Dijous 22 de novembre de 2001, Barcelona
El llum dels focus molestava més que mai, i suava com a un porc, sense saber si era per la calor que feia o pels nervis de ser jutjat.
—Senyor… Què vols dir que aquest home no ets tu?—va preguntar el comissari sospitant.
—No ho sé… No el reconec—va dir sense saber per què no se'n recordava de res.
—Però, senyor, es veu clarament que l’home de la fotografia és vostè—
En Tyler es va aixecar de la cadira furiós, donant un cop a la taula amb les dues mans.
—Que us he dit milions de vegades que no me'n recordo de res, collons!—
Un comissari que hi estava vigilant al costat es va apropar a en Tyler i el va fer seure un altre cop.
—Senyor, et demanem que mantinguis la calma i que ens diguis tot el que recordis—van passar uns segons de silenci, només se sentia el soroll del corrent que mantenia el llum encès.
L'interrogador es va aclarir el coll i va ordenar els fulls de la taula mentre mirava en Tyler.
—Divendres tres d’agost, nou de la nit. El Night Rhythm Club. Estàs segur que no se’t ve cap cosa al cap?—
En Tyler va guardar silenci durant uns segons, veient-se clarament nerviós.
—Potser… Me'n recordo d’alguna cosa… Però no ho tinc clar…—
—Vas anar sol? Acompanyat? Amb la teva parella o… El teu amic?—va preguntar l’home directament.
Les pupil·les d’en Tyler es van fer més grans i la seva respiració es va fer més ràpida.
—Crec… Crec que… Estava amb una persona, o no sé molt bé si eren dues, però no ho tinc molt clar—
—Bé… Em podries dir qui eren aquestes persones?—
—Crec que estava amb una noia que… No me'n recordo molt bé del seu nom, però era molt maca i… Estava boníssima…—
El comissari el va dirigir una mirada jutjadora que va dissimular en qüestió de segons, i va continuar amb les preguntes ara que ja li començaven a sortir les paraules.
—Te'n recordes del nom de la noia?—
—No… La veritat és que no—
—Si us plau, et demano que facis un intent—
En Tyler es va quedar uns segons pensant mirant al sostre, intentant esbrinar-ho com si es tractés d’un lloc de paraules.
—Hòsties, crec que començo a recordar el seu nom… Pa… Melis… Espera, quasi ho tinc… Ah ja sé, Marta! Es deia Marta—
L’interrogador va assentir amb el cap mentre escrivia en un paper.
—Sí, molt bé, la Marta. Comences a recordar coses—el comissari va mantenir el silenci durant uns segons més. —Aquesta noia que dius tu, s'assembla aquesta?—el comissari va arrossegar una fotografia per la taula que va fer arribar fins a en Tyler. A la fotografia es mostrava una noia de cabells rossos molt macos amb un somriure innocent.
En Tyler es va mirar la fotografia. Era la mateixa noia per la qual es trobava en aquest precís moment a l’interrogatori. Era la noia assassinada. Es va quedar bocabadat.
—Sí. És ella—
L’home va tornar a assentir amb el cap, aquesta vegada mirant fixament en Tyler.
—I Tyler, la Marta era la teva xicota?—
El noi es va veure clarament incòmode.
—No… La vaig conèixer al club—
—I te’n recordes de què estàveu fent? O de cap cosa del voltant?—
—Doncs… Estàvem bevent unes copes… A sobre nostre vaig veure llums violetes i… Hi havia molta gent al nostre voltant… —
El comissari va assentir mentre apuntava cada cosa que deia en un paper.
—Digues-me… D’aquesta gent que hi havia al teu voltant, coneixies algú?—
—Hi havia com unes noies… Unes noies molt guapes que em sembla que eren amigues de la Marta. També… Recordo que a la barra estava el meu amic—
El comissari va aixecar el cap del paper, mirant en Tyler amb curiositat.
—Un amic? Qui era aquest amic?—
—A veure, deixa'm pensar… Ah si, ja ho recordo, estava amb un amic que… Com es deia? Pol… Tom…? John!—
La cara del comissari es va tornar en una expressió barrejada entre curiositat i desconcert.
—De què coneixies a en John?—
—D’ell sí que me'n recordo bé, és el meu millor amic. Oh i tant que sí! El meu millor amic de tota la vida. Recordo que em va convidar aquella nit per prendre unes begudes i passar-ho bé—
—I a quina hora va marxar del club?—
—Marxar? Si va estar amb mi tota l’estona. Bueno, abans que jo marxés amb la Marta…—
—Senyor, no sé bé de què m’està parlant—
En Tyler va riure.
—Disculpa’m, encara no me'n recordo del tot bé d’algunes coses, però això que et dic, és veritat—
—Tyler, crec que no m'entens—
L’interrogador li va passar arrossegant per la taula unes fotografies fetes amb les càmeres de vigilància del club. En aquestes, es veia clarament en Tyler assegut, on semblava que parlava sol i la gent del seu voltant el miraven estranyats.
—Digues-me, on veus aquí el teu amic?—
En Tyler va guardar silenci durant uns llargs segons, mirant-se a la fotografia on semblava tot un boig. No sabia què sentia en aquell moment, si vergonya, ràbia, o por pel que poguessin pensar d’ell.
—Jo… No sé… Pot ser aquestes imatges són de quan es va aixecar per anar al lavabo—
—Jo no ho crec—va dir l’home fent-li arribar moltes més fotografies de distintes hores en què, en totes, se’l podia veure en el mateix estat.
En Tyler es va mirar cada fotografia detingudament, intentant esbrinar per què els records que tenia al seu cap eren diferents del que es veia a les imatges.
—Jo… No sé, no sé…—Intentava buscar les paraules correctes per fer-li entendre que no estava boig, però sabia que no podia fer això, puix fins i tot ell arribava a pensar que ho podria estar, i simplement no el creurien.
—Tyler, entenc els teus nervis, però ara no és moment de què et mengis el cap intentant trobar respostes per a tu. El que necessito ara és que em donis respostes a mi—va dir bastant directe i fred. —Necessito que em diguis, te’n recordes de quina hora vas marxar del club?—
En Tyler va negar amb el cap, sense dir cap paraula directa, i l’interrogador va assentir. Va agafar un piló de fulls i els va ordenar amb uns cops contra la taula.
—Bé. Les càmeres de vigilància mostren com surts amb la Marta a les deu i quart de la nit per la porta de darrere del club, i tots dos pugeu a un cotxe on condueixes tu. Saps on vau anar?—
En Tyler va negar-ho.
—No… Jo em vaig asseure darrere amb la Marta i qui conduïa era en John, llavors no sé on vam anar…—
—Tyler, necessito que entenguis que en aquests moments, només estàveu tu i la Marta. Ningú més—va dir amb la veu freda. —Pensa, i digues-me, on vau anar, i a què fer—
La suor li queia a en Tyler per tot arreu, dels del front fins al coll, una suor freda i perillosa que deixava a la vista els seus nervis.
—Només me’n recordo de… Arribar a un lloc, gran, amb obscuritat, solitari, fred… Vaig sortir del cotxe amb la Marta i… En John…—
L’interrogador va guardar silenci en sentir el nom d’en John, sabent que aquest només era part de la seva imaginació, i era inevitable que fos mencionat a la història.
—Jo… No sé, anava begut, no me'n recordo bé de tot, però…—la seva veu tremolava, respirava agitadament, i se sentia observat de manera jutjadora per part de tot aquell que hi havia a la sala.
—Continua, Tyler—
Aquest el va mirar, nerviós, intentant dir-ho tot com si no hagués sigut ell el que ho havia fet tot. Però va fracassar.
—Estava fora del cotxe, mirant el nostre voltant, intentant situar-me, quan de cop i volta… Vaig sentir els crits de la Marta. En John… Estava a sobre d’ella i…—la veu li queia cada cop més, tremolant com un boig. —Em vaig mirar les mans… Plenes de sang, i la Marta… La Marta estava… Estava…—
L’home es va aclarir la veu, clarament incòmode pel moment de l’interrogatori en el qual es trobava. Els comissaris que estaven vigilant es miraven els uns als altres, intentant no fer cap cara, cosa que va ser impossible.
—Tyler. Has començat parlant sobre el John, però després has dit que tu tenies les mans plenes de sang, i ja saps que el John…—
En Tyler es va aixecar, interrompent-lo cridant desesperadament.
—Ja ho sé! Ja sé que en John no existeix! No ho enteneu… Però ell, de veritat, estava allà! Ell estava allà! Però jo… Jo vaig… La Marta…—
Marejat, es va aguantar el cap amb les dues mans, i la seva respiració es va fer cada cop més i més ràpida, fins que va caure a terra sense veure res més que obscuritat.
Dijous 20 de desembre de 2001, Barcelona
Van passar quasi un mes des de l’interrogatori i unes setmanes des del judici assignat.
En Tyler va quedar culpable de l’assassinat de la Marta, i aquest va acabar internat durant un temps indeterminat en un lloc on li van prometre que es trobaria millor.
Es va aixecar, com tots els dies, per una infermera que el portava tots els medicaments gestionats que havia de prendre diàriament.
Aquesta es va esperar uns minuts amb ell per veure que realment se’ls prenia, i un cop ho va fer, va marxar.
Es va dirigir cap a la porta amb un carretó amb els medicaments dels pacients dalt d’aquest, i va deixar la porta tancada en sortir.
En Tyler es va tornar a estirar al llit i quan va deixar reposar el seu cap al coixí, va sentir la porta obrint-se molt a poc a poc.
Quan va mirar cap a aquesta, la va trobar entretancada, i durant uns segons, es va quedar immòbil, petrificat, mirant en aquella direcció, mirant aquella persona que el mirava com si realment estigués boig.
Aquella figura que l’observava en silenci, amb una familiaritat que li eriçava la pell, com si estigués veient un record que no havia de ser-hi. No va veure cap rostre. Només la sensació que algú el mirava amb la paciència de qui espera ser recordat. Sabia que ningú hauria d’estar allà… Però aquella presència tenia la forma exacta d’algú que la seva ment es negava a oblidar.
Va parpellejar. El passadís de l’hospital era silenciós, fred, massa buit. I quan va tornar a mirar, la figura continuava allà… Tot i que mai va estar segur de si l’havia imaginada des del principi, aquesta se sentia massa real.
I tot i així, encara que no hi havia ningú a l’habitació, en Tyler estava segur que l’ombra a la porta l’acompanyaria, com si aquesta fos un recordatori de tot el que va passar aquella nit, a la ciutat, al descampat, i…
Sota llums violetes.
