No està passant, no és real. Obro els ulls i ells segueixen davant meu cridant i llançant coses. Intento aguantar-me un sanglot, però s’em escapa, el meu cos es tensa en menys d’un segon, ja que sé el que em pasarà. El meu pare es gira cap a mi.



— Plorant com un dèbil? Jo no te criat així, si vols plorar et donare motius per fer-ho. — diu enfadat i amb els punys vermells.



M’agafa del coll de la camisa i m’aixeca del terra, jo començo a tremolar més per la por que pel mal. M'aixeca més amunt…

En Nil s’aixeca amb el cor a mil i tremolant. S’aixeca del llit i fa unes quantes passes fins a arribar al lavabo, es neteja la cara amb aigua freda i entra a la dutxa. Ets un exagerat, hi ha gent pitjor Nil, no tens dret a sentir-te així. Pensa mentre es dutxa, mai es dona l’oportunitat de sentir, no s’ho permet, no hi té dret.



L’aigua gelada li rellisca per l’esquena com un corrent elèctric intentant dissipar els mals records, però no ho aconsegueix, segueixen aquí, enganxats a ell i trellent-li la possibilitat de poder dormir una nit sencera, sense sobresalts i sense crits.

Tanca els ulls deixant que l’aigua caigui sobre ell com la pluja, intentant trobar un moment de pau en mig de tot el caos sense sentit que l’envolta.



Al cap d’uns minuts tanca la maneta i surt de la dutxa, agafa una tovallola que s’envolta a la cintura deixant veure el seu tronc descobert. En Nil, amb les seves mans tremoloses, es mira al mirall que hi ha sobre la pica. Mira el seu rostre esgotat amb ulleres sota els ulls que criden el que la seva boca no sap dir, els ulls cansats, sense aquella brillantor que va tindre algun cop.

El seu cos pel Nil és millor no mirar-lo, segons ell és massa prim, lleig i fins i tot deforme, en els braços les cicatrius que els decoren, en l’abdomen uns blaus més grans que les seves mans i en el seu coll… una línia blava de quan fa uns dies ho va intentar acabar tot.

S’obliga a no plorar més, s’obligar a apagar els seus sentiments i posar la seva famosa cara de pòquer, no es pot permetre ser dèbil.

Va cap all seu armari per posar-se el primer que troba, uns pantalons negres amples, una camiseta de màniga llarga i una dessuadora amb caputxa.

Baixa cap a la cuina però no esmorza. Mai no ho fa quan se sent així.

Anant cap a l’institut, el món li sembla llunyà, com si tot passés darrere d’un vidre gruixut. La gent parla, riu, es queixa del fred, però ell només sent un xiuxiueig constant. A classe s’asseu al fons, com sempre, i copia mecànicament el que veu a la pissarra sense entendre-ho del tot.



—Nil.

Alça el cap de cop. La professora el mira amb el front arrugat, com si estigués preocupada.

—Estàs bé?

Assenteix automàticament. Sempre diu que sí, que està bé, res l'afecta. Sempre menteix.



Durant el pati es queda al lavabo, tancat en un cubicle. S’asseu a la tapa del vàter i recolza el front contra la paret freda. Treu el mòbil, l’encén, el torna a apagar. Té un missatge obert des de fa dies que no s’atreveix a enviar. Tres línies escrites i esborrades mil cops. No sé què em passa. Em fa por. Crec que no soc com hauria de ser.

Les paraules li cremen als dits i el pit se li crema un pes invisible.

No és només la violència de casa. No és només l’ansietat. Hi ha alguna cosa més que no sap com explicar, ni tan sols a si mateix. Quan li han dit que està malament, que és ridícula o que “ja se'n descuidarà”. Una cosa que fa que se senti encara més brut, més trencat i més idiota.

Tanca el mòbil sense enviar res.

A última hora del dia, quan ja pensa que passarà desapercebut com sempre, una veu el torna a aturar en mig del passadís.



—Nil, pots venir un moment?

És el tutor. El despatx és petit i té una finestra que dona al pati. En Nil s’asseu a la cadira amb les espatlles encongides, esgotat sobretot mentalment.

—Fa dies que et veig diferent —diu l’home, amb un to que no és acusador, només cansat—. I avui has faltat a dues classes.

En Nil s’encongeix encara més.

—No passa res —respon monòtonament, com si fos una resposta que té programada per defecte, segurament ho és—. Estic bé.



Silenci. Com sempre, menteix.



—No has d’explicar-me res si no vols... —afegeix el tutor—. Però no has de carregar-ho tot sol tampoc, no estàs sol.

Aquella frase li cau a sobre com un cop sec. No respon. Té un nus a la gola massa gran, sempre ha estat sol, sempre ho ha fet tot ell sense ajuda, per què ara el volien ajudar? En Nil pot amb tot, no és així?



—Si algun dia vols parlar —continua—, o si vols que busquem ajuda… només ho has de dir.

En Nil assenteix, amb els ulls clavats a terra sense saber què respondre sense posar-se a plorar. La cama li començava a tremolar contra el terra, es començava a posar nerviós, l’espai s’està fent petit no? Pensa en Nil intentant tranquilitzar-se.

Quan surt del despatx, no se sent millor. Però tampoc exactament igual. Hi ha alguna cosa que s’ha mogut dins d’ell, encara que sigui uns mil·límetres. Com una esquerda en els murs que tant li ha costat construir.



Aquella tarda, de tornada a casa, no compta les passes ni les rajoles que trepitja. Camina més lent, amb els auriculars posats però sense música, només són ell i les paraules del seu tutor ressonant pel seu cap. Quan arriba davant la porta, es queda quiet uns segons, amb la clau a la mà.

De cop pensa en la sala blanca amb olor de lleixiu, en el sofà tou, en la porta que no va travessar. Pensa que potser no avui. Potser no demà. Però algun dia la creuarà.

I per primera vegada en molt temps, segurament en tota la seva vida, aquest pensament no li fa tanta por.