Un cop he completat tots els requisits necessaris per desbloquejar la missió, la pantalla canvia i comença una cinemàtica. En aquesta es veu la Millie davant del mirall del bany, preparant-se mentalment per al que està a punt de fer. La càmera fa zoom lentament mentre ella es mira fixament i es dona ànims a si mateixa, dient-se que pot fer-ho i que no ha de tenir por. Tot i això, se la veu molt nerviosa. La Millie està espantada, i és normal: no havia fet mai res il·legal, ni tan sols s’ho havia plantejat seriosament com una opció real.
A mesura que avança l’escena, es pot entendre millor el conflicte intern del personatge. D’una banda, té molta por de les conseqüències del que està a punt de fer, però de l’altra sap que és l’única manera d’assegurar-se que a la seva germana petita, l’Amy, no li passi res. Aquest és el seu principal motiu i també la seva por més gran: que l’Amy empitjori o que li pugui passar alguna cosa greu. Fins i tot té més por d’això que no pas d’acabar a la presó.
Pel que he anat veient durant el joc, la Millie és una noia molt responsable, humil i amb uns valors molt marcats. Sempre pensa abans en els altres que en ella mateixa, sobretot en la seva família i, especialment, en la seva germana. Tot el que fa ho fa per ella. Aquesta situació em fa reflexionar molt, ja que no és una història inventada amb monstres o mons imaginaris, sinó una realitat que passa cada dia a moltes persones.
Aquest videojoc és impactant perquè no necessita ser distòpic ni exagerat per fer-te pensar. El que fa mal de veritat és que els problemes que tracta són totalment reals: la pobresa, la manca de recursos, la malaltia i la necessitat d’haver de prendre decisions extremes per protegir les persones que estimes. Són coses que passen al nostre voltant constantment, però que moltes vegades ignorem o no els donem la importància que mereixen.
La cinemàtica continua amb un canvi de pla. Es veu com la Millie agafa una bossa negra de roba amb totes les eines que necessita. Després apareix l’escena de l’habitació de l’Amy, que ja està dormint. Amb molta cura, la Millie la tapa bé amb la manta, com si volgués protegir-la fins i tot als seus somnis. Aquest petit gest demostra molt bé com és el personatge i com és d’important l’Amy per a ella. Tot seguit, surt de casa en silenci.
Quan la cinemàtica acaba, torno a tenir el control del personatge. Faig que la Millie surti del portal de casa seva i la teletransporto fins a la farmàcia del barri. A la pantalla apareix l’hora del joc: són dos quarts de tres de la matinada. El carrer està gairebé buit, no hi ha ningú, només algun cotxe de tant en tant. L’ambient és molt tranquil però alhora inquietant.
Abans de començar amb el pla, la Millie s’atura un moment per agafar forces. Amaga la bossa negra en un racó i comença a treure les eines per obrir la porta. Ho fa de manera ràpida i silenciosa, i segons el temps del joc triga uns deu minuts. A continuació, s’activa una altra cinemàtica.
Es veu com la Millie ja és dins la farmàcia. Camina amb molt de compte perquè no hi ha alarmes ni càmeres de seguretat, ja que és una botiga petita d’un barri humil. Entra al magatzem del darrere i agafa les medecines que ja s’havia memoritzat prèviament. Quan surt, el joc em fa triar si vull obrir la caixa enregistradora o no. Després de pensar-m’ho, decideixo no fer-ho, perquè això podria empitjorar molt la situació i augmentar el risc que la descobreixin.
La cinemàtica continua i la Millie surt de la farmàcia sense fer soroll, sense deixar cap rastre, com si ningú no hagués estat mai allà. Un cop a fora, guarda totes les eines dins la bossa negra i se la posa a l’esquena. En aquell moment, queda clar que el que pesa més no és la bossa, sinó tot el que ha fet i el que això pot comportar. A la Millie li cau una llàgrima. Mai no s’havia sentit tan bruta, tan horriblement dolenta. En un moment de debilitat, es veu com el personatge mira cap enrere, cap a la botiga. A la pantalla surten dues noves opcions: retornar les medecines i buscar una altra solució o tornar a casa. Decideixo la segona. Un cop a casa, la Millie guarda les medecines al fons d’un calaix vell de l’armari de la seva habitació i tanca la porta amb pany.
L’endemà, la Millie es lleva i com sempre, va a l’habitació de l’Amy per tal de donar-li el bon dia. L’Amy no hi és. La Millie es comença a posar nerviosa. On pot haver anat? Truca als pares i com sempre, estan a la feina i no saben res de l’Amy. La Millie surt al replà i veu un enrenou al passadís. S’apropa a la multitud, i sent que els veïns s’estan queixant de l’augment de preu en el lloguer. La Millie continua baixant les escales. Quan arriba a baix, al replà, veu un gat negre que la mira des de lluny, just al mig de la carretera, amb ulls penetrants, tristos. El gat no es mou, sinó que a més s’asseu, impassible als cotxes. La Millie es veu petrificada. Es supersticiosa des de petita. Ja li ve de família. I la Millie ho és molt. Té ganes de plorar, com si el gat li cridés coses lletges, li recordés que els seus pares tindrien una boca menys que alimentar si ella no fos viva… li recorda el que va fer ahir. Els pensaments de la Millie comencen a envair-li el cap, i ella s’asseu a terra amb el cor bategant com mai. De sobte, el gat es transforma en l'Amy, qui primer li somriu, però segons després plora.
La Millie s’aixeca tot d’una i corre fins a la porta per anar a buscar a l’Amy. La porta està tancada. La Millie intenta contenir les llàgrimes i puja fins dalt les escales, per tal que un veí li pugui obrir. Però ja no hi ha ningú. Els llums es fonen. Es tornen a encendre. Davant d’ella, l’Amy morta, amb els ulls ensagnats i la boca plena de sang. Amb les cames trencades i plenes de blaus. Té la pell blau fosc, com si tota ella estigués magolada. Es tornen a apagar els llums. Un somriure brillant en la foscor s’apropa a la Millie. La Millie vol cridar, però té els llavis cosits.
Es desperta suant. Es queda uns minuts al llit, uns minuts que semblen mil anys. S’aixeca i va cap al bany, es renta la cara. Decideix dutxar-se. En sortir, s’eixuga el cos amb força, com volent espantar totes les imatges que té al cap. Decideix agafar una mica de diners i anar a comprar al mercat per tal de preparar el dinar. Quan surt de casa, no hi ha cap veí a l’escala fent xivarri. En baixar al replà, no hi ha cap gat negre esperant-la des de la carretera. La porta tampoc no està tancada. Surt de l’edifici, i puja al bus. Després de tres quarts d’hora, el bus la deixa al centre de la ciutat, i camina vint minuts fins a arribar al mercat. Quan hi arriba, agafa un quilo de patates, un altre quilo de pit de pollastre i mig quilo d’arròs. També compra un bric de llet i cafè molt. Passa per una cafeteria i de lluny veu una parella amb els seus fills, prenent unes pastetes mentre riuen i bromegen sobre el dia que fa i els plans que tenen per a aquella mateixa tarda. Una punxada d’enveja se li clava al cor. Més d’un cop desitjaria que les coses fossin diferents.
A la Millie li agrada molt passejar de tant en tant passejar pel centre de la ciutat, i a vegades s’imagina que està amb els pares i amb l’Amy de la mà, i que prendran pastetes en una cafeteria i després aniran tots junts al cinema. Si fos així, tots anirien ben mudats, i no amb roba mig trencada i amb taques que fa anys que no se’n van. Soparien fora, tots quatre en un restaurant i menjarien i els pares beurien tot el que volguessin. Com que camina despistada, la Millie no s’adona que rere seu hi ha algú que la persegueix. Ella continua caminant. Ara el personatge va amb automàtic, no em deixa controlar-lo. L’ombra rere seu accelera el pas, però passa pel seu costat i se’n va. La Millie ni el percep. Continua caminant, mentre fantasieja i s’intenta oblidar que ahir a la nit va entrar en una botiga a robar… Ara ja em deixa controlar-la. Però no em deixa teletransportar-la a casa seva, que estrany… Per una intuïció, decideixo revisar l’inventari de la Millie, però estranyament no hi ha res que manqui.
La Millie continua caminant una estona més, fins que s’adona que són les vuit de la tarda i ningú no li ha fet el dinar a l’Amy. Li cau el món als peus. Va corrents cap a l’estació de busos, però per mala sort han tallat just la seva línia i no estarà disponible fins d’aquí a una hora. La Millie decideix esperar-se, dient-se que potser l’Amy s’ha llevat per agafar alguna cosa de la cuina… si no recordava malament, hi quedava un tros de pa de la setmana passada, dues pomes… Quan per fi l’espera conclou, el bus arriba i la Millie puja. Arriba a casa a les deu, però quan obre la porta veu els seus pares asseguts al sofà. Immòbils. A la pantalla hi clico interaccionar amb la mare, que només murmura o està en silenci, amb la mirada perduda. Faig el mateix amb el pare, que em respon amb tres punts suspensius abans de dir les paraules més horribles i injustes que podria sentir la Millie: l’Amy ha desaparegut. La Millie cau a terra i es troba uns segons amb la ment completament en blanc.
