Capítol 2 - Un laboratori i un virus.

Avui és el meu primer dia de feina. Em va costar molt adormir-me ahir.



A les sis de la matinada jo seguia desperta i sentia el tic-tac del rellotge del menjador. Al matí, m’he aixecat cansada i amb una sensació estranya, entusiasmada, però alhora no sé certament què pot passar en aquella casa.

Una família massa perfecta i ideal, igual que la mansió en la qual viuen. Les preguntes tornen al meu cap, espero que només siguin els nervis del primer dia, perquè sincerament no sé quan puc aguantar així.



Arribo a casa dels Winchester puntual, com sempre ho faig. La Nina m’ha vingut a obrir.

- Bon dia! – li dic amb entusiasme.



- Bon dia Millie, espero que vinguis amb moltes ganes de treballar! – em respon.



- És clar que sí. Estan el Mark i en Miles a casa? – pregunto amb intriga.



- Sí, crec que sí. Ara els veuràs. – em contesta.



Tot estava impecable: tant el jardí, molt ben cuidat, com l’interior de la casa; que en puc dir, cada racó ordenat, el terra i les finestres brillen. Sense adonar-me’n ja estic al menjador, allí m’espera en Miles, amb la seva freda mirada, i al seu costat l’angelet del Mark.



Ja he començat a fer les tasques, hi ha molta feina, però faig el que m’agrada i sobretot em sento útil. Els dies em passen amb una rutina aparentment tranquil·la. Em llevo d’hora, arribo puntual i m’hi poso: netejar, ordenar, preparar algunes coses per a la Nina i assegurar-me que tot estigui perfecte abans que la jornada acabi. Jo començo a conèixer millor la família. La Nina és correcta i educada. El Mark, gairebé no parla, es mou per la casa amb una presència discreta però inquietant; i el Miles… el Miles sempre m’observa. La seva mirada freda em fa sentir incòmoda, com si sabés coses de jo mateixa que encara ignoro. Tot i això, intento no donar-li importància. Cada dia tinc més ganes d’obrir la porta i esbrinar què passa, què hi amaguen. Una porta metàl·lica que mai he vist obrir-se, que mai he vist a ningú entrar ni sortir.



Avui ja fa dues setmanes que treballo fent les tasques de casa amb la família Winchester. Les ganes em poden i crec que no puc aguantar gaire més. Estic ja decidida. Vull entrar.



El Miles, cada divendres a les deu, té una reunió a l’oficina. El Mark és a l’institut fins a les dues i la Nina… Bé, realment no conec cap detall de la Nina. No en tinc ni idea què fa, ni quan marxarà, mai té un horari a seguir. Simplement, estic convençuda que, quan tingui una oportunitat, no la penso desaprofitar. Penso obrir la porta, tot i que no estigui bé, vull descobrir el seu secret.

- Bon dia, Nina! – vaig dir-li mentre aixeco el braç per saludar-la.

- Bon dia Millie. Tot bé?

- Et volia preguntar si havies d’anar al supermercat. Necessito dues ampolles de lleixiu. – vaig inventar-me una excusa per veure si podria sortir de casa una estona.



- Em sap greu. He de marxar. M’estan esperant uns futurs inversors molt importants a l’oficina. – em comenta mentre es vesteix de forma elegant.



Tinc el moment ideal davant dels meus nassos, no el penso desaprofitar. Toquen les dotze en punt. No sé quanta estona dura aquesta reunió de la qual em parla. Desitjo que duri un parell d’hores, fins que torni el Mark.



Espero que la Nina marxi amb el seu xofer, que porta un Mercedes-AMG, de color negre, amb unes llandes cromades. És el cotxe dels meus somnis, però està lluny de les meves oportunitats.

Només fa cinc minuts que la Nina ha marxat, observo per la finestra mentre trec la poca pols dels prestatges.



- És ara Millie. És la teva oportunitat, no la desaprofitis. – em dic en veu alta.



Estic al passadís de la porta, mai havia caminat per aquí. És una zona que no desconec. El primer inconvenient no tarda a aparèixer. Davant de la porta, hi ha una càmera que l’enfoca directament. Agafo un drap, i li poso líquid llevataques. M’afanyo perquè l’escuma no marxi. Frego la càmera i m’asseguro que la sabonera es quedi allí. Això el que provoca és que sembli que hi ha hagut un petit error i que aquesta s’hagi desenfocat.



Travesso la porta, i la veritat no en tinc ni idea de per què no m’ha demanat la contrasenya, m’havia esforçat a buscar els codis per la casa, i resulta que no ha servit de res. La porta està desbloquejada. Tinc l’esperança que no sigui una trampa.





Uns passadissos molt moderns, unes llums LED em guien per arribar a una nova porta on diu que no es pot passar sense l’EPI. Al costat, un armari. L’obro i veig dos equipaments.



M’arrisco massa, però decideixo posar-me’n un, perquè així tinc l’oportunitat d’accedir-hi. Dins de la sala, un enorme laboratori, amb rates i ratpenats tancats en gàbies. Al costat de cadascuna, una xeringa amb diverses mostres amb un escrit, “COVID”. Què volia dir allò? Ràpidament, he agafat el telèfon hi he fet una petita cerca. No em surt res quan introduïa aquesta paraula.



- Com pot ser? – em pregunto.



Obro el flascó i l’oloro. Ja són les dues i m’he d’afanyar perquè el Mark està a punt de tornar. Ho he deixat tot al seu lloc i l’EPI, a l’armari. Mentrestant, pujo les escales cap a la casa, sense creure’m que és el que hi ha allí. He de tornar-hi la setmana vinent. És necessari. He de seguir investigant sobre aquest cas.

Aquest cap de setmana he sortit de la casa dels Winchester, volia estar tranquil·la a casa meva i poder relaxar-me una mica. He fet alguns dels encàrrecs que tenia pendents i també he anat al cinema amb una amiga meua, la Neus.

Li he explicat tot el que he vist. Al principi no em vol creure, però li he descrit amb tants detalls els fets que ha acabat confiant en mi. Li he promès que quan torna a baixar li faré fotografies i així podrem ensenyar-li a la policia que és el que ells amaguen.

Els dies passen i una terrible notícia m’arriba. La Neus està malalta, té molta febre, mal de cap i li costa molt respirar. Els metges li han dit que no havien vist cap cas com el seu. No saben què li pot passar, que potser és un virus nou mai vist. De sobte, em pregunto si potser té a veure amb el cas que he vist baix, al laboratori. Em sento molt culpable i és per això que decideixo anar a parlar amb en Miles per si podria anar a visitar a la meva amiga.

Ràpidament, el Miles m’ha portat a l’hospital. La Neus té molt mala cara.

- Com et trobes? Fas molt mala cara – li comento.



- Ara estic millor, no sé què em pot haver passat. Els metges em diuen que tot sortirà bé, però la veritat, no me’ls crec gens. – Em diu decebuda. – Cada dues hores em venen a posar medicaments per bena i fa tres dies que em fan proves.



- Està bé, aquests dies intentaré tornar a vindre, espero trobar el moment adequat. Recupera’t. – Li dic mentre marxo trista.



- Que vagi bé Neus! – diu el Miles sortint de l’habitació.



- Adeu, nois, cuideu-vos. – pronuncia la Neus.



Ja fa cinc minuts que hem arribat a casa i el Miles i la Nina han baixat al laboratori. Tinc l’esperança que no s'adonin que vaig baixar divendres. Han intentat baixar dissimuladament, però me n’he adonat al primer moment. Crec que m’han descobert, en Miles ha cridat fort el meu nom, amb una veu greu i enfadada. De sobte la por entra al meu cos i sento les passes cada cop més properes a mi.



- M’ha cridat senyor Miles? – dic intentant dissimular.



- Sí, per què has entrat al laboratori, sabent que no pots? T’ho vam recalcar molts cops. Saps quin conflicte acabes de crear? – em diu molt enfadat amb un to greu. – Que sàpigues que la teva amiga està així per culpa teva. El que li has enganxat és la COVID i amb una mica d’esperances li queden dues setmanes de vida.



- No pot ser veritat, heu de tenir una cura o alguna cosa. – exposo de manera preocupada.



- No! És clar que no hi ha una cura! Per aquest motiu estava tancat al laboratori, perquè no hi havia una cura. – deia amb cara d’incertesa.



La Nina no gosava dir res, estava molt decebuda amb jo.



- En poc més de dos mesos hauràs provocat una pandèmia mundial pitjor que la de la grip. Molt bé Millie, et felicito!

- Hi ha d’haver una solució, no pot ser que tingueu un virus d’aquesta proporció allí tancat sense cap mena de remei.

- Sí que hi és, però només en tenim deu mostres i quatre ens les hem gastat per nosaltres, els de la casa. Aquestes eren d’ús preventiu, abans d’agafar-lo, un cop ja l’has agafat no s’hi pot fer res... – va acabar dient la Nina.