Aquella nit, en Toni no va dormir gens. Fins i tot, va treure les piles al rellotge de la tauleta situada al costat del seu llit, que tenia programat amb una alarma a dos quarts de sis de la matinada, per tal que no sonés l’endemà. Volia aprofitar el que li quedava de dia, evitar tancar els ulls per no perdre's ni un segon del poc temps que quedava de dissabte. En Toni creia que, en el transcurs d’aquells moments, estava recuperant tot el temps que havia perdut en mantenir-se ocupat. Va menjar i beure tant com va voler sense sentir cap remordiment, i posteriorment va gosar deixar els plats amb restes orgàniques a la taula que en altres ocasions havia netejat amb tanta cura. També es va negar a avançar en cap tasca de les que li havien encomanat a la feina; en comptes d’això, es va dedicar a pensar en la noia de cabells negres del parc. Era el primer cop que el desconcert, la intriga, el misteri, i en general el fet de no tenir el control, l’excitava. Tenia ganes de ser sorprès, que algú o algun fet inesperat interrompés miraculosament el transcurs de la seva vida.



Unes hores després d’arribar a casa, però, tot i que van semblar-li pocs minuts, va adonar-se que el sol ja estava sortint. No havia aclucat l’ull en tota la nit, i no volia fer-ho; no era capaç de pensar en res més que en la pintora. La resta del dia es va transformar en una espera impacient fins que arribés una hora raonable per tornar al parc i veure la noia un cop més. Així que van ser les nou del matí, es va posar dret, més decidit que mai, per començar l’últim dia del cap de setmana.



Es va preparar una infusió sorprenentment elaborada d’hibisc, cúrcuma i gingebre, de la qual va gaudir pacientment assegut a la cadira del terrat, mentre veia com el sol es movia cap al centre del cel en direcció a l’oest. A continuació, va deixar la tassa que tot just havia fet servir a l’aigüera, posposant-ne indefinidament la neteja. Seguidament, va escollir amb il·lusió la roba que es posaria per anar a veure la noia aquella mateixa tarda, amb la que es va vestir després d’una llarga i plàcida dutxa que va haver de finalitzar a contracor.



Així, va anar matant el temps amb accions de l’estil. Empenyia cap a un racó obscur de la seva ment, al qual evitava fer gaire cas, la qüestió de si la utilitat de les seves activitats recents era menor —o pitjor encara: igual— que les que duia a terme abans, quan seguia l’art de mantenir-se ocupat. Ell, però, volia pensar que era major. Desitjava personificar una versió innovadora i millorada d’ell mateix abans de trobar-se amb la noia artista. Per aquest motiu, quan van deixar de venir-li al cap noves idees, va decidir posicionar-se davant el mirall i intentar construir una mena de guió mental que utilitzaria per reforçar aquesta nova i optimitzada perspectiva de la seva persona. Va intentar predir com seria el transcurs de la conversa: les preguntes que ella tindria i com respondria; les qüestions que ell li proposaria, tot evitant ser massa intrusiu; algun tipus d’escapisme oral que faria servir en cas que el diàleg es tornés incòmode, i altres disputes personals semblants.



En Toni no se n’adonava, però, que obviava la possibilitat que, en arribar al parc, encara que hi anés a la mateixa hora que el dia anterior, la noia no hi fos. Sigui aquest fet una intenció inconscient de la seva ment o un producte de la seva genuïna i innocent il·lusió, en tocar les sis de la tarda, va sortir de casa en direcció al parc. Es va plantejar que l’ascensor fos la millor solució per estalviar temps, però dubtós de la seva capacitat per aguantar-se els nervis mentre esperava pacientment a arribar fins al final del trajecte, va acabar utilitzant les escales, baixant els graons de dos en dos.



Un cop al carrer, va experimentar com la seva vida es tornava un paradís d’alegria i optimisme quan va notar el contrast del sol brillant i els colors exteriors en contraposició a les bombetes LED de llum freda del seu pis i els seus mobles del color de la pedra i el carbó. Sentia que romandre fora de casa era allò que havia estat destinat a fer des del moment que va néixer. Apreciava veure les vides dels altres passar davant la seva. Podia veure gent que seia en alguns bancs i altra que tornava a casa després de fer la compra, entre altres situacions externes específiques que en Toni creia ser capaç de distingir guiant-se per característiques com el vestuari, els objectes que portaven agafats a les mans, i el ritme amb el qual es movien els vianants.



El camí cap al parc semblava haver-se tornat l’escenari d’un conte infantil de fantasia. Si d’aquest conte se’n fes una adaptació a la televisió, va pensar en Toni, la banda sonora seria una mescla de les rialles dels nens que passen corrent i el cant dels ocells, tot barrejat amb una melodia plàcida i aguda de violins i flauta travessera. Malgrat això, en arribar al seu destí, va veure desaparèixer sobtadament els seus desitjos. Efectivament, la pintora no hi era.



Va entrar al parc, desesperat, volent comprovar la possibilitat que la pintora estigués amagada en un lloc on ell, per culpa d’algun element de l’entorn, no pogués veure-la. Tot i això, fins i tot en Toni havia de reconèixer que era impossible que, en la plaça plana i ampla sense cap obstacle per a la vista on es trobava el parc, era impossible que no hagués sigut capaç de trobar la noia. Per això, va decidir aviat que no valia la pena insistir-hi més. Li quedava una última opció, però; una única oportunitat per poder trobar-se amb ella.



Recordava exactament en quin carrer i en quina posició estava el darrer cop que la va veure. Es va col·locar, llavors, en aquell lloc exacte, mirant enrere de la mateixa forma. Allà, la va visualitzar barrejant-se entre els edificis urbans, alts i drets, i la llum taronja del sol ponent-se. Gràcies a això, va poder seguir el mateix camí que ella, i, eventualment, va arribar a una casa blanca, plena de taques de pintura gegants de formes i colors variats. Destacava entre tots els altres domicilis del barri. Tenia una enorme porta doble, centrada entre dues grans finestres. Era, clarament, la llar de la noia artista. Malgrat aquesta esplendor, els finestrals estaven tapats amb fustes i claus, prohibint el pas a la llum de l’exterior. En Toni es va apropar a la porta i, en intentar obrir-la, la porta va sortir del marc, caient inevitablement a terra. Ell, malgrat que força casualment, va esquivar l’objecte, i va descobrir a través de l’entrada una paret de maons pintada totalment de negre, que impedia el pas a l’interior de l’edifici.



Milers de preguntes li passaven pel cap, totes al mateix temps i sense deixar espai per a cap de les seves possibles respostes. Estava completament desconcertat, alhora que preocupat. En el fons, però, el que sentia era decepció. Novament, s’havia deixat portar pels superflus plaers dels ideals d’una vida no atrafegada. Un cop més, havia de tornar a casa seva a fer veure que l’art de mantenir-se ocupat era prou per a ell. De camí al lloc que era, suposadament, la seva llar, es va adonar que, havent arribat a aquest punt d’ingenuïtat, no hi havia escapatòria, i es va veure obligat a reconèixer les seves fòbies. Tenia una por irracional a sortir del camí de línies rectes i paral·leles que dirigia la seva vida. Quan gosava escapar-ne, era capaç d’apreciar la impredictibilitat del que podia succeir-li. “Què faré quan m’ataqui el meu entorn?” Pensava, a més d’altres qüestions d’una naturalesa similar. Sovint, aconseguia contestar-se a si mateix dient-se que no calia descobrir la temible resposta a aquesta pregunta si no se separava d’entre les línies paral·leles. Dia rere dia, l’espai entre aquestes es feia cada cop més estret, fins que, en un tancar i obrir els ulls, es veia sense poder respirar. Llavors, no tenia on romandre: ni fora ni dins de les línies. En Toni era incapaç, però, de notar com els moments d’ofec coincidien amb les seves sobtades aventures; per exemple, la de la noia que pintava al parc.



En arribar a casa, es va sorprendre en veure que la seva bústia hi havia un petit paquet que ell no recordava haver demanat. No sabia per què, però sentia que, en allò que havia rebut, es trobava la resposta a totes les seves preguntes. Va treure les claus de la butxaca i va obrir amb presses la bústia. Un cop oberta, va treure el paquet. Al costat més gran, estava escrita la seva adreça, però no va ser capaç de trobar la del remitent. El paquet estava embolicat amb un paper fi de color cartró. Va treure’n l'embolcall, el va arrugar i va llençar-ne la bola resultant a terra. Va revelar una llibreta negra, que era l’únic objecte que constituïa el contingut del paquet. Va passar les pàgines, més desesperat que mai, i en una situada aproximadament a la part mitjana del conjunt de papers, es podien llegir en majúscules i ocupant tot l’espai del paper les paraules “AQUÍ POTS TROBAR-ME.”. Al revers del full, hi havia dibuixades amb tinta vermella unes línies interconnectades que semblaven seguir el contorn d’alguna mena de laberint.



El Toni va experimentar, llavors, com les seves esperances de fugida tornaven a cobrir cada part del seu cos en un últim alè de supervivència.