Va obrir la porta de l'edifici, va pujar les escales, i va entrar a casa seva, llançant totes les seves pertinences per tota l’habitació, sense cap cura per tal que no es fessin malbé. Va seure al llit, i va analitzar cautelosament les línies vermelles que resseguien la seva última esperança. No sabia ben bé la raó, però les línies seguien un patró que reconeixia.



Les lletres del missatge semblaven seguir una estructura semblant a la seva manerad’escriure, encara que amb un to més exagerat: unes as punxegudes; unes os i una cu rodones; uns traços que semblaven seguir unes regles de proporcionalitat estrictes; accents i guionets petits, i altres detalls encara més subtils. El Toni va notar totes i cada una d’aquestes característiques, però va decidir que no eren importants, i va acabar fixant-se només en el que semblava el dibuix d'un laberint. Les línies exteriors, que marcaven els límits de l’estructura, formaven un quadrat perfecte. Les interiors, no osbtant això, eren difícils de descriure: formaven petits quadrats, un dels costats dels quals sempre faltava; a més, de vegades algunes cares se superposaven.



Va convertir, llavors, l’estudi del missatge que li havia arribat en la seva afició preferida durant el transcurs d’aquella nit. Va intentar traçar relacions imaginàries entre la seva trobada amb la noia, la paret negra que cobria l’entrada a casa de la pintora, i la llibreta. Es veia obligat a assumir que el remitent de la carta era la noia artista, tot i no tenir cap informació sobre qui li havia enviat realment el missatge. Hi havia massa espais en blanc en el dibuix del misteri que ara protagonitzava la seva vida, i no era capaç de trobar la peça que faltava. Mentre el cap donava voltes i voltes per trobar la solució al laberint, el seu cos va cedir davant la voluntat de la son, i en Toni va caure desplomat al llit.



Va gaudir del descans que necessitava aquell diumenge, però també del que li mancava per no haver dormit en tota la nit anterior. El despertador encara estava desactivat, una acció produïda per la seva obsessió durant aquell dissabte. A causa d’això, es va llevar hores després de l’habitual. Un cop va obrir els ulls, va mirar el calendari per comprovar que era dilluns. Després, va parar atenció al rellotge analògic que tenia penjat a la paret cap a la qual mirava el seu llit, per comprovar que, efectivament, arribava tard a la feina. Un cop es va adonar d’aquest fet, es va posar dempeus, agitat, i no va perdre més temps.



Va agafar de l’armari el mateix conjunt de roba que portava cada dilluns a la feina, es va vestir, es va pentinar i va sortir de casa, no sense abans guardar-se a la butxaca dreta de la part del darrere dels pantalons el paper arrencat de llibreta on hi havia pintat el laberint i el missatge. No sabia si li seria útil, però desitjava tenir l’únic que li quedava de la seva última aventura a prop seu.



El trajecte cap a la feina va ser molt curt; tot i que no volia córrer per no despentinar-se, va caminar tan ràpid com li va ser possible. Un cop allà, va pujar al mateix pis de feia anys, utilitzant l’ascensor de sempre i tal com el dia que el van contractar. El cor li bategava a una velocitat mai vista en resposta a la seva preocupació pel retard que estava a punt de cometre. Temia irracionalment la possibilitat de ser acomidat, tot i ser aquesta l’única infracció laboral que havia comés des que tenia edat per treballar.



L’ascensor va frenar progressivament el seu moviment fins a aturar-se davant la porta on hi havia el seu lloc de treball. Va sortir i va avançar pel passadís fins que va arribar a la seva cabina, on l’esperava el cap. Mentre s’hi aproximava, el terror es feia cada cop més gran. Mai a la vida havia experimentat una sensació de por com la que en aquell moment protagonitzava cada racó del seu pit. Cada pas era una decisió de la qual es penedia de manera immediata, però era millor que semblar descompost. I en un obrir i tancar d’ulls, ja era davant del seu superior, que l’esperava per donar-li la notícia que ell tant temia. Tot i això, per sorpresa seva, no va fer més que preocupar-se per ell. “Estàs bé, Toni? És el primer cop que arribes tard a la feina; no és normal en tu.” Abans de respondre afirmativament, però, en Toni no va poder evitar pensar en la ironia de la situació: la perfecció i quadriculació de la seva conducta laboral (i també personal), de les quals volia escapar, no només era el normal, sinó que també eren els hàbits als quals havien d’aspirar els seus companys de feina; per tant, els fets que representaven un motiu de preocupació per la resta eren irregularitats tan minúscules com el retard d’en Toni.



El cap es va alegrar en sentir que el benestar del seu assalariat no estava en perill i que, per tant, podia continuar treballant. Després, es va encaminar cap a l’ascensor per pujar al seu despatx personal. Cap altra persona de l’edifici es va preguntar per què havia arribat tard en Toni; estaven massa enfonsats en les pantalles dels seus ordinador per ni tan sols adonar-se’n. Ell es va asseure a la cadira, encara refent-se de l’ensurt irracional de feia uns minuts, i va treure’s de la butxaca la pàgina de llibreta. En desplegar-la i revelar un cop més el dibuix vermell del laberint, va recòneixer, finalment, les formes que hi havia pintades. No era ni més ni menys que un mapa d’un dels pisos de la seva oficina, i la posició inicial al laberint coincidia amb la del seu cubicle.



En Toni sentia que tot començava a encaixar. Creia que la noia del parc era la remitent del paquet que contenia a la llibreta, i el que estava fent era resoldre la seva endevinalla. Es va aixecar de la seva cadira grisa i va començar a donar voltes per l’habitació, cercant la sortida del laberint de la pintora. Al cap d’unes hores, però, no havia aconseguit res més que trobar-se amb passadissos sense sortida i amb les parets de l’edifici i altres cubicles. El cap havia tornat a baixar al seu pis per entregar uns documents a un dels assalariats, i, en veure l’estat d’agitació en què es trobava en Toni, va sentir-se preocupat i va decidir tornar a preguntar.



Després d’una llarga conversa, el superior va oferir-li unes vacances. Volia que el seu treballador més fidel estigués en un “bon estat mental”, tal i com li va expressar. Ell es va espantar en sentir aquestes paraules. No contemplava la possibilitat d’estar sotmès a un problema personal producte del seu desordre mental. Finalment, però, el cap no va acceptar la seva negativa, i el va obligar a agafar la baixa. Aquesta nova cirumstància va provocar-li un sentiment de sorpresa extrema. No entenia per què ell, el perfecte, treballador i infranquejable Toni, havia sigut obligat a deixar la feina, per molt que fos només una absència temporal. Se sentia incomprès davant la visió de la societat en què vivia, i el seu únic escapisme era la noia que pintava al parc, el parador de la qual era totalment desconegut per a ell.



Abans que el cap tornés al seu despatx, però, va deixar-li a la taula un paper que havien enviat per a ell; novament, no hi constava cap dada sobre el remitent. El va agafar immediatament i el va guardar a la mateixa butxaca on havia desat el paper amb el laberint vermell. Tot i no sentir el mateix neguit que la primera vegada, en Toni no podia amagar la impaciència per conèixer-ne el contingut. Un cop al carrer, va agafar la nova carta, esperant rebre una revelació divina que respongués finalment el misteri de la pintora, o si més no, un missatge que s’hi acostés. En realitat, però, el que ell volia era una resposta a tots els seus dubtes, que finalment resolgués el desordre que tant s’esforçava a amagar al seu voltant, però sobretot a ell mateix.



Sorprenentment, un cop va obrir la carta, les paraules que hi havia al paper el van confondre. Escrit amb una caligrafia elegant i delicada, hi deia: “L’art no és mantenir-se ocupat, sinó saber quan aturar-se.”.



En llegir-ho, en Toni es va adonar que portava hores, si no anys, caminant en cercles.