CAPÍTOL 2



A poc a poc faig migues amb els membres de la família.



Amb la Nina i amb la Lily puc parlar amb naturalitat, gairebé sense pensar-hi. La Nina m’inclou en converses trivials, em pregunta què opino del menjar, de les flors del jardí, de detalls insignificants que omplen el silenci d’aquesta casa massa ordenada. Sempre va impecable, sempre somriu, i tot i així tinc la sensació que cada gest seu està calculat.



—Millie, tu també tens família? —em pregunta un matí mentre es posa les arracades davant del miral.



—Només la meva germana —responc—. La Selma.



—Tingues-la a prop —diu amb veu dolça—. La família ho és tot.



No sé per què, però aquella frase em deixa una sensació estranya al pit.



La Lily, en canvi, s’ha acostumat a la meva presència com si sempre hagués format part de la casa.



—Quan sigui gran, vull viure aquí per sempre —em diu un dia, asseguda a terra—. La casa ens protegeix. No sé què respondre.

Però amb Unai, tot és diferent. Unai Winchester — o Umar, com li diu la gent del poble— un home respectat. Admirat. Treballa en el sector de l’energia i els recursos naturals. El petroli i el gas li donen poder, diners i influència. És propietari de grans extensions de terreny d’on s’extreuen combustibles fòssils, i el seu nom va lligat a l’èxit i al progrés. Comença des de baix, això diu tothom. Passa fam, sacrifica-ho tot, arriba a la cima i el poble l’estima com si fos un heroi.



No aconsegueixo tenir cap conversa amb ell. Al matí surt de casa molt d’hora, amb les primeres llums del dia, i a la tarda, quan ja hi és, s’asseu a la seva butaca preferida amb el diari de la setmana. M’han avisat que és millor no molestar-lo. Que aquella estona és la seva hora sagrada: el moment en què gaudeix del capvespre en silenci, observant com la llum s’apaga darrere de les finestres del gran saló. Sembla tranquil. Però el silenci que l’envolta pesa massa.



La casa té dues plantes, però és gran, elegant, gairebé majestuosa. Els passadissos són llargs, les parets estan plenes de quadres antics i el terra de fusta cruix lleument sota els peus. Tot és net, polit, perfecte. Massa perfecte.



Per recuperar-me del cansament constant, em preparo una infusió de gingebre i cúrcuma.

Les pastilles que em dona la Nina funcionen bé al principi: em treuen el dolor i em deixen una energia estranya, gairebé artificial. Però després arriba una mena de ressaca, com si el cos hagués de pagar un preu per haver-se sentit bé. Amb la infusió, en canvi, el malestar es desfà lentament, i torno a sentir que el cos és meu.



Ja fa un mes que treballo a la casa, i per primer cop en molt de temps puc enviar diners a algú. A la Selma, la meva germana petita.



Li escric cartes sempre que puc. A dins hi poso bitllets doblegats amb cura i unes quantes línies preguntant-li com està. Té disset anys i viu amb una amiga seva; els pares d’ella la van acollir quan jo vaig desaparèixer de la seva vida. Li envio diners perquè pugui ajudar amb les despeses de la casa, perquè no passi gana, perquè no se senti sola.



La Selma sempre em pregunta en què treballo per guanyar tant. No li ho dic. És un secret. Encara que volgués descobrir on soc, seria gairebé impossible: visc en una altra ciutat, en un poble on tot passa pel mateix lloc. Les cartes i els paquets arriben a l’oficina de correus, i normalment és el dependent qui truca a la família Winchester perquè vagin a recollir-los. Aquí, tot passa per ells.



Però un dia, em va tocar a mi anar a buscar les cartes. La família ha sortit de viatge familiar i no tornaran fins al vespre, així que em donen permís perquè m’encarregui jo mateixa de la recollida. A l’oficina de correus hi ha poca gent. Mentre espero el meu torn, escolto sense voler una conversa entre dues dones grans.



—Netejant la casa i, movent una catifa enorme de la bugaderia, descobreixen un soterrani just a sota —diu una d’elles en veu baixa.



—Un soterrani? —respon l’altra, sorpresa.



No arribo a sentir res més. El dependent diu el meu nom i m’acosto al taulell. Agafo les cartes i marxo, però la frase se m’ha quedat clavada al cap. Un soterrani sota la bugaderia. Una catifa. Una porta amagada.



Quan surto al carrer, tinc la sensació que alguna cosa acaba de canviar, encara que encara no sé exactament què.



Les nits continuen sent difícils. El dolor al cos va i ve. Em desperto amb la sensació de no haver descansat gens, com si algú m’hagués observat durant hores. De vegades sento passos lleugers al passadís. Altres vegades, només el silenci, dens i opressiu.



Recordo el meu pare, l’Enric. Un home just, honrat. Recordo el seu cos estès a l’asfalt. Recordo l’home que el va matar. I recordo com, anys després, jo el vaig atropellar. Quatre anys de presó. Quatre anys sense llibertat. Quatre anys pensant que el passat havia quedat enrere.



Una tarda, mentre netejo la bugaderia, m’adono que hi ha una catifa gran col·locada al mig del terra. No hi ha cap altre lloc de la casa amb una catifa així. Mentre escombro, recordo de cop les paraules d’aquella dona a l’oficina de correus: un soterrani sota la bugaderia, amagat sota una catifa. La curiositat em rosega.



Aixeco la catifa amb esforç i, a sota, el terra està ple de pols. Netejo bruscament amb l’escombra fins que apareix una trapa metàl·lica. Al centre hi ha un pany rodó, un pomo encastat al ferro, pensat per obrir des de dalt.



Em quedo quieta uns segons. Sé que no hauria de fer-ho. Agafo el pom i l’estiro.



La trapa del soterrani s’obre amb un cruixit sec. Un corrent d’aire fred em puja per les cames. A sota, només foscor. Baixo amb compte per una escala estreta. L’aire és humit. La llum és tènue i tremolosa. A cada pas, tinc la sensació que la casa m’observa. Quan arribo a baix, el temps sembla aturar-se.



Hi ha un cos. Un home estirat sobre una estructura metàl·lica, connectat a tubs i màquines que emeten un brunzit suau. El pit s’aixeca i baixa lentament. Respira. Els ulls estan oberts, però no em miren. Estan buits, fixos en algun punt que no puc veure.



Em porto una mà a la boca per no cridar. El pànic m’envaeix de cop. Pujo les escales gairebé sense respirar. A la bugaderia, baixo la trapa amb cura, fins que encaixa al seu lloc amb un soroll sec. Torno a estendre la catifa gran, l’alliso amb les mans tremoloses i netejo ràpidament qualsevol rastre de pols. Tot queda com abans. Massa normal.



M’escolto el silenci. Ningú no sembla haver-se adonat de res.



Quan surto de la bugaderia, sento un soroll llunyà. Un cotxe que s’acosta lentament pel camí de grava. El cor se m’accelera. Sé que són ells, però em nego a creure-ho. M’han dit que no tornarien fins a la nit.



No hi ha temps per pensar. Em dirigeixo al saló i m’assec al sofà, amb les mans sobre les cames, intentant controlar la respiració. Al cap de pocs segons, la porta principal s’obre. Les veus de la família omplen la casa com si res no hagués passat.



—Ja som aquí —diu la Nina, amb la seva veu dolça.



La Lily riu i corre pel passadís. L’Unai entra darrere, silenciós, amb el mateix rostre impassible de sempre. Tot torna a semblar normal.



Però jo sé que no ho és. I sé que, a partir d’ara, res no tornarà a ser igual.