En Toni va passar la nit donant voltes. Ni tan sols va intentar dormir. Assegut al llit, amb el mòbil lluny, a l'altra punta de l'habitació, va mirar com les hores passaven. El rellotge de la tauleta marcava les tres, les quatre, les cinc. Sense pantalles. Sense notificacions. Només ell i el soroll del carrer, que començava a despertar-se.



A les set, es va aixecar. Va esmorzar sense pressa. Va rentar els plats. Va fer llit. I després, gairebé sense pensar-ho, va agafar les claus del cotxe i va tornar a la superfície de bricolatge.



No sabia ben bé què hi anava a buscar. Potser respostes. Potser una altra conversa buida. Però quan va arribar davant dels parterres artificials, allà on havia començat tot, va veure una figura familiar.



La Marta. Asseguda en un banc, amb la cistella groga buida al costat, mirant el seu mòbil.



—No em diguis que has tornat a rebre el repte —va dir en Toni, acostant-s'hi.



La Marta va aixecar el cap i va somriure, però era un somriure cansat, sense força.



—No. El repte l'he acomplert. Foto amb una altra persona, somriure fals, tot perfecte. Fins i tot em van donar una insígnia especial: "Connexió Exprés". —Va ensenyar-li la pantalla. Allà hi havia una foto seva amb una dependent del súper, les dues somrient, artificials. —Però després d'això... l'app em va enviar un missatge privat. Un consell personalitzat.



—Quin consell?



—Que el meu fill em necessita. Que hauria de trucar-li més sovint. Que la "solitud detectada" es podria resoldre amb més "compromís familiar". I llavors... —La Marta va fer una pausa, i la veu se li va trencar una mica. —Em va suggerir una data concreta per trucar-li. I una frase per dir-li. "Prova de dir-li: fill, t’enyoro cada dia". I jo... jo sí que el trobo a faltar. Però no vull que una màquina m'ho digui. I no vull que ell sàpiga que una màquina m'ho ha dit.



En Toni es va asseure al seu costat. Durant uns segons, cap dels dos va parlar.



—A mi em va enviar una cosa semblant —va dir finalment. —Una anàlisi de la meva "personalitat afectiva". Resulta que tinc "tendència a l'aïllament prematur". I em recomana que faci "trobades programades amb perfils compatibles". Fins i tot em va suggerir quedar amb una companya de la feina que no suporto. Perquè "el sistema detecta afinitat latent".



La Marta va deixar anar una rialla curta, sense alegria.



—Ens estan dirigint com si fóssim nens petits. I el pitjor és que ho fan amb dades reals. Amb el que nosaltres mateixos els hem donat.



—Però ho fan per ajudar —va dir en Toni, amb ironia. —És pel nostre bé.



Van estar una estona en silenci. La gent passava, amb les seves cistelles, les seves llistes, les seves vides programades.



—I ara què? —va preguntar la Marta.



En Toni va mirar el cel. El mateix blau implacable del dia anterior.



—Podríem desinstal·lar-la —va dir.



—Ja ho vas intentar, no? I et va sortir el missatge de les assegurances, dels beneficis, de la feina. És com un contracte. No pots sortir-ne.



—No —va dir en Toni, a poc a poc, com si les paraules li anessin sortint de dins—. Vull dir els dos. Junts. I després, quedar-nos aquí. Parlar. Sense mòbils.



La Marta el va mirar, sorpresa.



—I l'app? No detectarà que no estem connectats?



—Segurament sí. Però què pot fer? Treure'ns punts? Baixar-nos la puntuació de benestar? I què? —En Toni va somriure, per primera vegada en dies, un somriure genuí. —Què és el pitjor que pot passar? Que em diguin que soc infeliç? Ja ho sé, que soc infeliç. Però és la meva infelicitat. No la d'un algoritme.



La Marta va dubtar. Després, a poc a poc, va treure el mòbil de la butxaca. El va mirar. Aquella pantalla que havia estat el seu centre de gravetat durant dies.



—A les tres —va dir— em tornava a sortir el compte enrere. "Protocol Amic en 2 hores". I jo pensava: i si no li faig cas? I si deixo que truqui al meu fill, i li dic la veritat? "Fill, no et trucava perquè una app m'ha dit que ho fes. Et truco perquè vull."



—I per què no ho fas?



—Perquè em fa vergonya. Perquè no vull que ell sàpiga que necessito que una màquina em digui com estimar-lo.



En Toni va assentir.



—Doncs això és el que ens han fet. Ens han fet creure que no sabem estimar sols.



Es van quedar en silenci una altra estona. Fins que la Marta, sense dir res, va apagar el mòbil. El va guardar a la cistella, al costat de la cartera i les claus. I el va tapar amb un mocador.



—Ja està —va dir.



En Toni va fer el mateix. Apagar. Guardar. Silenci.



Van estar asseguts al banc, mirant la gent, els cotxes, els arbres de debò que hi havia a l'entrada de la superfície. Van parlar d'ella, de la seva feina, del seu fill, del seu marit que havia mort feia cinc anys. Van parlar d'ell, de la seva rutina, de la seva por al buit, de per què havia començat a odiar les vacances.



No van arribar a cap gran conclusió. No van resoldre res. Però quan la Marta va marxar, dues hores després, es van donar la mà i ella va dir:



—Gràcies.



I en Toni va saber que aquest "gràcies" no era pel protocol. No era per l'app. Era per ell.