Els dies següents de la seva fugida, l’Aurèlia va viatjar sense rumb, guiada només per la llum de l’alba i el murmuri dels rius. Els seus peus caminaven descalços sobre la terra humida; i el seu cor, ple d’espant, intentava comprendre per què havia estat traïda pel seu propi pare.
Després de molts dies de camí, va fent cap a una vall tranquil·la i amagada entre les muntanyes, on les oliveres creixien lliurement i l’aire feia olor de romaní. Allà trobà un petit poblat, on ningú coneixia el seu nom. Els vilatans hi vivien amb humilitat, lluny del luxe i la crueltat de Roma i les muralles de l’emperador Constantí. Una dona turmentada, Clàudia, remeiera i herbolària, la va trobar dèbil al costat d’una font. Amb paciència la va acollir a casa seva, com una filla més. Durant setmanes i mesos, l’Aurèlia guardà silenci del seu passat. Es feia passar per una pobra donzella viatgera, que havia perdut tota la seva família en una batalla. A poc a poc, va recuperar la força i la serenor, va començar a ajudar Clàudia a guarir els malalts i a criar els infants del poble.
Amb el temps va trobar una nova pau. La gent del poble, agraïda pel seu servei desinteressat i la seva dolçor, l’anomenaven com la jove del rierol. Ningú sospitava que aquella dona generosa i treballadora era la filla de l’emperador.
Havia començat una nova vida en aquell petit poble. Cada matí, en llevar-se, la jove, que ara es feia dir Gala, agafava l'escombra i netejava tota la casa i amb paciència treia les teranyines amagades als racons. Quan tot tornava a lluir net i endreçat, recollia la roba bruta i, amb una cistella entre les mans, s'encaminava cap al riu més proper. Allí la trobaven sempre les veïnes, que rentaven, parlaven i reien, mentre l'aigua corria clara entre les pedres. Amb el temps, Gala s'havia convertit en una més d'aquella comarca, estimada i respectada per la seva senzillesa i bon cor.
La noia era feliç en aquella nova vida, sense preocupacions i noves amistats. El més important de tot, tenia el que sempre havia desitjat, però mai havia aconseguit: la llibertat. El tresor més valuós per a ella, però que no sabia que aviat el perdria.
La Gala, juntament amb Clàudia, estaven tranquil·les al bosc. Collien mores d’esbarzers i comentant l’actualitat del poble. De sobte, entre els arbres, van sentir de lluny un soroll perdut. Cada vegada l’escolaven cada vegada més proper. Semblava el galop d’un cavall. I, damunt de l’animal l’ombra d’un home. Era el Lucius, l’escuder que la va salvar. Ningú més ho sabia, però quan els seus ulls es van creuar, la Gala va reconèixer aquelles faccions marcades per la fam i la guerra. Ell, exhaust i ferit, li confia la veritat; Constatí, el teu pare i emperador de Roma, s’ha tornat cruel. I entre llàgrimes li digué: “El nostre poble et creu morta, però tu ets l’única que pot acabar amb aquest patiment”.
En sentir aquelles paraules, Clàudia va quedar glaçada. Durant uns instants, no va poder creure el que havia oït. Amb veu tremolosa, li va agafar les mans i li preguntà a Gala tota la veritat, i ella li va confessar tota la seva història: Gala és l’Aurèlia del passat, la filla morta de l’emperador. En conèixer la realitat, Clàudia li va agafar les mans i li va dir: “Ho sabia... cap ànima tan pura no pot haver nascut entre murs comuns.” Va guardar silenci, deixà que les seves llàgrimes caiguessin sobre les mans de la noia, com una pregària muda perquè els déus la protegissin.
Les paraules del seu vell amic van encendre els records del seu destí. L’Aurèlia va comprendre que el seu silenci ja no era de protecció, sinó de covardia. La filla de l’emperador va decidir fugir una nit sota les estrelles, al bosc, per sentir-se acompanyada per la lluna.
Aquella nit de lluna clara, en mirà la imatge reflectida al riu, pensà: “Què hi faig aquí? Qui és la Gala? Jo soc l’Aurèlia, la futura emperadriu de Roma. No puc deixar el meu poble en les mans sàdiques del meu pare.
Amb el cor dividit entre l’amor per aquella vall que l’havia acollida i el deure amb el seu poble, l’Aurèlia va alçar la mirada cap al firmament. Les estrelles brillaven com mil ulls antics que l’observaven en silenci. Va comprendre que la seva llibertat només tindria sentit si servia per alliberar també els altres. Amb pas ferm, s'eixugà les llàgrimes, es posà la capa i emprengué el camí de retorn a Roma. La jove del rierol havia mort aquella nit; renaixia, de nou, l’hereva de l’imperi.
