En Toni va prendre la decisió a les sis i deu del matí. No seria una planta de plàstic qualsevol. Hauria de ser una planta de plàstic creïble. Això li va donar, per primer cop en dies, un objectiu amb contorns definits, una missió absurda que omplia el buit de les hores com la sorra omple un forat. La nit havia estat llarga i plena de xifres. No havia pogut tornar a dormir després de l'encontre amb la notificació vermella. Havia passat les hores petites navegant per fòrums oblidats, buscant casos com el seu. “SoulPatch”, “Protocol Amic”, “insígnia buida”. Els resultats eren majoritàriament entusiastes: articles sobre “benestar digital” i “l’empresa que es preocupa”. Només en un racó fosc de xarxa, en un fil del 2019, va llegir un comentari esborrat a mitges.



“És com tenir el cap d’estudis dins el cap…”. L’havien esborrat. A en Toni li va córrer un fred per l’esquena que no era de la matinada.



La gran superfície de bricolatge i jardineria obria a les nou. Ell hi va a arribar a les vuit i cinquanta-cinc, després d’un esmorzar rutinari (torrades cremades, cafè amarg) i d’haver revisat tres vegades l’hora a l’app del rellotge, que ara li semblava un còmplice silenciós. El parèntesi d’aire lliure entre el seu pis i el cotxe li havia fet suar la samarreta sota la jaqueta lleugera, i la sensació d’estar fent alguna cosa prohibida (per inútil que fos) el mantenia en un estat d’alerta inusual, gairebé emfàtic. Els parterres artificials eren al fons, a la dreta de les caixes registradores automàtiques. Un món sintètic de fulles verdes eternes, flors de colors impossible i troncs de fusta falsa. L’olor era a plàstic nou i pols. Va agafar el mòbil. SoulPatch continuava mostrant el rellotge en compte enrere:



4 h 12 m per a “Connexió Humana”. El desafiament de la “foto verda” havia expirat, però una nova notificació esperava:



“Has entrat en una zona comercial. Excel·lent oportunitat per a interacció social espontània!” L’app respirava, sempre alerta, sempre vigilant des de la seva butxaca.



Va ignorar-la. Va enfocar una orquídia falsa de seda, amb un detall obscè de perfecció en els seus pètals lavanda. Va disparar. El telèfon va fer el soroll sec, satisfet, satisfet, d’un clic de carret. Va revisar la foto. Era bonica, tristament bonica, una mentida perfecta. Va pujar-la a l’app amb el dit lleugerament tremolós. El cercle d’espera va girar uns segons, com si l’app rumiés la imatge. Després, un ping sec, gelat.



“Desafiament completat! Insígnia “Connexió Natural” desbloquejada. Anàlisi d’imatge: detecció de materials no orgànics (polièster, niló). Recomanació: la naturalesa autèntica ofereix beneficis superiors per a la salut mental.”



En Toni es va quedar glaçat, amb el cor aturat en un batec. L’havien enxampat. Però no passava res. No hi havia càstig, ni còpia de comportament, ni retirada de punts. Només aquella recomanació passiu-agressiva, aquella mirada de desaprovació silenciosa des de la pantalla. Va sentir un buit estrany al pit. No era alleujament, ni tampoc decepció. Era la constatació, freda i clara, que fins i tot en el seu acte de rebel·lió més premeditat, havia estat previsible i classificable pel sistema. Era un error dins de la seva de la seva base de dades. I llavors va sentir un altre ping, però aquest no venia del seu mòbil. Era un so idèntic, però desdoblant-se a l’espai. Va aixecar la vista, alerta. Darrere d’una filera de rosers artificials d'un rosa crim, una dona d'uns seixanta anys, amb una cistella de compra groga i buida penjant del braç, observava la seva pròpia pantalla amb una atenció intensa, trista. Portava una jaqueta fina i una samarreta amb el logotip esborrat d’una empresa de logística. Va sentir el so una altra vegada: era idèntic al de SoulPatch. La dona va alçar la mirada, com si el so l’hagués traïda, i els seus ulls es van trobar amb els d’en Toni. Va haver-hi un instant de reconeixement mutu, instantani i profundament vergonyós, com el de dos nens enxampats robant caramels, units per la culpa.



—També t’ha dit que trobessis alguna cosa verda? -va preguntar la dona, amb una veu baixa i plana, sense traces d’ironia, com si llegís un manual d’instruccions.



En Toni va assentir, incòmode, fent un gest amb el mòbil.



—Jo he fet una foto a la gespa sintètica del passadís dels esports -va confessar ella, mostrant-li la pantalla amb un moviment ràpid. La insígnia “Connexió Natural” també hi brillava, amb el mateix missatge de recomanació sota. -Em dona sis hores per parlar amb algú. El “Protocol Amic”. A tu també?



—Sí -va admetre en Toni. I va ser estrany sentir-ho dir en veu alta. No era una fantasia paranoica seva. Era allà, materialitzada en una dona amb cara de cansament etern i una cistella buida.



—o ja sé amb qui trucarà -va dir la dona, anomenant-se la Marta. -Amb el meu fill. El de Madrid. Parlem un cop al mes. I sempre és… una mica forçat. Ara l’app em forçarà a trucar-li i li dirà alguna ximpleria sobre que em feia pensar en ell. I ell ho sabrà.



Ho va dir amb una resignació que a en Toni va taller l’alè. Ell només pensava en el seu excompany de pis i les criptomonedes. Ella pensava en un fill i en una relació fràgil, que ara una intel·ligència artificial aniria a remenar.



—Potser… podríem fer alguna cosa -va dir en Toni, i les paraules li van sortir abans pensar-hi.



—Què?



—Podríem… satisfer l’app. Parlem cinc minuts. L’app detectarà conversa, interacció humana… i callarà.



La Marta el va mirar com si acabés de proposar un viatge a la Lluna. Després, un esquer d’interès va creuar la seva mirada.



—I com ho fem?



Van quedar-se allà, drets davant dels rosers de plàstic, amb els mòbils a la mà. Van començar a parlar del temps, dels preus. La conversa era buida, mecànica, però l’app anava registrant cada paraula. En Toni va veure com el compte enrere per al Protocol amic es va aturar i va ser substituït per un cercle groc que deia:



“Interacció en curs. Anàlisi de qualitat…”.



Al cap de cinc minuts exactes, dos pings gairebé simultanis van sonar.



“Connexió Humana verificada. Ben fet!”



La Marta va deixar anar un sospir que semblava arrencar-li del fons dels pulmons. —Gràcies -va dir, i aquesta vegada la veu tenia una mica de calidesa real. —Ja puc anar a casa tranquil·la. I es va girar i es va perdre entre els passadissos. En Toni va quedar sol, l’app estava satisfeta. El Protocol, desactivat. Havia guanyat. Havia rebotat el sistema.



Però mentre tornava al cotxe, un pensament el rosegava: havia tingut la seva “connexió humana”, però només havia servit per reforçar que la seva vida real era tan buida com les plantes de plàstic. I pitjor encara: ara l’app sabia que ell sabia enganyar-la.



El seu mòbil va vibrar. Una nova notificació:



“Desafiament superat! Següent nivell: Connexió Autèntica. Obteniu una foto amb un ésser humà verificant alegria espontània. Termini: 48 hores.



En Toni va aturar el cotxe. Al seient del costat, el telèfon brillava amb un repte més impossible. No n’hi havia prou amb una planta. Ara l’app volia persona, i una emoció genuïna. Va mirar el cel, d’un blau implacable de dia de vacances. La presó havia canviat de forma. Les parets ara eren invisibles i es movien amb ell.