Parla’m de tu, Millie.



Nina Winchester s’inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d’allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres. Ella és perfecta, tots els treballadors que passen per la seva vora a la sala d’entrevistes semblen sortits d’una pel·lícula. Porten roba que jo mai podria arribar a permetre’m i, mentre els observo, no puc evitar pensar que són més llestos que jo.



Arriba el final de l’entrevista i em diu: “gràcies per haver vingut Millie, ha estat un plaer”. Em dona la mà i em mira de dalt a baix.



Em suen moltíssim les mans i no sé com reaccionar respecte a aquella repassada amb mala cara que m’ha fet. La seva mirada és freda, com si repassés cada detall del meu cos i de la meva roba. Em noto petita, rígida, amb l’esquena tensa i el cor accelerat, però no puc perdre l’oportunitat després de tants currículums sense resposta. Li contesto, “gràcies” i marxo.



En sortir, veig una cafeteria i decideixo entrar. No sé ben bé si podré pagar l’esmorzar, però tinc molta gana. La cafeteria és petita i plena de gent. Hi ha soroll, persones que parlen i riuen, i jo només penso que no hauria d’estar allà. A dins, tothom em mira i em sento molt observada. Un cop asseguda en una butaca taronja de vellut demano un cafè. M’agradaria poder tastar els croissants que desprenen molt bona olor, que juntament amb l’ambientador de clavells em fan sentir fora de lloc, però no ho faig. Em reservo la idea de l'esmorzar sencer per una altra ocasió millor.

Repasso mentalment tots els detalls que he donat a l’entrevista: em sento una dona forta, llesta, però sobretot amable i empàtica perquè com que sempre m’han tractat de mala manera i fent-me sentir inferior doncs ara vull donar a la gent el que no van saber donar-me a mi. Em considero insegura i algunes vegades m’han dit que soc avariciosa. No entenc per què em diuen això, però suposo que serà perquè em costa molt compartir i pensar en els altres, ja que he estat sola tota la vida. Sense germans, sense cosins, sense tiets, sense padrins… Amb prou feines podia veure els meus pares Ells treballaven tot el dia, fent molts sacrificis i deixant de banda el seu descans, per donar-me una bona educació i perquè jo pogués viure el dia a dia amb més oportunitats i un futur millor. Ja només hauria faltat afegir-hi que soc una noia alta i amb els cabells marrons, enredats i amb uns tirabuixons mal definits, vaig amb uns pantalons texans amples i un jersei color verdós com els meus ulls. Tinc vint-i-set anys, i el caràcter molt més definit que fa cinc anys.



De sobte, em sona el mòbil. És ella. L'única persona que s’ha preocupat per mi i que m’ha acompanyat en tots els capítols de la meva vida. Es diu Rim. És la meva millor amiga i ella sí que té una bona feina, una casa, una família… També li va costar perquè el fet de ser de pell negra va fer que li fos més difícil trobar tot plegat. Contesto la trucada. Només vaig dient-li que sí. Si tinc disponibilitat per anar a dinar. Si m’ha anat bé l’entrevista i si em trobo bé. Penjo. No tinc ganes de parlar amb ningú i estic nerviosa per saber la resposta de l’oferta de feina.

Surto de la cafeteria. Un cop al carrer no puc evitar fixar-me en totes les botigues de luxe que m’envolten. Aparadors impecables, roba que mai podria pagar, gent que camina amb seguretat, com si aquest món els pertanyés. Jo, en canvi, em sento petita i terriblement vulnerable, sense trobar el meu lloc al món. Vull marxar cap a casa. Baixo al metro, pago el bitllet i accedeixo a l’andana, aquí ja sento que hi corresponc. Hi ha molta gent, cap d’ells vesteix amb roba de mudar i talons de stiletto. Pujo al vagó, m’assec en un dels seients blaus plens de pols, i espero la meva parada. Casa meva es troba a dos carrers. Quan arribo a casa, em preparo una llesca de pa amb tomata i un vas d’aigua. No hi ha formatge ni tampoc cap presa de xocolata. Agafo el pernil. M’ho menjo asseguda a la taula del menjador i espero que em truquin.