No puc dormir. La jaqueta groga continua allà, dins del taller silenciós, esperant-me com una ferida oberta. Al llit, em dono voltes mentre escolto el tic-tac suau d’un rellotge amagat en algun racó. Fora, el vent fa tremolar les branques dels arbres i sembla que la casa respiri al meu ritme. Finalment m’aixeco. No puc lluitar contra la necessitat de saber.

Baixo a les fosques. El terra és fre sota els peus descalços, i cada pas sembla més pesant que l’anterior. Quan arribo al taller, tot està igual: les làmpades apagades, les prestatgeries dormint, el silenci dens com un secret. Encenc una llum petita i el groc pàl·lid de la jaqueta sembla brillar com si fos daurat.

Quan la torno a tocar, el formigueig és immediat, més fort que abans. Tanco els ulls i el record m’arrossega amb una força violenta.

Veig una nena petita, amb els cabells foscos i despentinats, corrent sota la pluja. Porta aquella mateixa jaqueta, massa gran pel seu cos. Al darrere, una dona crida el seu nom. “Millie!” La veu és desesperada. La nena cau al fang i plora, però algú l’aixeca: uns braços ferms, una olor familiar. L’home l’abraça i diu “Torna amb mi, no miris enrere.” Però la veu de la dona ressona de nou, més lluny, com si desaparegués darrere una porta tancada.

Obro els ulls. Em costa respirar. El record s’ha esvaït, però la sensació de pèrdua és tan viva que gairebé em trenca. Em pregunto si aquesta nena soc jo. Si aquella dona era la meva mare. I si aquell home… no era el meu pare.

--No hauries d’haver-ho fet, Millie.

La veu de Nina m’esclata darrere. No l’he sentit entrar. Està dreta al llindar, amb el vestitde seda blanc que brilla amb la llum tènue. A les seves mans hi ha una copa de vi que no ha tastat.

--No pots tocar res sense el meu permís.

--Aquesta jaqueta… és meva. --La meva veu tremola, però no és per por. --Per què la tens?

Nina s’acosta lentament, amb un somriure suau, gairebé compassiu. --No és teva, Millie. És part del que vas deixar enrere. Les peces arriben a mi quan algú ja no pot suportar el seu passat.

--Estàs dient que… vaig oblidar la meva pròpia vida?

--Vas demanar oblidar. --Les seves paraules surten com una sentència. --Fa tres anys, vas venir aquí amb aquella jaqueta a les mans. Vas suplicar-me que t’alliberés d’un record massa dolorós. I jo ho vaig fer. Però de vegades, els records no volen quedar-se enterrats.

El món se m’enfonsa sota els peus. Intento parlar, però la gola se m’ha tancat.

--Què vaig voler oblidar? --xiuxiuejo.

--El foc --diu ella, gairebé tendrament. --La casa, la dona, el crit. Vas sobreviure, però ella no. I tu et vas convèncer que era millor no saber-ho. Jo només et vaig donar el que vas demanar.

El taller sembla girar al meu voltant. Les caixes, les peces, tot vibra com si records atrapats dins seu s’haguessin despertat. El foc. El crit. Una nena cridant “mare”. Tot encaixa amb una precisió cruel.

--Per què m’has contractat, doncs? --pregunto amb un fil de veu.

Nina deixa la copa sobre una prestatgeria i em mira fixament. --Perquè has tornat. I quan algú torna, vol dir que està preparada per recordar.

Silenci. L’aire pesa. Sento la roba de les prestatgeries murmurar, com si cada peça respirés.

--Què passa si no vull recordar? --dic finalment.

--Llavors t'oblidaràs de nou. --Somriu. --I jo guardaré la jaqueta fins que tornis a buscar-la. Sempre tornen, Millie. Sempre.

El seu to és suau, però darrere hi ha alguna cosa antiga i poderosa, com si no fos un dubte sinó una força. Potser mai no ha estat només Nina Winchester. Potser és la memòria mateixa, vivint en aquesta casa, alimentant-se de nosaltres.

Em quedo mirant la jaqueta, amb el cor dividit. Si la torno a tocar, el record complet vindrà. Si la deixo, tot s’esvairà i podré continuar vivint sense dolor.

Tanco els ulls i penso en la nena en la pluja. En la seva por, en la seva soledat. Ella soc jo. No puc seguir fugint d’ella.

Agafo la jaqueta i me l’apropo al pit. La sensació és brutal. El record arriba sencer, com un cop de mar: la casa cremant, la mare cridant-me des del passadís, el pare arrossegant-me fora. L’olor del fum, la calor que crema els ulls, el crit final que es fon amb el soroll de les flames. I després, el silenci. El buit.

Quan obro els ulls, la jaqueta ha deixat de brillar. Nina m’observa sense dir res, amb una ombra d’orgull als ulls.

--Ara ho saps --murmura. --El record ja és teu.

Les llàgrimes em cauen sense control. No són només de tristesa, sinó també d’alleujament- Per primer cop en anys, sento que torno a ser sencera.

--Què passa ara? --pregunto.

NIna somriu i recull la jaqueta amb delicadesa. --Ara pots decidir. Pots quedar-te aquí, ajudant altres a recordar. O pots marxar, i viure. Però siguis on siguis, la memòria sempre et trobarà.

Surto a l’exterior mentre la nit s’obre sobre mi. L’aire és fred, però real. Miro el cel, i per primera vegada, el passat no em pesa: m’habita. Darrere meu, la casa de NIna Winchester resta immòbil, com si mai hagués existit.

Potser demà no em quedarà rastre. Potser ningú sabrà que hi vaig treballar. Però sé una cosa: hi ha records que no moren, només esperen que algú sigui prou valent per tocar-los.

I aquesta vegada, no penso oblidar.