La prova definitiva va arribar a les quatre de la matinada del primer dilluns, dia lliure. Es va despertar sobreestimulat, el pit com un tambor. No era un somni, era l’absència d’alarma. El seu cos, addicte a l’hora punta, protestava. I al fons del llit, com una càrrega maldita, el mòbil cremava. Sense vibrar ni notificar. Cremava de calor, com si hagués estat transmetent en directe les seves hores de son a una audiència inexistent. “Sobreestimulat i trist”, va pensar, repetint les paraules que havia vist a internet. Va agafar l’aparell. La pantalla mostrava totes les aplicacions en silenci. I al bell mig, una notificació vermella, solitària i de mal gust:



“La teva AI del benestar, SoulPatch, ha detectat un patró de risc: AÏLLAMENT AGUT. Cicle de son: interromput. Interaccions socials digitals: zero en 14 hores. Es recomana activitat urgent: CONNEXIÓ HUMANA en 6 hores o s’activarà el Protocol Amic”.



En Toni va quedar-se quiet. L’havia instal·lada feia mesos, pressionat per la suposada campanya de benestar de la feina. Una app que et monitorava la felicitat objectivament. Que ara, en ple buit vacacional, li dictava ordres com a un soldat de campament.



“Protocol Amic”. Les paraules li van fer un nus a l’estómac. Sabia què significava: una trucada automàtica a un dels seus contactes marcats com “dèbils”, un missatge predissenyat (“Hola! Em feies pensar en tu, què tal tot?) i una cita forçada a l'agenda. L’última vegada, fa tres mesos, el Protocol li havia fet quedar amb l’excompany de pis que només parlava de criptomonedes i de com en seria de ric. No. No passaria. Es va aixecar, va anar a la cuina en la foscor i es va servir un got d’aigua. Va mirar per la finestra. La ciutat era mar de llums apagades. L’antiga llibertat, la de no fer res, estava sent hackejada per un algoritme. La seva tortura secreta ja no ho era tant. Tenia una mena de testimoni digital, i un pla d’acció. El seu telèfon va vibrar de nou suaument. Una nova notificació de SoulPatch:



“Et veig actiu. És un bon moment per a un desafiament de benestar! Acceptes: sortir i fer una foto d’una cosa verda? Tens 1 hora. Recompensa: Insígnia de Connexió Natural”.



Va deixar el got a la pica. Sentia ira nova, calenta, diferent de la ràbia fosca contra les vacances. Era la indignació de qui sent la seva última trinxera privada envaïda per la lògica buida i optimitzat de les màquines. Ell no volia una insígnia. Volia el seu buit de tornada. Volia el dret de podrir-se en pau un mes, sense que cap app li donés estrelles per això. Va tornar al dormitori. Va mirar el mòbil. La icona de SoulPatch era un cor rodó que s'il·luminava, com respirant. Va clicar-hi a sobre, va entrar a la configuració. “Desinstal·lar”. Va aparèixer un missatge:



“SoulPatch està vinculat al teu programa de beneficis laborals. La desinstal·lació pot afectar a la teva puntuació de benestar i les teves opcions d'assegurança mèdica a l’empresa.”



Allà va quedar, amb el dit sobre la pantalla. La presó ja no eren només els dies buits de calendari. Era una xarxa. Física (el seu pis), digital (l’app) i la legal (el contracte). I ell, al mig amb la por antiga de l’avorriment i la nova por de la desconnexió. El cel començava a clarejar, pintat d’un gris brut. Eren les sis. L’app li donava sis hores exactes per trobar la “connexió humana” abans d’activar el Protocol. En Toni es va asseure al llit. Va mirar la pantalla. Va mirar el carrer buit. I va començar a somiar, no amb l’antiga llibertat, sinó amb la manera de sabotejar el sistema des de dins. Potser la veritable rebel·lió moderna no era fugir a una illa deserta, sinó enganyar a la teva pròpia app de benestar perquè et deixés en pau.



Podria en Toni buscar una planta de plàstic i fer-li una foto? Reclamant així la insígnia?