Set anys després: Una Villae als afores de Roma, 314 dC.



Les parets de la Villae eren altes, la Fausta havia d’estirar molt el coll per observar el sostre. Sempre ho feia. I resseguia els laberints de línies blaves, els rectangles vermells, les fulles, li encantaven els que li explicaven històries. Hi havia relleus de deesses i éssers mitològics, i pintures de dones i vestits bonics com els de la mare, i els cabells llargs, i que miraven somiadores cap amunt. Es donaven les mans, portaven corones de llaurer i teles blaves, que semblaven volar al seu voltant. La Fausta seria així de gran.



El terra de l’atrium estava fred, la Fausta va treure’s les sandàlies per refrescar-se els peus. Un calfred va recórrer el seu cos. Tot i la calor sufocant que feia als dies d’estiu, l’home volia l’aigua neta, no s'hi podien banyar. Ella va acostar les mans suades a terra, i després s’hi va estirar. Va quedar-se mirant el sostre.



La nena, les sandàlies escampades, l’aigua brillant del cel obert, el silenci, i les dones, els ocells i les branques. Abstreta en les seves formes arrodonides no va sentir les passes.



Però van arribar, i l’home va veure les sandàlies, la nena i els ocells. I va cridar a l’esclau. I la mare va entrar corrents. I l’esclau va agafar a la nena espantada, que plorava. I l’home va cridar-li paraules que no entenia, i va pegar–la a la galta.



La nena només volia aquelles teles, aquells cabells i aquelles ales.



Tenia les mans pàl·lides, tremoloses. Amb la dreta amagava la galta vermella. Seia plorant en silenci entre les herbes altes del jardí. No li agradava que l’home hi fos a casa.



Al nen tampoc.



Només de vegades el veia. Ell també mirava les pintures. S’atrevia a tocar-les. Ella l’observava amagada entre les columnes blanques de potes vermelles. A vegades corrien perseguint-se, entre els arcs i les ombres que el sol del peristil, el pati que rodejat de columnes, projectava a terra.



Ell va creuar l’arc de pedra blanca i va seure al seu costat. I per primer cop, li va dir el seu nom.



—Crisp. El meu nom és Crisp. I tu et dius Fausta, com la teva mare. —La Fausta el veia borrós rere les llàgrimes. —És dolent. El meu pare. A mi també em fa mal. I li feia a la meva mare, un dia va tirar-la per les escales. Després no podia moure el braç.



El nen tenia els ulls tristos, les galtes enfonsades, el rostre tenyit d’un gris permanent de tristesa amarga. També plorava. I van seure de costat, sense dir-se res, com sempre, sense estar sols aquesta vegada.



L’home no hi era sempre, a casa. A vegades venia, però sempre tornava a marxar. Poques vegades sortia de les seves habitacions. La Fausta no li havia mirat mai la cara. Només els peus, i el final de la seva túnica, que arrossegava tota la brutícia del terra, i el blanc es tacava de marró. Aquells dies la mare s’enfadava. I desapareixia, la Fausta tenia prohibit passejar sola per casa, i mirar les pintures. Els esclaus caminaven més rectes, més ràpids. I se sentien crits. I els gerros es trencaven, com els plats. I La Fausta no sopava amb la mare. I es despertava sola.



La mare tenia moltes habitacions. Però mai dormia al seu llit, sempre anava al de la Fausta. Les esclaves retiraven de tant en tant els llençols nets, que ja acumulaven una capa de pols del llit de la mare. A l’habitació feien classes pel matí, amb la tauleta de fusta sobre les cames enfonsades al matalàs.



I després repartia els seus dies entre les visites a les seves pintures, les plantes del pati i la cuina. Allà ajudava a la Fania.



Va descobrir el seu nom un dia que menjava trossets de fruita al banc de fusta. Havia escoltat com una de les esclaves cridava que el gos corria deslligat pel pati. “Fania, el gos!”, va dir-li. I aquella esclava, que era vella, amb la pell arrugada i fosca, va girar-se. La Fausta va quedar-se sorpresa. Tenien nom?



I des de llavors va escoltar atenta com es tractaven entre les esclaves de la cuina. Tenien nom, com ella i la mare. I parlaven diferent que l’home i les gents que el visitaven, a vegades fins i tot reien. Molts cops li pentinaven els cabells, i li cantaven cançons en altres llengües.



Amb elles menjava formatge i va aprendre a tallar el peix, imitant el moviment que feien amb el ganivet en resseguir l’espina dorsal i el cop sec en separar-la de la cua. Collia els enciams i va aprendre a fer vinagreta. A vegades preparava plats del sopar i copes de vi, després ella menjava al tamboret de fusta.



Els dies de banquet, veia com la mare s’arreglava. I es vestia igual que les dones de les pintures; de color, i es recollia els cabells llargs, després es mirava al mirall. I somreia a la Fausta, quina sort que tens estimada, li deia. La Fausta no ho entenia. Es quedava trista i la mare marxava amb els convidats. Llavors anava a la cuina.



I preparava més copes de vi, plates de raïm i talls de carn. I ella seia al tamboret, menjant trossos de pa i un tassó de llet.



Després la mare l’abraçava, un cop ja s'havia desvestit i tornava a ser la de sempre i s’arraulien les dues sota la mateixa manta.



Els seus dies s'assemblaven tant que els confonia.



La Fausta només coneixia el tros de cel que es veia des del pati de la villae. Només respirava aquell aire. Sempre caminava sobre les mateixes rajoles. Mai havia vist el mar. No sabia que la capa verda que cobria les muntanyes eren arbres alts i frondosos. Només va enamorar-se de la seva mare i de les pintures de la casa. Coneixia els animals que la mare sabia dibuixar-li, els cavalls i els gossos. Mai havia vist un peix aletejar. Mai havia observat tranquil·la l’horitzó, que per ella eren uns murs alts i robustos, impertorbables, que delimitaven tot el que coneixia.



Un dia la mare va posar-se malalta. Caminava marejada, asseient-se a tots els pedrissos que trobava quan creuava la villae. La Fausta no podia saber quant de temps portava així, mai havia après a mesurar-lo.



Quan ja feia molts matins que la mare no s’enfadava amb les esclaves perquè no li canviaven les flors del gerro de vidre, ni escrivia línies i línies en els seus documents. Quan ja quedava molt lluny el matí que havia vingut l’home, i després de parlar amb la mare, havia cridat que ja era hora. I que per sort després havia tornat a marxar. I que ja feia temps que passava els dies estirada entre mantes i infusions o passejant de la mà de l’esclava. Doncs aquell dia la Fausta i la mare seien davant la tauleta de fusta, la mare recolzada en coixins vermells i les cames creuades.



—Fausta, concentra’t.



La mare la mirava impacient. La Fausta va seure amb l’esquena més recta, va recol·locar la tauleta de cera i va agafar el punxó. Amb la part punxeguda va traçar la primera línia.



—Sí, exacte. La efa i ara després la a i vigila que no se’t corbi la ue, ara ve la essa. No, l’has escrit al revés.



La mare va agafar el punxó de la Fausta, i amb la part plana va estirar la cera que va quedar tersa un altre cop.



—Prova-ho ara. Sí. Ara escrius la a un altre cop i hem acabat. Molt bé. Mira, aquest és el teu nom.



A la tauleta havia quedat escrita amb lletres irregulars el que semblava una paraula: FAVSTA, hi posava. La Fausta va admirar la seva feina.



—I el teu? —La mare li va somriure.



—És aquest també.



La mare va apropar-se a la nena i va col·locar la seva mà petita sobre la panxa. La Fausta va notar que la pell es movia sota la seva mà. Era quasi imperceptible, era lent i delicat; era una cosa petita, molt, molt petita. La mare va explicar-li que quan les fulles comencessin a caure i es tenyissin de marró, naixeria un bebè.



La Fausta somiava amb una germana.



S’imaginava a elles corrent entre les columnes, i explicant-li a la petita totes les coses que encara no sabria. Parlarien amb el nen i jugarien els tres. Soparien juntes al tamboret de fusta i potser fins i tot, en tindrien un cada una.



Mentre passaven els matins i les tardes, se n’anava el sol i arribava la nit; durant tot el temps que va passar abans que comencessin a marxar les abelles i les orenetes, la Fausta va estar esperant.



Va aprendre a comptar el temps. Quan el cel es tornava rosat i després daurat per després enfosquir-se, significava que quedava un dia menys; la lluna també canviava cada nit, i quan tornava a la seva forma corbada i fina inicial, significava que quedaven quatre setmanes menys.



Un dia a l’aigua de l’impluvium, la Fausta va deixar de veure-hi larves de mosquit. El següent, en sortir de nit, una brisa freda va serpentejar entre els seus peus descalços. A poc a poc les cuines van anar omplint-se de pomes i taronges; a les vinyes es van començar a recol·lectar els grans de raïm, abans petits fruits verds, que amb el temps van duplicar la seva mida tenyint-se de color morat.



I la Fausta va observar amb emoció com queien les fulles ja marrons dels arbres.



La Constança de Roma va néixer un dia de principis de novembre. La mare havia passat tota la nit anterior estrenyent molt fort la mà de la Fausta cada vegada que li venia un d’aquells dolors. Estava plena de suor, amb els cabells embullats, les galtes inflades i enceses. Les esclaves havien preparat infusions i cataplasmes de donzell, i l’aroma de la planta es barrejava amb l'olor densa que emmagatzemava l’habitació.



Quan ja quasi li era impossible reconèixer en aquella dona a la seva mare; aquella que havia de cuidar-la, i educar-la, que sempre tenia l’última paraula i tot sota el seu control, quan es va fer impossible reconèixer aquests trets en la dona que cridava i es removia al llit, la Fania va agafar a la Fausta pel braç i la va apartar de la mare.



I ja va ser per sempre.



La vida a la Villae va canviar. Després de la Constança, van venir els altres. Tots els fills de veritat. Tots amb el nom del seu pare. Van ampliar-se les habitacions, els jardins i les pintures, i en tots els metres d’arcs, pedra i ceràmica que la componien, no ni havia cap que fos per a la Fausta.



La mare va negar-se sempre a traslladar la Fausta amb les esclaves, ara que tens una família de veritat, li deia l’home. Però la mare va deixar de ser només de la Fausta.



Sempre va passejar de puntetes pels terres de marbre, no va tenir mai el permís sencer de trepitjar-los.