Dimecres u d’agost de 2001, Barcelona



Feia cinc minuts que estava al llit pensant en el dia que l’esperava. Tenia molta feina per fer al treball, i ja n’estava cansat.



Es va aixecar i va anar caminant fins a la cuina, fent en un lloc totes les coses que es trobaven a terra. En arribar a la cuina, es va preparar un cafè.



S’estava prenent el cafè quan va rebre una trucada inesperada.



—Bon dia, Tyler. Pots parlar?—era el seu cap.



—Sí, és clar. Passa alguna cosa?—

—Bé. Volia parlar amb tu perquè no fa falta que vinguis a l’oficina—

—Què vols dir?—

—Que ja no et necessitem. Estàs fora— Seguit d’això, li va penjar la trucada.



El cafè li va caure a terra i ell va quedar bocabadat. Tenia una vida miserable, i a més a més, l’havien fet fora de la feina.



Es va estirar al llit un altre cop, pensant en què seria ara de la seva vida. Qui l’estimarà? On trobarà feina? Com pagarà el pis? Milions de preguntes rondaven el seu cap, però no tenia cap resposta.



Va passar tot el dia al llit sense fer cas a cap cosa, fins i tot no va menjar. Va estar tranquil pensant en la seva vida quan va rebre un missatge desconegut.



—Ei, com va? Te’n recordes de mi?—

—Qui ets?—

—En John, home! El teu amic de l’institut. Ara te'n recordes, oi?—

—Ostres! És clar que me’n recordo. Què, com vas?—

—Doncs força bé. I tu? Tens molta feina? Estàs amb algú?—

—Escolta'm, he tingut un dia que no sé què faré…—

—Què vols dir?—

—Que m’han fet fora de la feina—

—Ostres noi, què dius?—

—Sí, i estic deprimit que flipes—

—Collons… Doncs mira, què et sembla si sortim aquest divendres? Així ens veurem, que fa molt de temps que no et veig. Conec un nou club a la ciutat del que m’han parlat força bé—

—És que… No sé noi, no em ve molt de gust, la veritat—

—Vinga home, anima’t! Que t’ho passaràs bé—

—No estic d'humor ara mateix per cap festa, t’ho dic de debò—

—Vinga prova-ho, i si no t’agrada et porto a casa—

—D'acord... Per una nit no passa res, oi?—

—Així es parla, home! Va, et passo a buscar a casa teva divendres a les vuit i mitja?—

—D'acord, aquí t’esperaré—



Van passar els dies i en Tyler continuava pensant què faria amb la seva vida. No tenia moltes ganes d'anar-hi al club, però va decidir passar-ho bé per deixar d’amoïnar-se per la feina. Això no podia fer mal a ningú, oi?



Eren les vuit i mitja i en John va anar-lo a buscar a casa seva. Va esperar uns minuts fora en el seu cotxe. Degut a que estava trigant massa, el va trucar.



—Tyler, estic abaix. Baixes o què?—

—Ja vaig—



Van penjar la trucada i minuts després va aparèixer en Tyler i es va pujar al cotxe, al seient del copilot.



En John va conduir fins al club: el Night Rhythm Club. Les llums del carrer es veien passar ràpidament, i se sentia molt soroll per els cotxes i la gent que anava caminant per les rambles. Normal, va pensar en Tyler degut a que era divendres i tothom volia sortir de festa.



—Barcelona, la ciutat més bonica—va dir en John, a lo que en Tyler va rodar els ulls, cansat de la seva gent i els turistes.



Quan van arribar, tots dos es van asseure a la barra i van demanar unes begudes, en Tyler un mojito i en John un Sex on the Beach.



—De veritat? Un mojito en aquest club? Vinga noi, demana algo de veritat—va dir en John en veure aparèixer l’home de la barra amb un mojito.



—Deixa'm en pau. Està bo—li va fer una empenta amb el colze i tots dos van riure.



Va passar una estona. Els dos parlaven de les seves vides: la casa, la família, els records de la infància… Fins i tot en Tyler es va posar a plorar de la nostàlgia. L’únic que parlava tota l’estona era ell.



—Ei, prova la meva beguda, t’encantarà a comparació del mojito aquest—

—Què dius? No gràcies. Prefereixo lo meu—

—Quan ho provis, m’ho voldràs canviar—

—Pfft, tu ni tan sols ho has provat, això vol dir que no està tan bo—



En John va rodar els ulls i va arrossegar la beguda per la barra fins fer-la arribar a en Tyler, qui la va agafar de mala gana i li va fer dos glops. Se la va apartar dels llavis i se'ls va llepar, mirant el John amb els ulls entretancats pensant en si admetre que estava més bo que el mojito o mentir dient que lo seu era millor. Tenia un sabor una mica peculiar, cosa que el feia més addictiu.



—Què? Què et sembla?—preguntà en John amb curiositat.



—No està malament, però m’agrada més lo meu—diu rient mentre li torna el got de tub.



Minuts després, va entrar una noia molt maca al club. Era prima, rossa i portava un vestit blau que l’afavoria. Anava amb el seu grup d’amigues, totes molt guapes, però cap d’elles la superava.



Quan totes van entrar al club, van demanar moltes begudes durant una bona estona i totes van anar de lloc en lloc parlant amb qualsevol noi que se’ls apropava. Quan totes estaven escampades pel club, la noia del vestit blau va quedar sola en una taula, només amb la companyia de la seva beguda sota unes llums violetes.



En Tyler es trobava parlant-li a en John de les seves vacances de l’estiu passat, quan de cop i volta aquest li va fer una empenta al braç.



—Ei, fes-me cas. Sigues dissimulat eh. Hi ha una noia molt maca darrere teu, a la taula del costat—



En Tyler es va girar dissimuladament i va veure la noia. Després, es va tornar a girar cap a en John, mostrant lo guapa que era la noia a través d’un xiulet. En John va riure i va dir:



—Aprofita, noi. Posat mans a l’obra—

—Què dius? Però tu estàs boig, veritat?—

—Per què et sembla tan desgavellat?—

—Doncs perquè sóc un home sense feina, sense vida, i una mica més i sense casa. Qui voldria una persona així?—ç



En John va suspirar i segons després, va contestar-li una mica alterat.



—Escolta’m. T’he portat aquí perquè et vaig veure molt amoïnat amb lo de la feina, i no puc veure així el meu amic. Llavors, oblidat de tot i només disfruta. Si no intentes res mai, com vols aconseguir les coses? Va, vés-te’n, no vull veure’t aquí—



En Tyler es va sentir com un gos castigat, i amb un sospir es va aixecar de la seva cadira i es va aproximar a la taula de la noia amb la seva beguda.



Es va quedar estàtic davant seu sense dirigir-li cap paraula. Es va girar, pensant en tornar amb en John, però en veure la seva cara amenaçant, es va tornar a girar cap a la noia del vestit blau.



Continuava pensant en què dir, quan els seus pensaments van quedar interromputs per una veu preciosa.



—Eh… Hola. Necessites alguna cosa?—

—Si…? O… No sé… Pot ser—va titubejar.



—Digues—

—Em puc quedar una estona aquí? Vull dir, amb tu, és clar. Assegut, saps?—



La noia va riure.



—Si et penses que sóc com les meves amigues, estàs clarament esquivocat. Millor vés-te’n a buscar-les a elles si vols…—

—No!—en Tyler la va interrompre nerviós. Es va girar per mirar el seu amic, qui tenia una mà a la cara volent amagar la seva decepció. Va tornar a dirigir la mirada a la noia.



—Només… Volia fer-te companyia, ja saps… Només parlar—

—I per què creus que vull parlar amb tu?—



En Tyler va trigar uns segons en contestar. Ni ell mateix sabia perquè una noia tan maca com ella hauria d’estar parlant amb un noi tan lleig com ell.



—Doncs… Perquè les teves amigues t’han deixat sola…?—



La noia va sospirar i li va fer un gest perquè s’assegués davant seu.



—Si vols parlar amb mi, que sigui d’alguna cosa interessant—li va dir la noia amb els braços creuats.



—Bé… Penso que hauríem de començar pel més important, oi? Com et dius?—

—Em dic Marta. I tu?—

—Tyler, encantat—

—Igualment—la Marta li va dirigir un somriure.



—Tornant al tema d’abans, per què una noia tan maca com tu està amb amigues així?—va dir en Tyler curiós per saber que li ha passat—penso que no et fan gaire cas, oi?—va afegir, intentant fer broma per ignorar la tristesa que li havia notat als ulls. La Marta va mig somriure.



—Potser tens raó—



A poc a poc la conversa es va fer més fàcil. Van parlar de ximpleries, de música, de la feina, dels amics antics. En Tyler li va explicar que l’acabaven d’acomiadar i que no sabia gaire bé què fer amb la seva vida, i ella el va escoltar amb atenció sense jutjar-lo.



—De vegades tot s’enfonsa abans de millorar—li va dir—o això m’agrada pensar—



Ell va riure fluix.



—Espero que tinguis raó—



Van demanar una altra ronda. Després una més.



El club cada cop estava més ple. La música retrunyia al pit i les llums violetes tenyien les cares de to estrany, com si tot fos irreal. En Tyler va començar a notar el cap espès, les cames una mica toves.



—Estàs bé?—va preguntar la Marta.



—Sí… Només una mica marejat. Massa ràpid tot això—va riure nerviós.



—Beu aigua—li va aconsellar ella, però en lloc d’aigua, van acabar amb unes rondes més.



De tant en tant mirava cap a la barra buscant en John.



Ja no hi era.



—Has vist el meu amic? —va preguntar.



—El noi amb el que estaves? No—



En Tyler va treure el mòbil de la butxaca. La pantalla li va enlluernar els ulls.



Tres missatges nous.



John: On ets?

John: Sortiu per la porta del darrere.

John: És urgent. Ara.



Va arrufar les celles. Urgent? Va mirar l’hora. Eren les deu i quart.



—Passa res? —va dir la Marta.



—El meu amic diu que sortim. Que és urgent—

—Ara?—

—Si… No ho sé. És estrany—



Ella es va encongir d’espatlles.



—Si hem de sortir, anem. L’aire fresc ens anirà bé—



Es van aixecar. En Tyler gairebé va ensopegar amb una cadira. El terra li semblava inestable.



Van travessar el passadís estret fins a la sortida del darrere. La música es va anar apagant a mesura que s’allunyaven, fins que només va quedar un brunzit llunyà.



A fora feia fred. El carreró estava mig il·luminat per un fanal que parpellejava. No hi havia ningú. El carrer estava més solitari que mai.



—Segur que era aquí?—va murmurar la Marta.



Abans que pogués respondre, uns fars es van encendre al final del carrer. Era un cotxe negre. La finestra del conductor va baixar.



—Pugeu—va dir en John.



La seva veu sonava seca, diferent de dins del club.



—Què passa?—va preguntar en Tyler—per què tanta pressa?

—Després t’ho explico. Pugeu—



La Marta, mig borratxa, va riure.



—És molt misteriós, el teu amic—



Van pujar al darrere. El cotxe feia una olor estranya que no els agradava gens. En John no parlava, només conduïa.



Els carrers del centre van quedar enrere. Després els edificis. Després gairebé no hi havia llums.



—On anem?—va preguntar en Tyler.



—Tranquil—va respondre en John—és a prop.



Però no ho semblava. El trajecte es va fer llarg. Massa llarg. En Tyler notava el cap cada cop més pesat. Li costava mantenir els ulls oberts. Els fanals passaven com taques grogues per la finestra.



La Marta s’havia recolzat a la seva espatlla.



—Tinc son… —va murmurar ella. Els seus cabells d’or queien per l’esquena del noi.



Finalment el cotxe es va aturar.



Silenci.



Cap música.



Cap cotxe.



Només grills i vent.



—Baixeu —va dir en John.



Van sortir.



Era un descampat. Terra seca, herbes altes, algun contenidor abandonat. La ciutat quedava lluny, només s'arribava a veure una resplendor taronja a l’horitzó.



—Què fem aquí? —va preguntar en Tyler, inquiet.



En John va obrir el maleter. El soroll metàl·lic va ressonar massa fort enmig del no-res.



—John…? —va insistir.



Però ell no va contestar. Tot va començar a anar molt de pressa.



Un crit.



La Marta apartant-se.



Una discussió que en Tyler no acabava d’entendre.



El cap li donava voltes.



—Què estàs fent?! —va sentir la seva pròpia veu terroritzada.



Una empenta.



La Marta va caure a terra.



Després…



Silenci.



Moviments bruscos.



Foscor.



En Tyler va tancar els ulls, volent evitar aquella horrible escena, i, a les onze i mitja de la nit, enmig d’aquell descampat solitari però ple de crits, la Marta Almirall Ferrer va ser assassinada.



La resta de la nit es va esborrar de la seva memòria, com si mai hagués existit.



Lo pitjor? Que quan va tornar a obrir el ulls, en John i el seu cotxe ja no estaven.





Només la Marta a terra, i ell davant seu amb un ganivet a la mà.