Rebo una trucada al mòbil. Quan l’agafo, una veu desconeguda em diu:

- Millie? Pots venir a l’empresa per conèixer el resultat de l’entrevista.

Penjo. El cor em batega amb força. Agafo la jaqueta i marxo amb presses. Agafo ràpidament un taxi i desitjo que no em costi més que deu euros.

Quan hi arribo, vaig directament a la sala de reunions. Allà hi ha la Nina. Elegant, com sempre: camisa blanca i pantalons de mudar perfectament combinats amb talons d’agulla. Em fa sentir inferior i que no estic al seu nivell. Sembla una dona bastant malcarada només per la forma en què aquest matí m’ha saludat. Potser és només una impressió, però em fa la sensació que és una d’aquelles persones repel·lents tot i que, de vegades, això no té per què ser dolent. Asseguda al seu escriptori tecleja elegantment a l’ordinador.

De sobte em crida pel meu nom. Em dirigeixo cap a ella. Estic molt nerviosa. Em comenta l’entrevista de cap a cap. Estic dispersa mentre penso què passaria sí la resposta fos “no”. Continuaria sense feina, i això no ho vull, ni m’ho puc permetre. Cada segon em sembla més llarg que l’anterior. Intento no mirar-la massa perquè tinc por de llegir la resposta a la seva cara. Em diu:

- Estàs acceptada. Demà t’espero a les vuit del matí.

M'hi acomiado amb una rialla i marxo. Tinc por de semblar molt emocionada per haver aconseguit la feina que fa molts anys que espero.

Un cop al carrer, valoro si marxar cap al piset a dinar o si accepto la proposta de la Rim. Decideixo quedar amb la meva amiga. Per anar a casa seva només cal agafar la línia de metro: District direcció Wimbledon. Arribo a Sloane Square i baixo i des d’allà només em cal caminar deu minuts per arribar a Chelsea, el barri de la Rim. Quan soc a casa seva, truco a l’intèrfon. He pensat fer-li una broma. Li diré que no m’han acceptat perquè em falten algunes característiques per fer la tasca assignada. El meu treball consisteix en l’elaboració de plànols i en posar-los en els programes digitals. La Rim m’obre la porta i jo poso cara trista, ella ho nota i em pregunta:

- Què et passa? Estàs bé?

Li responc:

- Estic fatal. No em volen i necessito guanyar diners per poder sobreviure. M’abraça i jo em poso a botar i a riure.

Crido:

- És broma! Demà començo a treballar! La Rim canvia de cara i fa una rialla de felicitat i em diu:

- Quin ensurt! Pensava que era veritat.

A l’apartament i ens asseiem al sofà i li explico com ha anat l’entrevista. Té el dinar preparat: macarrons amb tomàquet.

Dinem mentre mirem les notícies. De sobte surt l’empresa on treballaré, Winchester Studio. Apugem el volum del televisor i escoltem el reportatge amb atenció. Expliquen que en uns minuts es farà una entrevista a un cap de l’empresa. Entra al plató i és una cara reconeguda. La Rim i jo ens mirem i a la vegada diem: el Dustin!? Ens quedem flipant. Em poso bastant nerviosa i el primer que em passa pel cap és que demà l’hauré de veure, després de tot. Ell per a mi és una persona important amb qui he passat molt de temps. La història no va acabar massa bé, i per això mateix, des del dia de la ruptura, no parlem.

Tampoc és que no tingui ganes de veure’l, i recordar aquells moments serà desagradable. Pel que diuen, té un càrrec important, no tinc massa ganes de sentir-lo i li dic a la Rim que marxo cap a casa, a descansar. M’acomiado d’ella a mitges postres quan encara no hem fet el cafè i em dirigeixo cap a la parada de bus. En arribar a l’apartament, m’assec al sofà. El cap no em para de donar tombs, no puc parar de pensar que el Dustin demà serà a l’empresa. Em poso el pijama i vaig a dormir.

Em sona l’alarma. Són les set matí. M’aixeco nerviosa i no tinc ganes ni d’esmorzar. De tant pensar en la cara del Dustin quan em vegi, gairebé m’oblido de l’americana. L’agafo de pressa i procuro endur-me tot el que necessito. A les set i vint soc a la parada de metro més proper de casa, al costat de Holland Park. Pujo al vagó, i escolto música. Em tranquil·litza. En arribar, baixo amb presses i em dirigeixo cap a Winchester Studio. M’asseguro que tots els botons de la camisa blanca que porto estiguin ben botonats. Només entrar, ja m’espera la Rachel. Mentre m'ensenya les instal·lacions, m’explica el meu horari. Jornada continuada de nou a catorze hores amb una aturada al voltant de les onze. M’acompanya al meu despatx, m’hi instal·lo i començo a treballar en la reforma d’un estudi a Candem Town.

Al cap d’uns minuts em truca la Nina, em demana que li porti un informe que hi ha a recepció. Tots els passadissos em semblen iguals i després d’una bona estona recullo el dossier i em dirigeixo cap al seu despatx.

Per curiositat, faig una ullada als fulls que li he de donar a la Nina. De sobte, noto un cop fort a l’espatlla i em cauen tots els papers a terra. M’acotxo, avergonyida, a plegar-los. Noto que algú m’ajuda. Aixeco el cap i és ell, el Dustin. Em poso vermella i en veure la seva cara de sorpresa dedueixo que soc l’última persona que s’espera trobar aquí. Per evitar el contacte visual ajupo el cap i marxo ràpidament. Quan ja m’he allunyat em crida. Durant uns segons penso si he de girar-me o no. Em torna a cridar. M’apropo mentre penso què em voldrà dir després de tot. Em diu:

• Hola, Millie! Quants dies sense veure’t. Com va?

Em quedo paralitzada i li responc amb un simple “bé”, tan fred que gairebé em sorprèn a mi mateixa.

Sense afegir res més, em giro i camino fins al despatx de la Nina.

Li deixo els fulls sobre la taula i torno al meu lloc decidida a concentrar-me en la feina. Quan arribo al meu despatx, m’espera una altra sorpresa. Damunt la taula hi ha una nota escrita amb traç ràpid: Ens trobem a la cafeteria a les onze. Em quedo quieta i mentre la rellegeixo. A la part inferior hi posa: Dustin. La nota és seva. Miro el rellotge instintivament, com si el temps s’hagués tornat més dens de cop.

Quan són les onze en punt em quedo quieta, miro el rellotge com si l'hora anés a canviar. M’aixeco amb una barreja estranya de nervis i ràbia que em puja pel pit. Em fa ràbia que encara em tremolin les mans només de pensar en ell i que malgrat tot, vulgui saber què vol.

Travesso la porta de la cafeteria. Veig el Dustin assegut en una taula al fons, i em sorprèn veure dues tasses. M'hi atanso i aixeca el cap. Té el mòbil a l’orella, no sé amb qui parla, però quan em veu, penja. Em saluda i em convida al cafè.

Per trencar el silenci incòmode que hi ha li pregunto com està i com va tot. M’agradaria preguntar-li el perquè de la nota, però crec que ho faré més endavant i indirectament.

Em mira fixament i em contesta:

• Molt bé. Fa mesos que treballo aquí i no t’havia vist mai, quan has començat?

Li contesto:

• Avui és el primer dia que hi treballo, estic bastant nerviosa.

A la barra veig la Nina, que em mira malament, tot i que aquesta vegada sembla que ho fa amb ràbia.

El Dustin nota que aquella mirada de la Nina em posa nerviosa i em pregunta que si em passa alguna cosa. El miro i li contesto:

• No, només no entenc el motiu de la nota, fa molts mesos que no et veig, i tu tampoc has tingut massa interès per saber com estava.

Ell se sorprèn, es nota que no sap massa bé que contestar. Em diu:

• Millie, jo només vull estar bé amb tu, sé que no ho vaig fer bé, i probablement estàs enfadada amb mi, però vull que sàpigues que sempre t’he estimat i que des del moment que ho vam deixar no hi ha hagut un dia que no penses en tu.

Em quedo parada, el cor em batega de pressa. A mi em passa el mateix que a ell, però jo no sóc capaç de dir-li.

Sense que m’ho esperés, la Nina s’acosta cap a nosaltres. El Dustin sembla tens, com si li preocupés que la Nina ens hagi vist junts. Arriba a la taula i es queda parada davant d’ell. Li pregunta si després pot passar pel seu despatx. La Nina s’acosta a Dustin i, abans que pugui reaccionar, li fa un petó al llavi. Marxa després de mirar-me com si estigués orgullosa del que acaba de fer. Jo em quedo paralitzada mentre miro al Dustin. Ell veu la meva decepció als ulls i em demana disculpes per no haver-m’ho dit. No li contesto res i me’n torno cap al despatx.

M’assec a la cadira, però no toco cap full ni ordinador. El cor em batega fort i la ràbia no deixa concentrar-me. Passen els minuts i tot continua igual. De sobte la Nina apareix al meu despatx. Entra sense trucar a la porta i em diu:

• Escolta’m Millie, soc la directora de l’empresa i tu no ets ningú per anar a fer un cafè amb el Dustin. Sé el que va passar entre vosaltres dos i ell no té cap més interès per a tu, deixa’l. No et convé portar-te malament amb mi.

No em puc ni moure després del que m'acaba de dir. M’agradaria poder-li dir tot el que realment penso, però té raó que no em convé portar-me malament amb ella. Per fi he trobat una feina estable i on em paguen bé. Li responc:

• M’ho ha dit ell. No tinc gens d'interès per ell ni ganes de parlar-hi més.

Ella em fa una rialla falsa i marxa.

Em quedo un moment asseguda, pensativa. Intento que tot el que ha passat avui es calmi una mica. Miro el rellotge i com que ja són les dues recullo les meves coses, agafo la jaqueta i marxo.