“Parla’m de tu, Miliie.”

Nina Winchester s’inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé gaire de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d’allargar el braç per notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

La seva veu té una cadència pausada, gairebé hipnòtica, i els ulls, d’un blau quasi translúcid, semblen mirar més enllà del que mostro. M’havia preparat respostes per a preguntes típiques: experiència, disponibilitat, antecedents... Però ella sembla jugar en una altra lliga. I jo, atrapada entre la necessitat i la curiositat, no sé si contestar amb la veritat o inventar-me un passat menys trist.



--Digues-me, quan vas tenir por per última vegada? -- pregunta de sobte.



Trago saliva. El silenci es fa llarg, tant, que noto com em crema la gola. Quan vaig tenir por per última vegada? Fa uns dies, potser. Quan vaig despertar en aquella habitació freda del refugi i vaig pensar que no aconseguiria aixecar-me del llit. O quan vaig veure el rostre d’aquell home a l’estació de metro, convençuda que m’havia reconegut. Però com puc explicar-li això a ella?

--No ho sé… --murmuro.



Un somriure lleuger se li dibuixa als llavis, com si esperés precisament aquesta resposta. Aleshores, s’inclina cap al calaix que té al costat i n’extreu una bufanda grisa, aparentment corrent. El gest amb què me l’ofereix és d’una solemnitat estranya.



--Inspira --ordena, sense aixecar la beu.



Obeeixo. Al primer contacte amb el teixit, noto una mena d’electricitat que em recorre el braç. Porto la bufanda al nas i, de seguida, m’arriba un perfum desconcertant: sal marina, ferro i… fum? Les imatges em colpegen amb una força inesperada. Una platja de nit, una carpa vermella al centre, infants corrents amb les mans plenes de sorra, una veu xiuxiueja una promesa al meu clatell. Tot dura només un instant, però quan obro els ulls, em sento marejada, com si hagués viscut alguna cosa real.



Nina m’observa amb atenció. Té els colzes recolzats als genolls i les mans entrellaçades, com si hagués estat esperant precisament aquesta reacció.



--Perfecte --diu amb calma. -- tens sensibilitat. No tothom la té.



--Què vol dir? --pregunto, encara amb el cor accelerat.



Ella s’aixeca amb la gràcia d’algú acostumat a dominar l’espai. Camina fins a una prestatgeria plena de caixes de fusta fosca. Les acaricia amb els dits, com si fossin tresors.



--Les robes guarden records. La gent creu que només conserven olors o taques, però el que realment absorbeixen són fragments de vida. Jo m’encarrego de recuperar-los. Els meus clients venen aquí perquè necessiten tornar a veure, a sentir alguna cosa que van perdre. I tu. Millie, pots ajudar-me a descriure-ho.



Les seves paraules em deixen sense respiració. Records dins la roba? Sona absurd, però no puc negar el que acabo de viure. Miro la bufanda grisa a les meves mans. Encara noto la remor de la mar, l’eco d’aquella promesa. No sé si estic perdent el cap o si acabo de descobrir una veritat amagada.



--Jo no… no estic segura d’entendre-ho.



--No cal que entenguis res, de moment. Només necessita la teva veu. Quan toquis una peça, digues en veu alta tot el que et vingui al cap. Cada detall és important: colors, textures, sentiments. Jo catalogo, ordeno, ofereixo. I tu seràs la meva intèrpret.



Em mossego el llavi. Havia vingut convençuda que sortiria amb less mans buides. Però ara, davant d’aquesta dona que sembla saber més de mi que jo mateixa, tinc la sensació d’haver posat un peu dins un món desconegut. Un món que m’espanta i m’atrau alhora.



--Però… i si no veig res? --m'atreveixo a preguntar.



Nina torna a somriure, aquest cop amb una fredor calculada.



--Aleshores serà que la peça no t’ha triat a tu. I això també és informació valuosa.



La manera com ho diu em fa tremolar. És com si les robes fossin éssers vius amb voluntat pròpia. Com si jo no fos més que un instrument. No obstant això, alguna cosa dins meu reclama provar-ho, comprovar fins on arriben aquelles visions.



--Tindré allotjament i menjar? --pregunto, amb un fil de veu.



--Tot el que necessitis. --Assenteix amb naturalitat. --I un sou més alt del que mai has somiat.



Silenci. L’oferta és massa bona per ser real, i això em fa sospitar. Però també és cert que no tinc res més. El futur, ara mateix, és una habitació de refugi que caducarà aviat i una motxilla amb quatre peces gastades. Davant d’això, la proposta de Nina sembla gairebé una salvació.



Ella s’alça i s’acosta a mi. Porta un anell enorme que brilla sota la llum tènue de la sala. M’ofereix la mà.



--Quan pots començar?

Sento que tot el meu cos crida que corri, que fugi. Però la meva boca diu una altra cosa.



--Ara mateix.