La Villae als afores de Roma, 325 dC.



La cara de la mare havia canviat. Tenia les parpelles caigudes, els cabells marcits que es tornàven grisos. Ara descansava, els ulls tancats i les mans reposant damunt la panxa, on respirava a base de la seva sang, tranquil·la i innocent la que seria la seva última filla.



La Fausta l’observava. Ella també havia canviat, ara podia mirar les pintures sense aixecar la vista. Escriure frases senceres i llegir les dels altres. Portava els cabells llargs com un dia havia jurat que ho faria.

Quan va sentir els crits i les passes desgarbades, la Fausta va acostar-se a la mare, li va prémer la mà, “marxo” va xiuxiuejar-li a l’orella. En silenci la mare va assentir amb el cap.



Potser si la mare es quedava quieta, si no obria els ulls i es feia l’adormida. Potser si intentava deixar de respirar i fondre’s entre les mantes, potser, pensava la Fausta, ell la deixaria estar.



L’home va entrar sorollosament a les habitacions fosques de la seva dona, mentre la Fausta desapareixia entre les voltes dels passadissos i les sanefes de les grans habitacions buides. Volia allunyar-se i enfonsar en el no-res el que passes a l’habitació, volia que deixés de ser veritat, que es tornés mentida, anar tan lluny…. marxar corrents a un lloc tan desconegut que no pogués trobar mai el rastre de la por.



La Fausta va rodejar la villae, corrents va travessar els jardins del sud, on les aus exòtiques que l’home havia fet portar de molt lluny, es retorçaven amb el coll atrapat dins d’una cadena de ferro. A terra es repartien torçades i irregulars les plomes que abans de ser capturades havien vestit de nit aquells ocells enormes.



A cada passa el jardí deixava de ser exquisit, les plantes començaven a créixer sense escrúpols i ningú en tallava les branques imperfectes, va creuar-se amb esclaus que carregaven sacs de fil, que es cridaven en un llenguatge quasi incomprensible i es movien maldestres pels camins entre els arbustos.



Ella s’esmunyia entre les ombres, fins a arribar a les quadres, de memòria va escalar per les enfiladisses que li esgarrapaven les mans, i el vestit. Va seure estrenyent-se els genolls contra el pit a la teulada torçada.



Quan va néixer la Constança de Roma, feia ja deu anys, la Villae va tornar-se un lloc d’on sempre volia escapar. A la Constança ara només la veia creuar l’impluvuim vestida en sedes, cada dia s'assemblava més a la mare. I a ella. Els tres nens, tots amb el nom de l’home; Constantí, Constanci i Constant, se sentien des de qualsevol lloc de la villae. Corrents, cridant, plorant i tirant-se gerros de fang com ho feia el seu pare.



La Fausta no podia veure’ls, ni mirar-los si se’ls creuava. Segurament ells no sabien qui era. A la mare la veien de tant en tant, ella havia cridat molt quan l’home se’ls enduia, i els portava a les habitacions noves, amb les esclaves noves. Ara la mare en tindria un altre, deia que seria una nena.



Algunes tardes el Crisp, anava a buscar-la a l’habitació petita i freda. Li explicava tot el que passava en aquella casa on vivia, però que no era la seva. Descrivia els sopars en què seien tots junts, si venien il·lustres a proposar-se per agafar a la Constança com a esposa. Que la mare mai no parlava i sempre seia mirant els seus fills, com si no els conegués, li deia.



Feia fred allà dalt, la Fausta s’abraçava més fort les cames.



Aquella vegada, que el Crisp plorava, mirant una pedra mal col·locada del jardí, recordava que l’havia mirat estranyada. Li va explicar que la seva mare estava allà sota. Hi havia dues lletres torçades, marcades a la rugositat de la pedra: XX.



—Només tenia 3 anys, ningú va explicar-me que havia passat. Perquè ja no estava, a on havia marxat. Quan tenia sis anys vaig posar aquesta pedra. No sabia escriure. Segurament hi hauria volgut escriure que la trobava a faltar, que tornés.



Havia resseguit amb els dits les dues formes.



—Al final ho vaig deixar així.



No van tornar mai a parlar de la seva mare. Minervina es deia. No en sabia res més. La Fania de la cuina, que ja tenia els cabells blancs i l’esquena corbada, li va dir que no en volia parlar d’ella, i que segurament si li expliques, mai hagués volgut saber-ho.



A vegades no es podia creure estar tan sola. S’inventava històries, que passaven en llocs que no coneixia, que no s’havia descriure, que eren només colors difusos i calor. Es moriria per existir fora d’aquells boscos. Als mapes admirava aquella rodona ovalada i imperfecte de color blau, el mar Mediterrani.



Un dia, marxaria amb aquells vaixells enormes. I creuaria entre Sardinia, Sicília i les seves costes que es veien rugoses al papir, resseguiria el final de la península, passaria per Creta i inclús arribaria fins a l’illa de Cyprus i més enllà a Tripolis de Fenícia, que no era més que el punt més allunyat de Roma.



Va descobrir una nit d’estiu aquell tros de teulada podrida, mentre corria desesperada buscant l’indret més allunyat de la Villae. Hi havia tornat de dia, i va observar per primer cop els límits que la retenien. Al seu voltant s'estenien camps llaurats, cabanyes destartalades, es veien només de lluny les grans parets clares i els xiprers.



I al voltant de tots aquells camps, encerclant tots els camins serpentejants entre els petits turons, creixia la gran paret de pedra, ferma, rugosa i enorme. Reposava impassible, aliena a tot el dolor que retenia sobre les mateixes terres.



Quan a l’hivern van caure les fulles dels arbres, entre les branques seques, la Fausta va veure, alçada damunt la teulada torçada, el món més enllà de la Villae.



La casa, va veure, s’alçava a la falda d’una muntanya més alta. I com aquesta moltes altres s’arraulien al voltant, baixetes i rodones. Va veure els arbres nus, els arbustos sense fulles, els camps que s’estenien llargs, gelats de fred, el cel blau que mai no s’acabava, o que ho feia en difuminar-se entre un blau més fosc, més profund, el mar.



I entre tots els cims, sorgien petits camins, ara blancs per la neu, i tots, després dels revolts, arribaven a Roma.



Aquella tarda d'hivern, que havia descobert que s'ofegava, que havia de tornar a respirar, quedava lluny d'ara, de la nit, les cames abraçades, els dits liles, sense sentit. Ara, no s'ofegava, només es va prometre que si havia de desaparèixer, com semblava fer-ho, es fondria en un no res molt lluny d'aquí.



Tant de bo mai l'haguessin trobada. Tant de bo que no l'haguessin ofegada.