Les paraules d’en Miles encara ressonen al meu cap: “En poc més de dos mesos hauràs provocat una pandèmia mundial.”

A més, la informació comença a circular per tot arreu: televisió, ràdio, diaris… A totes bandes se senten les mateixes paraules.

“Aquesta mateixa setmana, els hospitals de les grans ciutats de l’orient europeu s’han començat a omplir. El virus que ha sortit del laboratori li fan dir COVID-19”.

– Buf! Penso. Com l’etiqueta del flascó.

“Els primers casos van aparèixer fa dues setmanes i ara ja són centenars de persones les infectades”.

El Miles i la Nina intenten buscar una cura o una forma d’evitar que la gent s’infecti. No m’ho puc ni creure. El virus! És altament contagiós! I a les notícies parlen d’un brot desconegut, amb els mateixos símptomes que té la Neus.

“El món observa incrèdul com els metges i científics diuen buscar una possible cura per a un brot que afecta un percentatge important de ciutadans”.

Escolto incredulament el periodista que relata la notícia amb expectació.

“Avui dia 13 de març, ja fa tres mesos del primer cas d’aquest virus, una ciutadana, la Neus. Aquell simple brot del qual es parlava amb centenars de casos s’ha expandit ràpidament i ara, ja no és un conflicte nacional; ara, n’és un de global, de mundial. Tots els països es veuen inclosos en el problema. Primers casos, a Europa escampats pels turistes i també a Amèrica, Austràlia, Àsia i Àfrica.”

Passen les hores i dies; les notícies del virus continuen impactant la població.

“Els centres mèdics desbordats i és per això que s’ha cregut convenient confinar els seus ciutadans.”

Prohibit sortir de casa, reunir-se amb amics d’entre altres, eren algunes de les mesures implementades.

“S’han tancat aeroports, escoles, carrers deserts i la paraula confinament és una de les més utilitzades en les converses de la llar. Les famílies es veuen separades i obligades a parlar via telemàtica, les xifres de morts segueixen creixent igual que la dels casos d’infectats. La pandèmia sembla impossible d’aturar.”

La població no dona crèdit de la situació que s’està vivint. Científics, biòlegs, metges es pregunten com és possible què, en qüestió de mesos, un virus nou, sense coneixement de la seva procedència, hagi provocat centenars de milers de casos.”

La Neus empitjora. Cada dia que vaig a l’hospital la trobo més dèbil, però els metges insisteixen que hi ha alguna cosa diferent en el seu cas: malgrat la gravetat inicial, els seus pulmons no es deterioren tan ràpidament com en els altres pacients.



Aquella esperança minúscula encén una idea dins meu. Decideixo tornar al laboratori. Aquesta vegada, no per curiositat sinó per salvar vides. Quan el Miles i la Nina hi baixen, els segueixo. Ja no tinc por.

- Heu dit que hi ha una solució – afirmo amb fermesa. Si només serveix abans d’agafar el virus, perquè la Neus resisteix. I si el seu cos està generant alguna cosa?

En Miles em mira en silenci. La Nina, amb els ulls plens de cansament, és la primera a parlar.

- Hem estat analitzant la seva sang – diu amb veu cansada–. Té anticossos diferents. El seu organisme està reaccionant millor del que esperàvem.

Veig una llum al final del túnel.

Durant els següents dies, els governs i diversos laboratoris uneixen les forces i els recursos que tenen per augmentar la producció de vacunes. Utilitzen la sang de la Neus i aconsegueixen crear un tractament especialitzat basat en els anticossos que produeix.

La producció és lenta, fins i tot, insuficient. Milions de persones segueixen contagiant, i milers moren cada dia. Ciutats senceres queden en silenci. El món aprèn el valor d’una abraçada, d’un passeig, d’un paisatge, d’una respiració sense mascareta…

I llavors, després de setmanes d’incertesa, arriba el miracle.

La Neus es desperta un matí sense febre. Respira millor. Els metges, incrèduls, confirmen la seva recuperació progressiva. El tractament funciona. No és una cura immediata, però redueix dràsticament la mortalitat.

Quan finalment surt de l’hospital, més prima, més fràgil, però viva, trenco a plorar als seus braços. El món triga anys a recuperar-se. Les cicatrius, tant físiques com emocionals, queden per sempre. Moltes llars queden buides.

En Miles i la Nina responen davant la justícia per haver manipulat un virus d’aquella magnitud sense control. El laboratori és tancat. La mansió, abandonada.

Jo, he decidit dedicar-me a la medicina i les investigacions mèdiques. No puc canviar què ha passat però sí intentar que no torni a succeir.