Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.



Així començava una de les històries més tristes del vell imperi. L’emperador Constantí, temut per uns i venerat per altres, havia convertit Roma amb un regne de silenci i obediència. El seu poder no coneixia límits, i el poble, cansat, però submís, l’aclamava més pel poder que tenia i la por que generava i no per la seva bondat. Entre les muralles resplendents del seu palau color or, vivia amb l’Aurèlia, la seva única i estimada filla. Una jove que irradiava llum enmig d’aquell món d’ombres.



L’Aurèlia era coneguda per la seva bellesa serena i el seu cor compassiu. Tenia els ulls del color jade i els cabells tan clars com el blat madur. Però allò que la feia diferent no era la seva aparença, sinó la seva bondat. Malgrat haver crescut envoltada de luxe, mai no havia oblidat la ciutadania famolenca que es refugiava a la seva ciutat. Sovint s’escapava l’alba, amb una vestimenta senzilla, per portar roba i menjar als més pobres. Aquella generositat, que hauria de ser motiu d’orgull pel seu pare, significava una amenaça per al seu poder absolut.



L’emperador Constantí, orgullós i gelós de qualsevol que s'atrevís a qüestionar la seva autoritat, veia en la seva pròpia filla un perill: massa pura i massa estimada pel poble.



Quan l’Aurèlia va rebutjar complaure els desitjos del seu pare, ell, encegat per la ràbia, va considerar aquell menyspreu com una ofensa imperdonable. La seva mirada es va enfosquir i, movent-se entre la vergonya i un desig dolent de controlar, va dictar la seva sentència: La mort d’Aurèlia.



Va cridar dos dels seus escuders més lleials, Marcus i Lucius, joves que havien cregut sempre amb la glòria de Roma. Els mirà amb seguretat de poder i, sense tremolar la veu, ordenà allò que destruiria per sempre la seva honorabilitat: “Porteu la meva filla fora de les muralles, i feu que no torni mai”. I les seves paraules, dures com el ferro, van caure sobre els soldats com una maledicció.



L’endemà, sota un cel gris i pesant, l’Aurèlia, seguint les ordres dels escuders, va recollir la roba de camperola que li havien deixat a la seva habitació i la va ficar amb en una bossa. Va ser guiada cap als boscos de Tíber. No entenia la raó d’aquell viatge ni el silenci dels seus acompanyants. Quan van arribar al clar de bosc, Marcus la retindrà. Després d’una llarga discussió entre els dos escuders, sobre qui seria el causant de la mort de la comtessa, van arribar a la conclusió de fingir el crim. Marcus li confessà la veritat a l’Aurèlia: “El teu pare, t’ha condemnat, jo hauria de ser el teu botxí, però no tinc prou forces”.



Amb l’ajuda de Marcus i Lucius, van decidir fingir-ne el crim i deixaren diversos testimonis i proves del seu fals assassinat. L’Aurèlia, amb els seus ulls plens de llàgrimes, els va beneir i va fugir cap al sud del regne, cap als territoris més desconeguts.



L’Aurèlia, caminava i caminava perduda entre els boscos de Roma, només amb un sarró fet de tela de roba, on portava tot el necessari per poder sobreviure: menjar com rosegons de pa sec, una dotzena d’ametlles i grapats de llenties i roba de camperola. El seu cap rumiava que podria fer amb la seva vida a partir d’aquell instant. Se sentia sola. Desitjava trobar algú que li fes companyia, algú que l’ajudés a construir aquest nou camí que començava. Va trobar un gran tronc caigut a terra. Aquell seria el refugi on dormiria.



Aquella nit, sola sota les estrelles i la llum de lluna, mentre el foc del campament apagava les seves últimes guspires, Roma s’adormí creient que la seva princesa havia mort; però a les muntanyes llunyanes i sota el mateix cel que cobria l’imperi, començava el destí d’una dona que viuria per redimir allò que el poder havia corromput. I així, entre el dolor i la traïció, naixia la llegenda d’Aurèlia, la filla de l’emperador Constantí.