Quan arribo a casa, el petó de la NIna i el Dustin no para de ressonar-me el cap. M’assec al sofà a descansar i de sobte, rebo una trucada. No sé si contestar-la, o no. És ell, el Dustin. Hauria de respondre’l? Pot ser no és l’opció correcta però no me’n puc estar. Li dic:

• Hola!!!

Després d’uns segons de silenci em respon:

• Hola Millie, tens uns minuts? Vull explicar-te una cosa
  
  Sí, i tant! - Li contesto, mentre penso en tot el que em pot arribar a dir.

Comença a parlar.

• Millie, em sap molt greu el que ha passat a la cafeteria. No vull que aquell petó et faci dubtar de les meves paraules. La Nina i jo hem sigut parella durant tres mesos, però res a veure amb el que vaig viure amb tu. Vull que sapigues que la relació entre la Nina i jo s’ha acabat. No ho he fet només per tu, una relació molt tòxica i que no portava enlloc. A més, tornar-te a veure m’ha fet adonar que sempre seràs tu, l’amor de la meva vida i que mai t’he deixat d’estimar.

En sentir les paraules del Dustin, em quedo sense paraules. No sé com explicar-li que jo també sento el mateix que ell. Però només sé dir-li:

• Dustin, m’agradaria parlar d’això en persona. Quedem a les nou, a Eli’s Restaurant, per sopar.

En Dustin em contesta:

• D’acord, ens veiem allà.

Penjo. Encara queden moltes hores per quedar amb el Dustin. Necessito parlar amb la RIm. Sempre em dona bons consells. Vull trucar-la però penso que es millor explicar-li cara a cara. Agafo un taxi i vaig cap a casa seva.



La Rim em pregunta de seguida, si passa alguna cosa. Sense dir-li res, m’assec al sofà i li començo a explicar el dia d’avui. Es queda parada i em diu:

• Millie, què fort! Ho has fet molt bé i parlar amb ell directament és la millor opció.

Estem una estona més parlant i em quedo més tranquil·la. Quan miro el rellotge ja són les set i he d’anar cap a casa. M’acomiado d’ella i em desitja sort. Agafo el bus i vaig al pis.

Quan hi arribo, em començo a arreglar. Estic molt nerviosa i sento moltes emocions alhora. A les vuit, agafo l’americana i la cartera i baixo al carrer amb la intenció d’agafar el metro. De sobte, veig un cotxe conegut i és ell, en Dustin. No m’esperava que em vingués a buscar. Quan pujo al cotxe, li agraeixo. Al cotxe es crea un ambient de silenci molt incòmode. Només se senten les cançons de la ràdio.

Un cop a la taula del restaurant, comencem a parlar de la feina, els dos saberm que aquest no és el tema pel qual estem aquí, però no sabem com començar. Després d’una estona, el Dustin decideix iniciar la conversa:

• Millie, a la trucada ja t’he dit tot el que sento però tu no m’has donat una resposta. M’agradaria saber què en penses.

Estic nerviosa, no sé ni per on começar. Però, li dic:

• Des del dia que ho vam deixar, no he pogut oblidar-te. Respecte el que ha passat avui a la cafeteria, m’he sentit enganyada perquè no era conscient que tu estaves amb la Nina. Només em passa pel cap que durant tot aquest temps jo no he sigut capaç de refer la meva vida, en canvi, tu sí. Això és el que més mal em fa.

El Dustin em contesta:

• Mille, per molt que et pensis que sí, també m’ha costat començar des de zero. Durant la relació amb la Nina, no he deixat de pensar en tu. I ara que sé que tu tampoc has deixat de pensar en mi, m’agradaria tornar-ho a intentar.

Em quedo sense paraules i no li respoc. Prefereixo deixar passar la nit i i pensar millor la meva resposta.

Sortim del restaurant. Em diu si vull que em porti a casa, però jo li responc que m’estimo més caminar i parlar una estona mes. Seguim la conversa del restaurant i jo no puc esperar-me a dir-li que sento el mateix que ell.

Parem de caminar, ens mirem alls ulls i li dic:

• Dustin, m’he intentat convèncer que ja estava tot superat, però en tornar-te a veure me n’he adonat que no és veritat. El que sento per tu, no ha marxat mai. No vull un amor a mitges, Dustin. Et vull a tu. I si tu també vols, jo estic disposada a començar de nou.

M’acosto lentament, amb el cor bategant tan fort que gairebé em fa mal. Poso una mà suaument al seu coll i noto com tremola. El miro un últim segon, mentre busco als seus ulls la confirmació que també ho vol i li faig un petó.

Després del petó, sento que tot torna al seu lloc. Encara tinc por del que pot passar, però aquesta vegada no vull fugir. El miro i sé que el que sento és real, que mai ha marxat. Em noto viva, il·lusionada, com feia temps que no em sentia. No sé si serà fàcil, però sé que vull intentar-ho. I per primer cop en molt de temps, estic en pau amb el meu cor.