Parla’m de tu, Millie

Nina Winchester s’inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d’allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

De sobte m’havia vingut una imatge de la meva primera entrevista. Aquell va ser un dia en què vaig conèixer la Nina. Una mare jove, de caràcter simpàtic i que vestia de marca. Recordo perfectament aquell dia, plovia i el vent bufava. Vaig entrar en una sala àmplia on hi havia més nois i noies. Vaig suposar que venien pel mateix motiu que jo, l’oferta de feina. La gent anava entrant i sortint d’un despatx fins que va arribar el meu torn. Era de les últimes a entrevistar. Estava molt nerviosa, però, tot i això, vaig donar el màxim de mi mateixa.

L'endemà a primera hora el mòbil sonà.

• I ara, qui em truca? – em vaig preguntar.

La curiositat em va vèncer, i vaig decidir contestar.

• Digui?
  
  Hola, bon dia, soc la Nina Winchester. Parlo amb la Millie?
  
  Sí, soc jo – vaig respondre, mentre caminava per casa.
  
  
  
  
  
  
  
  Et trucava per dir-te que ens agradaria que treballessis amb nosaltres – em digué amb serietat.
  
  
  
  
  
  
  
  

Vaig començar a donar bots per casa. Estava molt contenta. Feia anys que desitjava tenir aquell lloc de treball. Per a mi és una oportunitat única. Tanmateix, vaig intentar mantenir la calma en la trucada.

• Moltes gràcies per l'oportunitat senyora, Winchester. Prometo no decebre-la.

Vaig sentir que una petita rialla se li escapava.

• D’acord, d’acord. Si et va bé ens podríem veure avui a la tarda.
  
  
  
  
  
  
  
  Oh, i tant! Em va bé. A quina hora?
  
  M’aniria bé a les cinc, a casa meva.
  
  
  
  
  
  
  
  Sí. Em va perfecte, allí hi seré, fins després.

– La Nina va penjar el telèfon.



Ja eren les cinc, estava nerviosa, a punt d’entrar a la casa on aniria a treballar molts anys de la meva vida, o això és el que em pensava.



Quan hi entro, em trobo amb el Miles, l’home de la Nina. Ens donem la mà. Miles és un home elegant, amb la barba retallada i ben pentinat. Observo tots els detalls, com camina, com vesteix… De seguida, m’adono que té un caràcter arrogant. Em presenta el seu fill, el Mark, que em cau una mica millor. Més simpàtic, però amb cara de ser un jove consentit. Era fill únic, i això és el que m’ho feia pensar. Acabades ja les presentacions, m’ensenya la casa i les tasques que hauré de dur a terme, planxar, netejar el terra, les estanteries i els vidres i moltes altres tasques que hauria de fer en aquells dos-cents vuitanta metres quadrats.

Penso que tinc molta feina d'ara endavant, però tot i així segueixo entusiasmada amb el nou projecte. M’ensenyen les habitacions, el despatx i els lavabos, d’entre altres. Però al fons del passadís hi havia una porta, la qual insisteixen que no hi he d’entrar.



Marxo intrigada; no tinc temps de pensar en allò, he de descansar. L’endemà és el meu primer dia, i no vull decebre ningú.



Surto de la casa i jo seguia rumiant en allò que havia ocorregut. Alguna cosa s’estava movent per davant meu. “Què és això?” Em fico les ulleres i ho veig clarament. Eren rates! “Què feien rates en un barri de tant poder adquisitiu?” Vaig decidir no donar importància a aquest succés i pujar al cotxe.





De camí cap a casa miro a través de la finestra les cases d’aquell barri. Un semàfor es fica en vermell i en aquells pocs segons, em venen imatges d’una pel·lícula de por que vaig veure la setmana passada: Una pel·lícula de zombis on es mengen a tota la població del món. Aquell dia vaig anar a dormir amb molta por.



Arribo a casa, i deixo la bossa a terra. Tot està en silenci, no se sent res, ni el gos, ni les canonades, només el tic-tac del rellotge que tinc al menjador. Encara penso en la freda mirada d’en Miles, les rates i la porta que em va recalcar tants cops que no podia obrir, ni molt menys creuar.



M’estiro al llit i intento tancar els ulls, però cada cop que ho faig em ve la imatge de la porta i milers de preguntes ronden el meu cap. Què hi ha darrere? Què amaguen? Què hi ha dins? Potser només és un simple magatzem o potser hi ha alguna cosa que no volen que ningú vegi.