.



Després de caminar i caminar, va arribar a la gran sala de tron, on havia assegut Constantí, dormint sense abandonar mai el poder. Es notava ensupit, tothom sabia que no era l’emperador poderós que dominava l’imperi, no era l’home que es feia respectar, sinó un home corcat per la culpa i la mala conciència de tot el que havia fet passar al seu poble.

L’Aurèlia, en fer un soroll sense voler, va fer despertar al seu pare i als dos soldats que l’acompanyaven darrere seu. Consantí va veure una figura fosca que avançava cap a ell, i amb amargor digué:

-Qui gosa a entrar al meu palau sense permís i a despertar-me?- Va preguntar amb la veu trencada.



L’Aurèlia es va empoderar i va descobrir el seu rostre, i encara que amb la veu tremolosa va dir:

-Soc jo, pare. Soc Aurèlia, la teva filla, la que vas commdenar a mort, però que el destí ha tingut uns altres plans preparats per a ella.



Constantí es quedà paralitzat. Va ficar-se a plorar descontroladament i els seus ulls, plens de llàgrimes, buscaven un perdó que no trovaba. Va voler justificar-se davant la seva filla, explicant excuses, però que Aurèlia freda com l’hivern, li retirà la mirada. Es va apropar fins al tron i, sense ira, li va dir:

-No he vingut fins aquí per venjar-me, no he caminat hores i hores per enfadar-me amb tu, sinó per posar fi al teu regnat de sofriment. Roma necessita amor, no terror. El poder que necessita el nostre imperi no és el teu domini, és el nostre servei cap al nostre poble.



L’encara emperador de Roma, al principi, va negar-se, no estava disposat a perdre el tron de manera tan senzilla. Sabia que ell era que tenia el poder i no volia deixar-ho escapar tan fàcilment. L’Aurèlia li va recordar per totes les desgràcies que havia passat el poble de Roma des de que ell era l’emperador i, sobretot, des de que ella havia fugit de les parets de l’imperi: la fam, la pobresa, les enfermetats, la por… Constantí va callar. El silenci era el protagonista aquella nit al palau reial. Els escuders estaven intrigats, no sabien quin seria el futur de Roma, però aviat van obtenir una resposta.



El vell emperador, es movia entre el penediment i la vergonya, es deixà caure de genolls als peus de la seva filla.



La llegenda explica queva implorar perdó durant tota la nit per tot el que havia fet, d’altres diuen que simplement va callar per sempre. Aquella mateixa matinada, la ciutat s’omplí de secrets, però el que estava clar era que el tirà havia caigut.



Amb el pas dels dies, les portes de l’imperi es van tornar a obrir, però aquest cop era per una bona causa: L’Aurèlia fou proclamada emperadriu de Roma. Va abolir les lleis que oprimien els pobres, va obrir els graners, i retornà l’esperança als carrers.

Els vells de la ciutat la recordaven com “la jove del rierol”, els infants com “la senyora del poble”. Roma, sota el seu mandat, va conèixer una pau que feia generacions que no veia.I quan les nits tornaven a ser silencioses, l’Aurèlia, o Gala, com encara alguns l’anomenaven, mirava el cel i somreia, sabent que la llibertat que havia buscat per fi tenia sentit: no només la seva, sinó la de tot un poble.

Així acabava una de les històries més tristes del vell imperi, però ara pot ser ja no era tant trista.