L’Amy… L’Amy! On pot ser? Com ha pogut desaparèixer? La Millie comença a tremolar i a plorar desconsoladament, però els pares estan tan tristos que ni tan sols poden moure’s. Es queden quiets al seu lloc durant un temps. Ningú no sap quantes hores han passat, però la claror dels primers raigs de sol de la matinada indiquen que ja fa una bona estona que estan en la mateixa posició i que cap dels tres personatges s’ha mogut mínimament.
Decideixo tancar la porta amb pany i enviar la Millie al llit. L’endemà, la Millie es lleva plorant: havia somiat que l’Amy havia desaparegut. Quan comença a estar més desperta plora amb més ganes, recordant que és veritat. Uns moments després, la Millie decideix deixar de ser egoista i mantenir-se en el seu propi dolor i decideix posar-se a pensar com s’hauria de sentir l’Amy en aquests moments. La pantalla es torna blanca, com si simbolitzés un gran núvol sobre el cap de la Millie. Ella s’imagina una Amy encara malalta, però amb ulls porucs i expectants, amb un cos tremolant de fred. Amb aquella imatge al cap, de sobte apareixen més opcions per continuar la partida; quedar-se a casa amb els pares, anar a buscar a l’Amy, reportar la seva desaparició a la policia (si no ho havien fet abans els pares)…
Em decideixo per anar a buscar-la, això no pot acabar així! Vesteixo la Millie, faig que agafi algunes medecines del calaix “per si troba l’Amy” i surt al carrer. No diu res als pares quan els veu dormint al sofà, quasi en la mateixa posició que el dia anterior. Sap que és un mite que s’hagi d’esperar un temps concret abans de reportar la desaparició d’algú.
És per això que el primer que faig és teletransportar-la a la comissaria. Quan entra dins, es troba amb una gran afluència de gent, asseguts, esperant per ser atesos. De nou, em surten dues opcions més a la pantalla. En primer lloc, anar-hi en un altre moment quan no sigui tan plena la comisaria i començar-la a buscar pel meu compte o bé esperar-me i fer cua. En segon lloc, esperar-me fins a ser atesa tot i no saber quant de temps passarà fins que arribi el meu torn. Em decideixo per la segona; si la busco jo sola serà més difícil trobar-la que no si compto amb l’ajut dels policies.
La Millie s’espera allà asseguda durant unes hores que semblen infinites. Les mans li tremolen i no pot deixar de pensar en els pares i en l’Amy. Arriba el moment en què anuncien el seu torn i la Millie s’aixeca tan de pressa de la cadira que fins i tot es mareja una mica. Condueixo la Millie cap a la recepció i la faig interactuar amb l’NPC del policia que l’està esperant. Mantenen un breu diàleg durant el qual la Millie li explica que la seva germana està desapareguda i el policia li fa una sèrie de preguntes que el videojoc em fa respondre a mi (només tens tres cors per respondre-ho correctament i si t’equivoques les canvien i has de començar de nou): quant temps fa que l’Amy està desapareguda, la seva edat, trets físics… Passada una estona el policia li diu que necessita que els tutors legals estiguin presents per tal d’efectuar la denúncia de desaparició i per fer-los més preguntes que la Millie no podria respondre (dades mèdiques, antecedents, entorn social i rutines…). Condueixo la Millie a casa de nou, però de sobte la pantalla s’enfosqueix i dedueixo que s’ha acabat la bateria de l’ordinador. El poso a carregar mentre penso com actuaria jo o quins serien els meus sentiments si estigués passant per aquesta situació. Jo també tinc una germana petita i només d’imaginar-me que li pogués passar això a ella, desaparèixer sense cap explicació aparent, sense cap avís,, en un marge de temps tan curt i sent tan petita… se’m trenca el cor. Surto de la meva habitació mig ofegada i travesso el passadís fins a arribar a la seva habitació. Obro la porta, ella em somriu i jo l’abraço. Ella m’explica com li ha anat el dia a classe i, un cop ha acabat de parlar, jo li explico una mica per sobre el videojoc a què estic jugant últimament, de nom: “MISSING SIS”. Arribo per fi a la part on m’he quedat jo i ella em somriu i m’abraça mentre em diu a l’orella dolçament; “Estic segura que no pot acabar així, que les coses milloraran per aquella familia. Trobo horriblement injust que a les persones tan bones com la Millie els passin coses tan terribles i que hagi d’estar constantment lluitant i patint. El món ja ha estat prou cruel amb aquesta noia i la seva família, no pot desaparèixer, a més, la seva única llum, l’Amy”. I tot seguit em besa la galta mentre em diu a cau d’orella les paraules més maques del món per a qualsevol germana gran “T’estimo”.
Unes hores després l’ordinador ja està carregat i torno a encendre’l. Inicio sessió a l’Steam i obro el joc. Encara sort que funciona amb un sistema d’autosave automàtic i puc continuar des del punt on ho he deixat.
La pantalla es prepara i es genera la imatge de la Millie a comisaria. La guio cap a fora, per tal de buscar l’Amy en un alre lloc o comprovar si els pares estan bé. I com si la meva germana ho hagués visionat, a la porta de comissaria hi trobo l’Amy, que a cuitacorrents (com si la perseguís el diable) va cap a la Millie i l’abraça amb tanta força que es pot observar –quan comença la curta cinemàtica– com la seva cara es contrau en una expressió d’eufòria i dolor simultanis. De sobte a la pantalla cemmça un diàleg innteractiu, on deixa escollir entre les següents opcions: On eres? Per què vas marxar? Estaves sola o acompanayada? Com m’has trobat? Com et trobes? Estàs ferida?
Em decideixo per la segona i l’Amy em contesta que s’havia escapat de casa perquè trobava que només era una càrrega per als pares i per a mi, però que no havia pogut estar fora durant gaire temps perqùe se sentia sola i marejada, no havia begut ni menjat res i tenia la sensació que es moriria i estava espantada. La Millie s’ajup per abraçar-la amb força i es queden així durant una estona. La cinemàtica s’acaba i el primer que faig és eixugar-me les llàgrimes abans de continuar amb el joc. Tot seguit, obro l’inventari i n’extrec les medecines, la qual cosa fa pujar la salut de l’Amy de manera considerable (d’un 30% a un 75%) i torno a entrar a comissaria per avisar que la denúncia és innecesària, que l’Amy ja és a casa. Que la Millie ja l’ha trobat. O millor, que l’Amy l’ha trobat a ella.
L’Amy em somriu i em diu que, de veritat, ho sent moltíssim mentre mira a terra, amb els ulls encara plorosos. El policia s’apropa i li diu que vagi amb compte, que no hi ha tresor més gran i valuós com l’amor d’una germana. L’Amy plora, alleujada d’haver-se retrobat amb la Millie. Moments més tard, decideixen tornar a casa i es troben que els pares estan asseguts a la taula, posant-se d’acord per a trucar a tota la seva llista de contactes per tal de trobar l’Amy. Quan apareixen elles dues per la porta, els pares s’aixequen corrents i l'abracen amb força i emoció.
Fi de partida. La pantalla es posa en blanc i apareixen les paraules:
“Al món hi conviuen moltes persones. Cada una neix i segons després ja se li adjudica la nacionalitat d’un país, una ètnia, un recorregut històric, cultura, nom i cognoms, una situació econòmica concreta, una família… És injust, però al mateix temps és una cosa tan automàtica i tan buida… és burocràcia pura. Gran part de la vida i dels seus condicionants d’aquell nounat està decidida al cap de cinc minuts d’haver començat a respirar. A vegades no és justa, ni és fàcil i pots creure que no val la pena, que estàs sol i que mai no deixaràs de sentir-te així, però no és cert. La família que no esculls –amics, mascotes…–, experiències, persones, paraules, aficions, la cultura, els paisatges… tot això val la pena viure-ho i, al cap i a la fi, no cal res més. Els savis diuen que la veritable felicitat es troba en aquells petits moments que et fan somriure, aquells que recordes fins als últims sospirs abans de morir. Esperem que us hagi agradat el joc, hem intentat fer una representació del que per a nosaltres és la vida representant-ho en una família que no està passant per un bon moment, però que, al cap i a la fi, l’immens amor que es tenen aquelles dues germanes fa que la llum al final del camí sigui més enlluernadora i reconfortant. Atentament, l’equip de ELEMENTGAMES”.
