El que alguns consideraven l'alliberació de les cadenes de la monotonia, en Toni ho veia com l’aclaparament d’infinites possibilitats; potencials experiències lúdiques que l’allunyarien de la pau que trobava en posar el focus en el mateix punt durant hores i hores al dia.
Treballava en una oficina que, vista des de dalt, semblava un d’aquells laberints que pots trobar darrere les caixes de cereals o als passatemps de les revistes: una estructura cúbica, plana i pròpia del brutalisme dels anys seixanta. Tenia en total 36 pisos, comptant també amb els tres soterranis que servien d’aparcament, el vestíbul, i el despatx del cap de l’empresa, situat a la planta més alta. En Toni ho sabia perquè, quan esperava dins l’ascensor a arribar la planta on era la seva cabina, parava l’atenció deguda a cada un dels detalls. Això, però, no només ho feia en aquest entorn, sinó que, segons ell de forma inconscient, practicava aquesta habilitat allà on anava. “L’art de mantenir-se ocupat”, el deia.
Quant a l’interior de l’edifici, les diferents oficines seguien una plantilla totalment quadriculada. Tenien tres costats coberts per parets de la mateixa mida i un d’obert, tot i que els primers de tant en tant se superposaven amb els dels altres despatxos. A dins, hi havia un escriptori gris de potes negres, que cobria dos dels costats coberts, de manera que prenia la forma de la cantonada. A sobre, es trobava una pantalla d’ordinador blanca força antiquada, així com un teclat i un ratolí del mateix aspecte. Alguns treballadors de l’oficina, pensava habitualment en Toni, tenien tasses, plantes, fotos, i altres objectes que aportaven diverses formes i colors a l’erm monocromàtic que era aquell espai; ell, però, preferia la simplicitat habitual de la seva feina, sense distraccions. També hi havia una cadira de rodes enfront de l’escriptori i, al costat, un arxivador del mateix color que la resta de mobles. Era en aquesta repetició de duració indefinida on ell trobava la tranquil·litat.
Aquell dia, però, era dissabte: el seu pitjor malson. Era assegut al sofà de casa seva, les decoracions de la qual semblaven escollides del mateix lloc d’on van sortir els immobles de l’oficina. Jeia avorrit a l'idíl·lic paradís pla i acolorit de tons de gris que era la seva llar. Fins i tot, les seves cames penjaven del cos sense tocar el terra. Les altres parts del seu organisme també actuaven de pes mort, però en estar recolzades als coixins del sofà, en Toni va començar a sentir que s’enfonsava. Volent evitar perdre encara més temps, va decidir trencar amb la procrastinació i es va aixecar a netejar la taula on normalment menjava al migdia i a la nit.
Es va donar un petit impuls a si mateix amb l’esquena, posant-se dret. Llavors, va utilitzar les cames per anar fins a la cuina. Allà, va buscar pels calaixos indicis d’algun drap net que li pogués ser útil. Va ser en aquell moment que es va adonar de la manca d’ordre que turmentava la cuina. Com intentant salvar-la de la seva pròpia misèria, va decidir deixar-ho tot en estat d’harmonia. Anava caminant d’una punta a l’altra de l'habitació: de l’armari que fa servir de rebost fins a la nevera, del rentavaixella fins al calaix de la coberteria i després al dels plats i els gots, i tornava a començar. Després d’unes poques hores, va deixar la cuina com si ningú hi hagués entrat mai. En Toni es va sentir orgullós d’haver complert aquesta feina.
Va ser llavors, just acabant la seva sessió d’obsessiva neteja, que es va recordar de per què havia anat cap a la cuina feia una estona: volia deixar la taula neta. Es va treure les sabates per no tacar un altre cop el terra de la cuina, hi va entrar, va agafar un drap del calaix de sota l’aigüera on tot just l’havia guardat, i va tornar a sortir-ne per posar-se les sabates. Tot seguit, es va dirigir cap al seu objectiu. Seguint patrons més o menys circulars amb la mà dreta, passava amb notable esforç el drap per sobre de la taula. Quan es cansava d’aquest moviment, el canviava per un de zigzaguejant. Després, es decantava per dividir la taula en una quadrícula mental on cada espai era més o menys de la mida del drap, i anava netejant cada una de les petites capses imaginàries individualment. Finalment, va fer una última repassada en diagonal des de cada una de les cantonades de la taula. En acabar i aixecar-se subtilment per admirar la seva obra, continuava veient minúscules i gairebé inapreciables taques en certes parts del moble. Irònicament, però, això no el va molestar. Més aviat, el fet que encara hi hagués zones de la taula per netejar representava que encara li quedava entreteniment, i això li produïa una amagada il·lusió.
Va agafar el drap amb força i, recolzant-se amb l’altra mà a la cadira, va fer passades curtes, però infligint una pressió major que abans, a la superfície de la taula. Primer de dalt a baix, després d’un costat a l’altre, i posteriorment tornava als patrons circulars. Va quedar-se així una bona estona, fins que finalment la taula va quedar impol·luta. Ja podia descansar amb la tranquil·litat que no hi havia una taca de brutícia o plat fora de lloc que pertorbés la perfecció del seu espai segur.
Sabia en el fons, però, que aquesta calma només li duraria uns segons, com a molt uns minuts. Per això, després d’ocupar-se amb altres tasques domèstiques de dubtosa utilitat, va decidir sortir al carrer. Tot i que en Toni solia passar per un procés de replantejament cada vegada que sostenia el pom amb la mà per decisió pròpia, aquest cop va agafar les claus i va sortir per la porta, totalment decidit.
Graó rere graó, va arribar a la porta principal del seu bloc de pisos. Encara que l’edifici comptava amb un ascensor perfectament funcional, no l’havia agafat mai. Són aquestes petites aventures gairebé infantils, el minúscul sentiment vertiginós que arribava a ell en baixar quatre pisos posant una cama davant l’altra fins a arribar a l'inevitable final de l’escala, els hàbits que acabaven per donar sentit a la monotonia de la seva rutina. Això ell ho sabia, tot i que mai no s’havia plantejat exposar-ho com un problema pel seu comportament al qual hagués de donar una solució.
La llum del carrer va cegar-li momentàniament els ulls, fet al qual ell va reaccionar cobrint-se la cara amb la mà esquerra. Va trigar poc, però, a acostumar-se a la llum solar, i aviat va poder començar a caminar normalment. Es va fixar en els arbres que decoraven el carrer: en una dona que passejava amb un petit gos blanc agafat d’una corretja, i amb una bossa de mà color verd oliva penjada del braç esquerre; en dos nens petits que corrien despreocupats a mesura que passaven pel seu costat, i altres elements de l’avinguda per on estava caminant. Cap d’aquestes persones, va pensar llavors en Toni, semblava adonar-se de la seva presència. Fins i tot, aquest fet el va sorprendre lleugerament.
Després d’una llarga estona passejant, va decidir aturar-se en una petita plaça. Es va asseure en un banc solitari situat a la cantonada d’un parc envoltat d’unes tanques de fusta no massa altes. Relaxat, en Toni es va prendre un moment per respirar i gaudir del fet que, a aquestes hores del dia, tot i que no era massa tard, no hi havia gaires infants. Al Toni li desagradaven força, els nens. No havien sigut pocs els cops que els havia descrit com a éssers hiperactius i irrespectuosos descendents de pares irresponsables, tot i que aquests comentaris se’ls guardava per a ell mateix. Per això, acabava preguntant-se com serien els seus fills, si en tingués. Això dependria, solia concloure en Toni, de com els criés ell. Llavors, la qüestió acabava derivant en una anàlisi mental massa complex, que el pertorbava prou per voler treure’s la idea del cap.
Quan estava a punt d’anar-se’n, es va creuar al paisatge urbà on es trobava una noia de cabells negres com el cel de la nit amb un vestit gris de tall baix que, subtilment encorbada, es fixava meticulosament en el quadre que tenia al davant. Era un llenç orientat en sentit vertical, subjectat per un cavallet de fusta clara. La pau del fons blanc d’aquesta superfície era afortunadament interrompuda per una sèrie de colors vívids i llampants estesos sobre ell, que no seguien cap ordre aparent i prenien diverses mides i formes. En aquell moment, en Toni es va fixar en les mans de la noia. Tenia la pell molt clara, gairebé completament blanca. Amb els seus dits prims, aguantava a la mà esquerra una paleta d’una fusta idèntica a la del cavallet on reposaven els mateixos colors que hi havia representats al llenç. Amb la mà dreta, però, agafava un pinzell que semblava estar totalment a mercè dels moviments impredictibles de la noia. Ella movia el braç i el canell sobre el quadre, tot pintant-lo de diverses tonalitats, mentre intercalava aquests desplaçaments amb pauses que prenia estratègicament per mirar detingudament l’obra i assegurar la seva perfecció desordenada.
En Toni es va quedar mirant-la durant hores i hores, durant el transcurs de les quals semblava no acabar mai amb el que estava pintant. Finalment, la noia se’n va anar, havent recollit les seves pertinences i desapareixent entre els arbres dels carrers i els blocs de pisos i oficines. El Toni, en aquell instant, es va adonar que havia estat tanta estona fora que havia començat a pondre's el sol. Es va aixecar del banc i va encaminar-se cap a casa seva. Va reflexionar sobre si la noia estava orgullosa o si, per contra, se sentia insatisfeta amb la seva obra. Se n’havia anat perquè havia acabat amb el quadre o se li havia fet massa tard i, decebuda, no havia pogut complir amb el seu objectiu? Va acabar responent-se a si mateix que potser mai ho sabria, però això no l'amoïnava.
Caminava lentament, no com si volgués prolongar encara més la seva sortida, sinó que més aviat no estava fixant-se gaire en el seu ritme. Abans de girar la cantonada i deixar de banda totalment el parc, però, va mirar cap enrere, albirant per últim cop la noia que pintava al parc. Uns segons després, va continuar el seu camí. “Potser sí que tindré fills, algun dia.”, va pensar llavors en Toni.
