Va passar un quart d’hora, i continuava sobre pensant què havia fet o per què estava allà quan va passar l’accident. Cinc minuts més tard, un home alt i vestit de blau va aparèixer i es va dirigir cap a ell.



—Tyler Bonany Delafont?— va dir amb veu elevada el senyor comissari.



Va assentir amb el cap i es va aixecar del seu lloc, dirigint-se cap a l’home. Tots dos van caminar cap a una sala i només va entrar en Tyler juntament amb un comissari diferent i un altre home.

El van convidar a seure en una cadira al costat d’una taula il·luminada per uns focus blancs que feien mal a la vista, i quan es van asseure el comissari va encendre una gravadora que hi havia sobre la taula i l’home estrany va ser el primer a parlar.



—Dijous vint-i-dos de novembre de 2001, 9:00 del matí. Tyler Bonany Delafont —

—Tyler, tens dret a guardar silenci, a no declarar contra tu mateix, dret a un advocat, que se t'expliquen els fets que s’investiguen i dret a un intèrpret.

—Saps per què estàs aquí? — preguntà l’interrogador.

—No — va respondre en Tyler, encara que sabia perfectament la raó per la qual es trobava en aquella sala.



—Estàs aquí perquè ets acusat de ser còmplice de l'assassinat de la Marta Almirall Ferrer.Ara que ja ho saps, comencem—

—On et trobaves el dimecres u d’agost? —

Va guardar deu segons de silenci, pensant en una resposta que no el traís.

—No me’n recordo. Va ser fa temps— va respondre en Tyler.

—Anem aleshores cap al dia en concret. On estaves en el moment de l’assassinat?— va preguntar l’interrogador.

Va mirar cap al sostre, atemorit, intentant buscar una resposta que fos vàlida i que no els fes sospitar.

—Ja t’ho he dit… No ho recordo del tot bé— va dir en Tyler amb la veu tremolant.

El comissari va obrir el calaix amb calma i en va treure una carpeta gruixuda amb el nom “Tyler Bonany Delafont” escrit en un adhesiu. La va deixar damunt la taula amb un cop sec que va fer que en Tyler s'espantés una mica.

—Deu i quart de la nit —va dir el comissari, girant el primer full—. Tres minuts abans que el carrer es quedés a les fosques.

En Tyler va sentir un nus a l’estómac. El comissari va posar davant seu un informe mig obert, però sense girar-lo del tot perquè ell no pogués llegir-lo.

—Encara que no recordis tot el dia —va dir l’altre interrogador, amb un to menys sever— qualsevol detall que ens puguis donar ens ajudarà. Una olor, un soroll, una persona que vas veure… El que sigui.

—Jo… —va comentar en Tyler, però la veu li va tremolar—. Havia sortit a caminar. Res més. Necessitava… Pensar.

Tots dos es van mirar, però no van dir res.

—Bé —va concloure el comissari finalment —continuarem amb altres preguntes. I si et ve al cap qualsevol cosa, encara que et sembli absurda, ens ho dius. D’acord?

En Tyler va assentir, intentant controlar la respiració.

La gravadora continuava engegada. El llum blanc continuava clavant-se-li als ulls. I ell, assegut allà, no sabia si estava més a prop de la veritat… o de perdre’s encara més en el que havia passat aquell dia.

—En què treballes Tyler? —li va preguntar el comissari amb una veu calmada

—Treballava en una oficina, a prop de casa meva —

—Treballaves? I ara què fas amb el teu temps? —

—Res. Tinc tots els dies lliures —

—I què fas en aquests dies lliures? —

—Estar a casa meva —

—Has estat mai al Night Rhythm Club? —li va dir mentre apuntava cada resposta en un full.

En Tyler va quedar mut i el comissari va aixecar el cap del full per mirar-lo. Quan estava a punt de tornar a preguntar el mateix per si no l’havia sentit, en Tyler va respondre:

—No, no hi he estat mai —

El comissari se'l va quedar mirant uns segons per després agafar la carpeta i treure de dins unes fotografies impreses en què es veia en Tyler dins el club prenent una copa amb la dona assassinada.

—Estàs segur que no hi has estat mai? —

En Tyler va guardar silenci mentre es mirava les fotografies, i l’únic que va sortir de la seva boca van ser cinc paraules.

—Aquest home no sóc jo —