Parla’m de tu, Millie.

Nina Winchester s’inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé gaire de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d’allargar el braç per notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

Respiro profundament abans de parlar. Em dic Millie Harper, tinc vint-i-dos anys i busco feina estable com a assistent domèstica. No ho dic, però fa setmanes que visc al meu cotxe. Dormir en un seient amb una manta fina sobre les cames no és precisament còmode. Quan vaig veure l’anunci dels Winchester, una família rica que buscava algú per tenir cura la casa, vaig sentir que potser era la meva última oportunitat de començar de nou.

—Tens experiència prèvia en feines de servei? —pregunta Nina amb una veu suau però tallant, com si cada paraula estigués feta per tallar l’aire.

—Sí, senyora. He treballat en dues cases més —responc, intentant sonar segura.

Ella somriu, però és un somriure controlat, fred, d’aquells que no arriben mai als ulls.

El seu marit, Unai Winchester, seu a l’altra banda del saló, rere un diari que no llegeix. No cal mirar-lo gaire per saber que és l’autoritat real d’aquella casa. Té els cabells foscos, el rostre angulós i l'envolta un silenci tan dens que sembla que l’aire s’espesseixi al seu voltant. Porta un rellotge d’acer al canell, i cada moviment seu és precís, metòdic.

Passa un temps mentre la família decideix si és bona opció donar-li el lloc de treball a la Millie i li comunica després de molts murmuris.

—Doncs Millie, després de pensar-ho una estona, creiem que ets la indicada per fer la feina com a assistent domèstica — diu la Nina.

Em poso molt contenta però l'alegria dura poc a causa del silenci que s'ha produït en un instant i ells m’indiquen que els segueixi fins a la planta superior, a mesura que hi pujo les escales noto que el cor em batega fort. Els passadissos són llargs, coberts de quadres d’ancestres que semblen observar-me amb indiferència.

Tot és d’un ordre escrupolós, sense un sol detall fora de lloc. A cada racó hi ha olor de cera, de fusta, d’una calma massa controlada per ser natural.

La meva habitació és petita però acollidora. Hi ha una finestra amb cortines de lli, un llit impecablement fet i un petit armari buit.

—Ens agrada cuidar de la gent que ens cuida —diu Nina amb aquell somriure suau i distant.

Els primers dies passen amb normalitat. Em llevo d’hora, preparo l’esmorzar, netejo, planxo i endreço. No és gaire diferent del que he fet en altres cases, però aquí hi ha alguna cosa diferent. Els Winchester sempre semblen interpretar un paper. Unai és seriós, reservat, però fa exactament allò que s’espera d’un pare i d’un marit: treballa, paga, calla. La seva presència és tan silenciosa que fins i tot el tic-tac del rellotge sembla demanar permís per sonar. Nina, en canvi, és un mirall de sofisticació. Sempre perfecta, sempre amable, però sota la seva veu dolça s’hi amaga una tensió que no sé descriure.

I després hi ha la seva filla, Lily. Té deu anys i uns ulls grisos que brillen d’il·lusió. Durant el dia és encantadora: em segueix, m’explica històries inventades, em pregunta si tinc germans. Però a la nit, quan passo pel seu passadís, noto que la seva porta està mig oberta i, per un instant, em sembla veure la seva silueta quieta davant del mirall. A vegades diu alguna cosa, com si parlés sola.

Des de la segona setmana començo a trobar-me estranya. Em desperto amb el cos adolorit, com si hagués fet exercici intens. Sento els músculs tensos i una pressió lleu darrere dels ulls. M’autoconvenço que és el cansament. Però el dolor no marxa, només s’amaga unes hores i després torna.

Una tarda, mentre estic desparant la taula, Nina em mira amb preocupació.

—Et veig una mica pàl·lida, Millie. Potser t’estàs refredant. Et portaràs malament si et cuido?

–riu, i surt de la cuina.

Torna amb una tassa de te i un petit blíster de pastilles blanques. —Pren-te’n una. Et farà sentir millor.

Ho faig sense pensar-m’ho gaire. L’endemà em sento com nova, sense dolor, amb una energia estranya però agradable. Treballo sense parar, fins i tot Lily em diu que semblo “més viva”. Em sento gairebé feliç, com si el pes que duia a sobre s’hagués evaporat.

Però a la nit torno a notar alguna cosa. No és el mateix dolor, sinó una sensació diferent, com si alguna cosa dins del meu cos es mogués molt lentament, sense permís. Quan tanco els ulls, tinc la sensació que la casa respira amb mi.

Amb els dies, la rutina s’estableix. Nina parla amb mi mentre es pinta les ungles, em demana consells trivials com si fóssim amigues. Unai em tracta amb cortesia distant. I Lily, la dolça Lily, em fa dibuixos i em deixa petites notes a la porta amb cors de paper retallat. Però de nit sento els seus passos. Lleugers, exactes. Una vegada vaig veure la seva ombra parada davant la meva porta. Quan la vaig obrir, només hi havia silenci.

El dolor del cos torna, cada vegada més subtil, més profund. I cada cop que Nina em dona una altra pastilla, em convenç que és només un refredat que no acabo de superar. Jo la crec, perquè no vull perdre aquesta vida nova, aquesta seguretat.

Tot i així, hi ha moments en què la perfecció d’aquesta casa em sembla falsa, com una fotografia massa retocada.

Unai, amb la seva mirada severa, Nina amb la seva veu de mel, i Lily amb aquella cara d’àngel que, quan creu que ningú la veu, es transforma en una expressió fosca i buida.

Una nit desperto amb un dolor al pit tan intens que em costa respirar. Sento el cor bategar lentament, com si volgués rendir-se. M’aixeco per demanar ajuda, però abans que pugui sortir de l’habitació, veig per l’escletxa de la porta una ombra quieta. És petita, fràgil. La reconec pel seu cabell ros. Lily.

S’està allà, mirant-me sense dir res, amb els ulls il·luminats per la llum tènue del passadís. I aleshores, com si fos el més natural del món, somriu. Un somriure lent, estrany, que em fa glaçar la sang.

Tanco la porta de cop i m’amago sota les mantes. Aquella nit no dormo. I per primer cop, em pregunto si he comès un error quedant-me en aquesta casa.