Després de tancar la trapa, el cor em bategava tan fort que em feia mal l'oïda. Increïblement, vaig aconseguir mantenir la calma. Quan la família va entrar, vaig aprofitar per baixar amb l’excusa per agafar i pujar l’equipatge que encara hi tenia al cotxe. La Nina, amb la seva mirada de falcó, em va preguntar si havia acabat les feines específiques que m’havia encarregat. Li vaig ensenyar la casa, brillant i polida, amagant el tremolor de les meves mans.



—Ets eficient, Millie. M’agrada —. Com que avui hem tingut un dia fantàstic de compres a la ciutat, volem que sopis amb nosaltres. Ens agradaria conèixer-te millor.



M'hi vaig negar al principi, per respecte i per por, però la insistència de la Lily i els somriures de la Nina em van acabar convencent. Ens vam assentar a la taula amb tot el sopar preparat i servit. L’Unai, com sempre, tallava la carn amb una precisió quirúrgica, gairebé sense fer soroll amb el ganivet contra el plat.



—Parla’ns dels teus orígens, de la teva família Millie —va demanar la Nina—.



Vaig respirar fons. Recordar-los em feia mal, però no tenia més remei que obeir.



—Els meus pares eren d’origen alemany —vaig començar—. El meu pare es deia Anthony. Un home i pare excel·lent, molt justicier. Tenia grans coneixements en el sector comercial, però en el seu temps lliure jugava al tarot amb nosaltres. Sempre deia les veritats, no es callava mai res, a més si ell feia alguna cosa malament o nosaltres, ell feia maldicions o conjurs que es complien, per exemple, hi havia vegades que plovia 2 o més dies, llavors ell feia que plogués només un dia sencer i aixi no plouria el dia seguent, o que si ens trobàven malament i justament aquell moment no podiem anar al metge, ens conjuraba uns conjurs que ens feien millor i més forts.



Després hi és la meva mare, l’Emma, la persona més bondadosa del món i que he conegut al llarg de la meva vida. Ella em va ensenyar a somriure davant els problemes. Era creativa, li encantava decorar, donar-nos felicitat... Els pares sempre ens sorprenien amb un sopar especial o una joguina nova… Érem una família molt unida, juntament amb la meva germana Selma, una noia molt encantadora i amb uns cabells ben arrissats…

De sobte, Unai va deixar anar una tos seca i violenta, com si s’hagués escanyat amb el vi. Es va posar una mà a la boca, mirant-me amb una intensitat que em va fer niar el ventre. Després de recuperar el pols, va preguntar amb veu gelida:

—I on són ara, els teus pares?

—El meu pare... va morir fa nou anys en un accident de trànsit —vaig dir, abaixant la mirada—. Però va ser estrany. El cotxe hi era, però el seu cos no va aparèixer mai. El van donar per mort al cap d’un temps perquè no hi havia cap pista. I la meva mare va morir fa sis anys, de malaltia. I malauradament no tenim més familia.



La sala es va quedar en un silenci sepulcral. L’Unai va deixar de menjar. No va dir res més, però vaig notar com intercanvia una mirada ràpida i pesant amb la Nina. Vam acabar de sopar i ja ha acabat un altre dia, amb noves incògnites sobre aquesta família.



Va passar una setmana. La familia es mostra més amable que mai, però jo vivia en un estat de terror constant. Cada vegada que passava per sobre de la catifa de la bugaderia, sento la fredor d'aquell soterrani pujant-me per les botes. Però el pitjor era la nit.



El sol desapareixia i la casa Winchester es transformava. Ja no era el silenci sepulcral dels primers dies; ara escoltaven sorolls de rascades a les parets. I el riure... el riure de la Lily. No era el riure d'una nena de deu anys. Era una rialla roncada, tètrica, que ressonava pels passadissos mentre corria com si jugués amb algú que jo no podia veure.



Jo no ho sabia, però el meu pare no era mort. Era allà baix, en un coma profund, servint de dipòsit vivent. L’Unai, l'antic soci que l'havia traït, el mantenia amb vida per un motiu sinistre: necessitava la seva sang per comprovar la meva identitat i trencar la maledicció que el meu pare, abans de caure gràcies a la familia Winchester, havia llançat sobre ells. Una maledicció que deia que el fill d'aquell qui l'havia traït patiria el mateix dolor que ell havia causat. Una maledicció que només despertava a la nit, transformant la dolça Lily en un monstre i consumint la salut de qualsevol que portés la sang dels Winchester.



Les pastilles que la Nina em donava no eren per curar-me. Eren per mantenir-me sedada i per garantitzar que un verí feia el seu efecte.



La nit de l'intent d'escapada, la lluna semblava un tall de ganivet al cel. Vaig decidir que no podia esperar més. Tenia la bossa preparada i el cor a la gola. Però quan vaig intentar posar-me de peu, les cames em van fallar. El medicament de la Nina... ja no era només una pastilla; era plom a les meves venes.



Vaig arrossegar-me pel passadís, suant fred, fins a la bugaderia. Volia veure’l un últim cop. Volia treure el meu pare d’aquell infern. Però en obrir la trapa, la llum es va encendre de cop.



—T’havíem dit que et cuidaríem, Millie —la veu de la Nina va sonar a la meva esquena, dolça i letal.



Darrere d’ella, l’Unai sostenia una xeringa. Al seu costat, la Lily em mirava amb aquells ulls grisos, buits de qualsevol humanitat.



—El teu pare ens va prendre la pau amb les seves paraules de tarot i malediccions —va dir l’Unai, apropant-se—. Va maleir la meva dona i la meva filla. Ens va dir que el seu dolor seria el nostre. Però la sang ho cura tot, Millie. Només necessitem confirmar que la teva era la seva. I ara que ho sabem... ja no ens fas falta.



Vaig intentar cridar, però el bisturí es va clavar al meu coll. El món es va tornar borrós. L'últim que vaig veure va ser el rostre del meu pare al soterrani, els seus ulls fixos en el sostre, mentre la vida se m'escapa entre els dits. La maledicció s'havia complert, però no com jo esperava: jo moria a mans dels qui ell havia intentat castigar.



Va passar el temps, i El funeral va ser d'una elegància ofensiva. Un cotxe negre de luxe, flors blanques caríssimes i tres figures vestides de dol impecable: l'Unai, la Nina i la Lily. Davant del poble, eren la viva imatge de la desolació per la pèrdua de la seva "estimada" assistenta.



I van veure a una Noia tristona que era al costat del taüt, la familia la reconeix pels seus cabells arrissats, i li van donar una carta lamentant la pèrdua de la Millie Harper.



Dies després, a la mansió Winchester, la pols s'havia assentat i la catifa de la bugaderia tornava a estar al seu lloc, immòbil.



Sona el timbre de la porta principal. La Nina obre amb el seu somriure de mel. Al llindar de la porta, hi ha una noia jove, de disset anys, amb una maleta petita i els ulls plens de por i esperança.



—Hola —diu la noia amb veu tremolosa—. Soc la Selma. He llegit la vostra sol·licitud i Vinc per la feina... La Nina s'inclina cap endavant, li acaricia la galta amb un gest gairebé maternal i es fa a un costat per deixar-la passar.



—Benvinguda a casa, Selma. Estàvem esperant-te.



Darrere d'ella, al fons del passadís, la Lily somriu a la foscor. I una nova Harper comença a treballar.