I aquí acaba també tot el que se sap, tot el que es recorda i que de fet no és veritat.



Ningú recorda que aquell dia li tremolaven les mans. Ni que plorava en silenci. O que per primer cop va mirar-lo als ulls. Però això va passar molt després.



Capítol 1: Sobre la mare



Les rates es removien inquietes, s’acostava la tempesta. L'aire fred del capvespre s’esmunyia entre el seu pelatge. Recorrien el carrer empedrat, entre bassals d’aigües borroses que retornaven el seu reflex deformat i miserable. A banda i banda s’alçaven torçades les parets de pedra, que per les finestres més altes abocaven galledes de líquids grumollosos, esquitxant sorollosament el terra. Entre peus amb sabates desgastades, els dits negres, i la fusta cremada, les rates serpentegen, esgarrapant la calçada, el soroll crispant, entre les sobres de la ciutat.



Amb passes desorientades, ella també avançava entremig de les ínsules velles. No hauria de ser aquí. Hauria d’estar a casa. S’ajustava la capa al voltant del rostre envermellit pel fred i amagava blens de cabells foscos sota la llana rugosa. La tela resseguia la corba de la panxa inflada, després queia recte, fressejant en rosar-se.



A poc a poc havia deixat de creuar-se amb comerciants ambulants, esclaus que carregaven roba; els nens ja dormien, el cel s’havia enfosquit i ella no hi era a casa. El carrer estret anava fent revolts, es veien els perfils desfigurats d’aquells que passaven la nit al ras. Sortia llum d’alguns locals, dels quals no es veia res més que esquenes, mans, braços, crits estridents. Caminava tan ràpid com li permetien les cames cansades. Encara li rondaven pel cap fragments de converses confuses i els records retallats d’aquella tarda.



Havia travessat la Domus, l’esclava la seguia de prop. Ella s’havia hagut de girar i cridar-li que què és això que fa? Com pot caminar tan a la vora seva? Se’n recorda, l’aigua de l’impluvium reflectia un cel gris, avui. Gris i dens. El seu pare, mai hi era a Roma, no li agradava que ell fos aquí i menys que volgués parlar amb ella. Però li havia portat sedes noves. Havia pensat que les hauria de guardar per a després de la primavera, llavors el bebè ja hauria nascut.



Després, els records es tornaven borrosos, les imatges deixaven de tenir coherència.



Veia al pare que l’havia mirat com sempre. Les celles alçades els ulls aclucats, pensant, decidint per ella. I també com sempre que ell hi era, ella havia reparat en què portava la túnica caiguda a l’espatlla dreta. I no s'havia posat polseres, les trenes del recollit eren massa flonges.



—T’he casat.



L’havia deixat d’entendre, s'havia tocat la panxa.



—Això quedarà arreglat. Et cases amb Constantí, a l’estiu. I amb ell tindràs un fill de veritat.



Havia corregut molt. Per marxar d’allà. Per escapar. Per anar molt lluny.



Ara havia arribat al riu. Dreta davant les aigües negres, el vent, el soroll, els crits, les rodes dels carros, algun edifici de l’altra riba començava a cremar. Les primeres flames il·luminaven la foscor. Els crits augmentaven. Va descalçar-se, va submergir els peus a l’aigua. El fred va tornar-los insensibles. El foc creixia cada cop més, van començar a petar-li les dents.



Sempre ho havia intentat. Cada decisió que havia pres, tot el que havia fet després. Per intentar escapar-ne. Per ser lliure. Morir com una dona sola, quedar-se a la domus de Roma. Pensava que el bebé ho faria tot més fàcil, que ja no podrien casar-la. No voldrien casar-la si ja tenia un fill. Els peus van començar a fer-li mal, les flames cremaven.



Quan mesos després, en aquell moment que ja havia tornat el sol, va agafar a la nena per primera vegada, era la cosa més petita i fràgil que havia sostingut mai. Tenien els mateixos ulls, les galtes igual d’inflades. Ho havia perdut tot, tot havia quedat fora del seu abast, ara tot se sotmetria a les mans desconegudes del seu marit, menys ella, la nena; que era seva.



De petita l’àvia li explicava per què li havien posat el seu nom. Fausta volia dir feliç i afortunat, com seria el seu deure fer al marit. Ara la nena també es deia Fausta, com la feia a ella.



I encara més tard quan la mirava estirada damunt la falda i el carruatge avançava, pensava en com havia costat tenir-la a sobre. El pare, l’avi de la nena, havia volgut donar-la, i enviar-la lluny. Regalar-li a l’esclava que ja en tenia molts. La mare, l’àvia, l’havia agafat en braços un cop, havia apartat la mirada d’aquells ulls tan seus.



Llavors va posar-se malalta, la nena havia nascut a la vegada que es desfeia la neu de les muntanyes, i ella no va aixecar-se del llit fins que no van comptar la nena com a part de l’equipatge que portaria a la nova casa. Ja estaven preparades totes les capses de fusta plenes de teles brodades amb fil d’or i ceràmiques enterrades entre llana que portaria amb ella, quan van tornar-li a la filla.



Ara el carruatge avançava i les acostava cada cop més cap a aquest marit al qual pertanyien. La nena estava estirada a la seva falda. I li somreia.



La seva petita Fausta.