Aquella nit la casa torna a ser un camp de batalla, plats que cauen contra el terra i els crits que fan més mal que els cops. Les portes tremolen. En Nil seu al llit amb l’esquena enganxada a la paret, els auriculars posats però aquesta vegada sense múcica. Ja no li serveix gaire per aïllar-se de res ni de ningú. Té el mòbil a la mà.

El missatge dirigit a la Laia continua obert. No l’ha parat de rellegir en tota l’estona, les mateixes tres frases.

“No sé què em passa. Em fa por. Crec que no soc com hauria de ser”



El polze li tremola damunt de l’icona d’enviar, podria tornar-lo a esborrar com ha fet desenes de cops, però sempre pensa el mateix: No és tan greu. Aguanta. No siguis exagerat.

El Nil sent que avui hi ha alguna cosa diferent. Potser és la frase del tutor. Potser és el record de la sala blanca o potser simplement és que està cansat d’ofegar-se sol. Respira.



Set segons.

Cinc.

Vuit.



I prem enviar per fi. La Laia pel Nil era una companya de classe. Era l’única persona amb qui el Nil, alguna vegada, ha pogut riure sense fingir. No eren millors amics, ni parlen cada dia, però ella una vegada li va dir, mig de broma, mig seriosa: Sé que no estàs bé, els teus ulls ho diuen, escru-me si ho necessites, encara que siguin les tres de la matinada.

De cop en pensar en aquella escena se li escapa un petit, minúscul, somriure. Ara són les 00:47. Una vibració del telèfon el treu del seu record, és la Laia.

Laia:

Què vols dir amb això?

Nil, estàs bé?

El cor li puja a la gola, sent un nus en el seu pit. Encara pot dir que sí, que és una ximpleria. Pot fugir un altre cop.

No ho fa.



Nil:

No.

No estic bé.



Les llàgrimes li tornen a sortir, però aquesta vegada no són d’un atac de pànic, són més lentes, cauen sense fer soroll. Com si per fi pogués respirar bé.



Laia:

On ets?

Vols que truqui?



La idea de trucar el paralitza, és massa. La veu se li trencaria i no podria parlar sense sanglotar ni semblar patètic.



Nil:

No puc parlar.

Només… no sé què em passa. A casa… no va bé.

I jo tampoc.



Triga una mica a enviar-lo, li costa asebenar-se que no només ell està malament, que no és tot culpa seva com pensa. El silenci després d’enviar el missatge dura uns segons, però per ell semblen hores.



Laia:

Vols venir demà abans de classe i parlem’

O podem anar amb el tutor. Junts.



En llegir el missatge el pit se li encongeix. La paraula junts li pesa més del que mai admetrà, no hi està acostumat. Ell sempre ha estat sol.

Mira a l porta de l’habitació on encara se senten els crits tot i que han baixat el volum, ara només hi ha el murmuri dens i tens. Mira les seves mans tremoloses. Les cicatrius. La línia blavosa del coll encara marcada, encara recordant-li fins on va arribar.

Torna a escriure.



Nil:

Em fa por.



Laia:

Ho sé.

Però no has de fer-ho avui, pots anar pas per pas,

Un pas a la vegada.

Jo soc aquí.



Un pas. Com travessar un carrer, empènyer una porta o enviar un missatge i ella hi és al seu costat.

El Nil deixa el mòbil al costat seu, se sent exhaust sense haver fet esforç físic, però no se sent tan buit.

Aquella nit no dorm gaire, però tampoc té el mateix malson. Quan es desperta sobresaltat, no està completament sol amb el record del coll pressionat i la veu del seu pare crdant-li dèbil. Ara hi ha una conversa al telèfon on hi ha algú que sap alguna cosa, algú que vol ajudar-lo.



Al matí, es mira al mirall les ulleres hi continues i també les cicatrius, els blaus tampoc han marxat, però hi ha una cosa diferent: als seus ulls hi ha una esquerda molt petita en aquella foscor profunda. No és llum encara, només és la possibilitat que algun dia n’hi pugui haver, que pugui estar bé.

Es posa la dessuadora amb caputxa, però no se la tanca del tot, agafa la motxilla i abans de sortir mira el passadís buit de casa. No diu res. No cal.

Quan arriba a l’institut, la Laia l’espera a la porta, no diu cap frase gran ni dramàtica, només s’acosta al Nil i l’abraça. Feia tant ningú abraçava al Nil de veritat, feia tant que no se sentia estimat. Quan la Laia se separa li fa un gest amb el cap com s fos el més normal del món.



—Bon dia — diu.



Ell assenteix sense més ni més Caminen junts pel passadís, el soroll de les veus, rialles, les guixetes tencant-se… Tot continua igual. Però per ell tot havia canviat.

Davant de la porta del despatx del tutor, s’atura un segon. El cor li batega molt fort, coneix aquesta sensació i sap el que li pasarà, vol fer mitja volta.

La Laia no el força, només es queda al seu costat i li agafa la mà tremolosa.



—Només un pas a la vegada — li recora en veu baixa — Set, cinc, vuit — ajuda al Nil a que es tranquil·litzi.



El Nil assenteix i li prem la mà, agraït perquè ella sigui al seu costat.



Set.

Cinc.

Vuit.