Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



La sala d’espera fa una olor de lleixiu i de productes de neteja que fa que es maregi una mica. Les parets són blanques amb uns quants diplomes penjats i un parell de pòsters amb les típiques frases motivacionals que semblen més buides que els silencis de casa.

S'asseu al sofà una mica tou; de seguida s’adona que els peus li tremolen donant cops repetitius contra el terra de fusta. Es mira les mans suades, plenes de petits talls que van pujant fins que es perden dins les mànigues de la dessuadora, ferides que ell mateix es fa quan es mossega les ungles o simplement quan necessita sentir alguna cosa enmig de tot el seu turment. Sempre sol recórrer al dolor.

Es clava inconscientment els dits als genolls, sense adonar-se que comença a tenir els artells blancs. Què faig aquí?, es pregunta. Podria haver anat a l’institut com cada dia, passar dissimulat i amagat sota la caputxa, fent veure que la música als seus auriculars silencia les veus que li xiuxiuegen al cap, però no, ara és aquí sense saber per què. Ets idiota, es diu.

Però la veritat és que ell no podia més. L’última nit va ser la gota que va vessar el got. Els crits dels seus pares feien eco per tota la casa; la mare cridava i el pare donava cops a les taules o sortia donant un fort cop de porta. Ell sempre es tanca a l’habitació, abraçant-se a si mateix i ofegant-se entre les llàgrimes, els talls o els atacs d’ansietat que no sabia controlar. Sempre es deia el mateix: És culpa teva. Tot és culpa teva.



Ara, assegut en aquella sala, recorda aquell moment; el pit de cop se li encongeix tant que torna a sentir que s’ofega. No, ara no, si us plau, repeteix en un murmuri una vegada i una altra. Ara no em pot estar passant això, sóc inútil. En Nil es peta els dits en un intent que les mans li parin de tremolar. Comença a tenir la sensació que un elefant s'hagués assegut a sobre del seu pit; no podia respirar, li era impossible. Amb les dues mans es prem el pit i s’estira la dessuadora com si fos la causant de l’angoixa de no tenir oxigen. Sembla que s’hagi de morir allà, com un covard. Les llàgrimes li surten com cascades dels ulls, amb els quals comença a veure-ho gairebé tot negre. S’aixeca amb les cames tremoloses i es posa a donar voltes per la sala intentant calmar-se; pensa en els consells que ha vist a les sèries. Primer, sentir els dits de les mans, els braços, les cames… Segon, pensar en un lloc feliç; en Nil s’abraça a si mateix imaginant-se que ho fa algú altre. Tercer, set segons inhalant, cinc mantenint i vuit exhalant. De mica en mica la sensació de morir es va allunyant molt lentament, el cor se li alenteix una mica i pot respirar mitjanament bé.

Amb les mans encara tremoloses s'eixugà les llàgrimes de les galtes i tanca els ulls obligant-se a si mateix a parar de ser tan dèbil; s’obliga a apagar els seus sentiments com sempre ha fet, encara que sap que li acaba afectant mentalment. Passen uns segons; quan els obre de nou, en els seus ulls no hi ha res, ni una llàgrima, només hi ha un dolor tan profund com la foscor d’un pou.

Mira la porta de la consulta de la psicòloga, d'on encara no ha sortit ningú, i la que dona a la sortida, indecís. Al cap d’unes quantes passes ja és fora. Fa el que hauria d’haver fet feia estona: marxar. Ell encara no està preparat per parlar sobre el tema que el turmenta a les nits, així que es posa els auriculars amb la música alta i la caputxa. Capbaix, comptava les passes per arribar a casa seva.

Vuit-centes cinquanta-nou passes exactes va fer per arribar a l’infern que ell coneixia. A vegades es pregunta si tothom és igual que ell, però de petit els professors no li havien dit que una casa era un lloc segur? Que és on ell podria estar millor? Doncs perquè ell se sent en perill constant? Per què per a ell aquella casa és sinònim de patiment? Sense poder-se treure aquells pensaments del cap, agafa les claus i obre la porta. Que no hi siguin, si us plau. Tanca la porta darrere seu i mira al voltant: ampolles d’alcohol i cigarrets deixant una olor de fum densa, però coneguda. A la cuina una muntanya de plats l’espera; en obrir la nevera veu tres trossos d’entrepans justos amb una ampolla d’aigua i dues caixes de cervesa. En Nil sospira i se'n va a la seva habitació, acostumat a aquestes imatges tan desoladores.



Es tomba al llit amb els braços per darrere el clatell mirant el sostre amb unes quantes esquerdes i taques. Estira un braç, deixant que la màniga rellisqui cap avall i deixant al descobert les cicatrius. Eren unes vint-i-cinc en total, algunes més recents que d’altres; no obstant això, totes són blanques, fines i causades per ell mateix. De cop i volta escolta un cop sec i veus alterades. Els seus pares. En Nil apuja el volum de la música, es fa una bola abraçant-se i intenta dormir encara que sap que es despertarà amb el cor a mil a causa d’un malson, com cada nit.